Comarques esclaves (i II)

La Cerdanya, i altres comarques del Pirineu, són esclaves del mercat metropolità. De bell antuvi, Puigcerdà i part de la Cerdanya depenien del comerç amb els francesos. Ara, depenem dels habitants de l’àrea metropolitana de Barcelona. Però això són dinàmiques que duren el que duren. També semblava que el comerç amb el costat francès era il·limitat i ara no té res a veure al de fa vint o trenta anys.

De fet, el mateix comerç amb els habitants de l’àrea metropolitana de Barcelona també ha canviat. Antigament pujava poca gent amb molts calés. Ara puja de tot, però de calés, no gaires. És clar que hi ha excepcions, però pregunteu als botiguers o als restauradors com se les gasten els turistes de cap de setmana i us diran el que ja sabeu per altres fonts: que molt aparentar i poc gastar.

Naturalment, hi tenen tot el dret del món. Res els obliga a deixar-se els seus diners a la nostra comarca. Si volem que ho facin, els haurem d’oferir algun tret diferencial i, sincerament, no se m’acut quin pot ser. Tracte exquisit? Bé, això es pressuposa. Horaris llarguíssims? Els treballadors tenen els seus drets i tampoc sol ser gaire rendible, si no ja es faria.

Així doncs, la solució passa per replantejar-se el futur de la comarca seriosament. Abans d’obrir una nova botiga, investiga, si és precís amb un estudi de mercat, quins sectors estan més necessitats a la comarca i en quins és obsolet d’invertir-hi.

I pensem-hi, no tot passa per copiar allò que fa el veí que funciona. Això sol ser una estratègia nefasta, perquè és repartir misèria pertot arreu.

Si es vol invertir en una indústria artesanal, penseu que cal pensar sempre en la dimensió adequada. Hi ha productes que admeten només petites produccions i que oferiran uns pocs llocs de treball. Però d’altres, en canvi, poden arribar a créixer moltíssim si les coses es fan bé, ja sigui anant reinvertint els guanys o bé disposant d’inversors.

Continuo pensant que la Cerdanya és un lloc privilegiat per treballar en empreses de noves tecnologies. Jo mateix ho faig i per tant sé bé de què parlo. No tot funciona, és clar, però tampoc tot funciona al comerç o al turisme.

La crisi ha posat al descobert un gran nombre d’emprenedors que han decidit jugar-se-la. El problema és que molts repeteixen els esquemes clàssics, com si no haguessin après res sobre allò que ens ha caigut a sobre. Per sort, no tots.

Un sector turístic en el qual caldria invertir és el turisme natural, que mou xifres molt sucoses en altres països amb menys biodiversitat que el nostre, o el turisme cultural, en el qual també tenim molt a oferir. I no només esglésies romàniques, que sol ser el més evident, sinó que el patrimoni cultural cerdà és enorme i ja el voldrien per a elles moltes altres comarques que han de conformar-se amb molt menys.

Cal, doncs, reorientar les perspectives econòmiques de futur de la comarca i deixar de pensar únicament i exclusiva en el turisme de Barcelona de cap de setmana, perquè quan la Cerdanya passi de moda, cosa que pot succeir en qualsevol moment, no ens agafi tots els ous a la mateixa cistella com va passar amb la construcció.