Comarques esclaves (I)

Ja fa força anys que miro de dir la meva des d’aquest blog sobre un seguit de temes. El més recurrent és la situació de la comarca de la Cerdanya, tant des d’un punt de vista social com econòmic.

Hem viscut moments d’una puixança extrema i moments de crisi molt preocupants i la Cerdanya va fent la seva, però sense cap reacció massa visible. Tot són petits moviments, mesures tímides, molts cops en direccions oposades o amb resultats més o menys qüestionables.

L’explicació senzilla seria dir que tenim uns polítics ineficaços o que les classes dirigents de la comarca es troben adormides, però això em sembla poc just i poc ajustat a la realitat, tot i que quelcom d’això també n’hi ha, podeu estar-ne ben segurs!

Per tant, augmentem la perspectiva. Agafem la darrera dècada com a referència i tot l’Alt Pirineu com a territori a analitzar. Podem veure dinàmiques molt similars. Aquells territoris que estaven relativament ben comunicats amb les grans àrees de població de Catalunya, van patir un bum de la construcció, amb tot el que la bombolla del totxo va representar, de bo i de dolent.

Els altres territoris pirinencs, que també van patir una certa bombolla constructora, van optar potser per models turístics de gran volada, com grans centres turístics o hotelers, increments notables a les instal·lacions d’esquí, etcètera.

En tot cas, podríem dir que el turisme i la construcció han estat durant molts de temps –molt més que la darrera dècada- el motor de la dinàmica econòmica de l’Alt Pirineu. És cert que algunes comarques pirinenques encara poden oferir uns pocs llocs de treball en la indústria i en el sector primari, però són sectors en recessió al territori. Almenys, fins que va arribar la crisi més severa.

No tinc estadístiques fiables per afirmar-ho, però pel que he pogut veure i sentir, el sector primari, tot i els problemes en què viu de manera endèmica, sembla experimentar una petita revifalla, sobretot, els sectors més artesanals. Darrerament, la marca “fet a mà” o “artesanal” ha crescut molts punts als mercats i pot assegurar uns quants llocs de treball més al Pirineu que abans no existien.

En bona mesura, aquests llocs provenen de persones que han emigrat de la ciutat al camps, els anomenats amb major o menor encert, els neorurals, i d’aquells ciutadans pirinencs que no han volgut deixar el territori per emigrar a les ciutats i han volgut provar sort amb les coses que feien els seus pares o els seus avis, fins i tot.

Però això és del tot insuficient. Us enrecordeu quan fa una dècada, amb la bombolla de les “punt com-2 es parlava del Pirineu com un viver de petites empreses que teletreballarien i permetrien donar llocs de treball a gent estressada de ciutat –o a gent formada del mateix territori- que viurien cinc o sis dies a la setmana al Pirineu i viatjarien un dia a la ciutat per posar en ordre els seus quefers o presentar els seus treballs, per atendre directament els seus clients?

Això ha quedat força dil·luit. Quanta gent coneixeu personalment que teletreballin a la Cerdanya? Segur que n’hi ha uns quants, però d’aquí a ser quelcom d’econòmicament significatiu hi ha una llarga distància.

I el comerç, especialment lligat al turisme? I l’hosteleria i la restauració? Tothom ha afrontat com bonament ha pogut la crisi, però la tendència general, curiosament, ha estat la d’apujar els preus per cobrir la despesa. Així, uns productes que ja eren cars i poc competitius s’han tornat del tot prohibitius, especialment pels sectors econòmicament baixos i mitjans de la comarca.

Què fan els cerdans? Compren a les grans superfícies, que són les més cares de Catalunya, compren per internet, que tot i el recàrrec que els suposa en temps i diners per estar lluny dels centres productius i logístics, tot i així surten molt més barats que comprar segons què a la comarca. I els que tenen cotxe, van a carregar a Berga o a la Seu de tant en tant, perquè les seves grans superfícies són més econòmiques que les cerdanes.

Mentrestant, es van tancant botigues i anem perdent serveis. És cert que algunes botigues sobren, perquè dubto que a Puigcerdà calguin tants establiments, per exemple, de venda de roba –i gairebé tota de marca- com n’hi ha.

Altres, redueixen la jornada laboral i obren menys hores al dia o menys dies a la setmana. I així, el teixit comercial de Puigcerdà va donant una estranya resposta a les necessitats de mercat.

Entenc perfectament que la demanda de productes a Cerdanya és relativament petita, sobretot entre setmana, perquè la població fixa no és gaire gran. Això es barreja amb una població de cap de setmana i festius molt més important. De fet, moltes botigues, per no dir que la immensa majoria, només poden fer calés de debò els dies en què hi ha cua als accessos del túnel del Cadí.