Paisatge amb muntanyes

Darrerament sento dir força a la gent que Puigcerdà ha esdevingut una ciutat. Lluny de sentir-me cofoi, la cosa em deixa pensatiu i no gaire content, perquè si vulgués viure en una ciutat me n'aniria a Barcelona, on tindria molts més serveis dels que mai no tindré a Puigcerdà.

Però és clar, viure aquí té la seva gràcia. Per això no m'agrada això de convertir Puigcerdà en una petita ciutat de camp, ni que aquesta sigui la tendència. De fet, sempre he estat partidari de "recerdanitzar" Puigcerdà, una població que té moltes coses positives, però que viu d'esquenes a la comarca, amb tot el que això comporta.

D'una banda, la major part de la gent de Puigcerdà no dirien mai que viuen enmig de la natura. Potser sí que t'ho diria algú d'Alp o algú de Bellver, però no algú de Puigcerdà. És un entorn massa gran, endogàmic i urbà. La natura és el paisatge de fons, les muntanyes nevades que es veuen entre els edificis o dels àtics de luxe, però no és una cosa propera.

Per la major part de puigcerdanesos, el seu contacte setmanal amb la natura es redueix a fer una visita al parc Schierbeck o a fer una passejadeta diumenge per la tarda per la zona de Rigolisa, i això tampoc és una cosa que faci pas tothom.

D'altra banda està l'autenticitat. A Puigcerdà fa dècades que l'hem perduda. Realment som gent amb una mentalitat més pròpia de ciutat que no de camp: individualistes fins al deliri, passotes, panxacontents i poc amics d'anar als actes públics, culturals o festius. Fins i tot arribem a l'extrem de marxar de la Vila per la festa Major, en comptes de convidar-hi la gent de fora.

El nostre poble és com un gran decorat, amb llums de colors, carrers farcits de botigues i bars on es mantenen converses més o menys intrascendents i, això sí, amb la natura de fons. Però com un fons amb sordina, que no emprenya ni embruta i que ens recorda molt vagament allò que un dia vam ser i ja no som.