Ens ho creiem?

Després de repassar mentalment l'estat de la llengua catalana a la comarca (o al país, tant s'és) arribo a la conclusió força desencoratjadora que els catalans no ens creiem ni noslatres mateixos que tenim una llengua pròpia.

Si no, com s'explica el poc ús que en fem d'ella? En quant podem canviar al castellà, ho fem, ja sigui amb un castellanoparlant (cosa més o menys lògica), ja sigui amb un nouvingut (cosa no tan lògica).

Els nens, als patis de les escoles, parlen castellà entre ells i català amb els mestres. S'ha produït una mena de diglòssia ben curiosa: la llengua oficial, la que es fa servir a l'ensenyament, és la llengua que es rebutja, cosa completament contrària a allò que ha passat en altres indrets, com a França, per exemple.

Però és que jo crec que la gran batalla que hem perdut ha estat la del lleure. La major part dels llibres que es publiquen ho són en castellà. Fins i tot entre els que es publiquen a Catalunya. I ja no parlem de les ràdios o les televisions, on l'oferta en català és molt mimoritària.

Afegim-hi que al món dels videojocs o del cinema, les estrelles de l'entreteniment de masses dels nostres dies, el català brilla per la seva absència.

I encara més: en tot allò que depassa mínimament l'àmbit estrictament local: els jutges, la guàrdia civil, bona part de l'administració de l'estat, etc, el català és gairebé inexistent. Això quan no representa un greuge comparatiu o és directament sotmès a befa i escarni.

No parlem d'Europa o d'altres països, perquè la cosa és més punyent encara. Si ni nosaltres mateixos ens creiem això del català, què hem d'anar a Brusel•les a exigir no sé quines cabòries?

Realment ens ho creiem que tenim una llengua i una cultura pròpies o hem perdut el tren definitivament? Hom encara té una certa esperança, però conforme topa amb la crua realitat, aquesta es va esvaint.

Ja podem fer anuncis d'encomanar el català tipus Bollywood, que encara que són molt vistosos, dubto que tinguin gaire efectivitat. Clar que, millor això que no fer res.