Reflexions entorn a sant Jordi a Puigcerdà

Per mi sant Jordi és una de les festes més boniques de l’any. Tot i no ser un dia estrictament festiu, l’ambient que s’hi respira és certament meravellós. M’encanta anar a les llibreries i a les parades de llibres i tocar els llibres, mirar-los i, per descomptat, comprar-ne.

M’agrada veure les parades de roses (sense olor i caríssimes, però què li farem: no es pot tenir tot), esperant ser regalades a la persona estimada. Sant Jordi és el nostre dia dels enamorats. Clar que, al final, regalem roses a totes les dones que coneixem. Bonic gest.

Per mi, és el dia del Drac. Ho sento, però això del sant Jordi valerós matant el pobre drac no m’agrada gens ni mica. El drac lliga perfectament amb la festa. És un antiquíssim símbol de la saviesa i l’Església el va voler cristianitzar per la via ràpida: fent que fos el dolent de la pel·lícula i justificant, doncs, la seva mort. Em quedo amb el drac i a sant Jordi que el bombin. Ho sento si fereixo alguna sensibilitat.

Passejant per les poques i estretes parades muntades al passeig 10 d’abril, hom té la sensació que la festa, però, va a menys. Cada cop tenim menys llibreries a Puigcerdà i la gent llegeix menys. I en cas de dubte, sempre es pot “tirar” del típic llibre mediàtic o del darrer best-seller de moda. Em pregunto quina fracció dels llibres que es vénen aquest dia es deuen llegir.

Però l’ambient no està gens malament. Els nens i els joves ocupen el carrer tot el dia, cosa que sempre alegra una mica la jornada. La gent vol ser-hi ni que sigui una estoneta. És una festa popular, una festa de tothom. Una festa que no commemora ni grans batalles ni derrotes. És una festa cultural i cívica. Totes fossin així!

Al costat del passeig, la parada de la Biblioteca que ven, com cada any, els llibres antics a metre. Em dol. Entenc que els fons s’han de renovar i que millor vendre’ls que no pas llançar-los, però és estrany que els venguin a metres, com si fossin tela. És com si els venessin a pes. Com si el llibre només fos el contenidor i el contingut no valgués res. No és que ho critiqui. Alguna cosa cal fer. Però se’m fa estrany…

Enguany, Puigcerdà és notícia. El darrer llibre d’en Carlos Ruiz Zafón, El juego del ángel transcorre parcialment al Puigcerdà de començament del segle XX. La meva època preferida pel que a Puigcerdà es refereix. Si es converteix en un nou best-seller, com tot sembla apuntar, la Vila entrarà de dret dins de les rutes turístiques literàries.

Potser així se’ns afegirà un nou tipus de turisme més cultural, que cerca quelcom més que l’esquí o el paisatge. Espero que les institucions prenguin nota i mimin una miqueta les infraestructures culturals de Puigcerdà, que tan maltractades estan.

Per la nit, a la sala de convencions del Museu Cerdà, es va presentar el nou llibre del premi literari “Vila de Puigcerdà”, amb la presència de només dos dels cinc autors, que tampoc van parlar gaire. Tothom volia anar a veure el Barça?

A la mateixa hora –ho fan expressament o què- a Alp, es lliuraven els premis dels Jocs Florals, iniciativa del tot lloable que només té un petit defecte: els guardonats mai no veuen la llum, ja que no es publiquen. Una llàstima.