Donant exemple

Ara que les canonades xucladores d’aigua sembla que s’allunyen del Segre al sector de la Cerdanya, potser podríem fer una mica d’autocrítica també pel que fa a l’ús que en fem nosaltres de l’aigua.

Per començar, no podem donar lliçons de malbarataments a ningú altre. Tenim camps de golf i encara en volem construir més. Tenim un munt de piscines repartides per tota la superfície de la comarca i no sembla que vulguem de deixar-ne de construir. I de jardinets, públics i privats, per què parlar-ne? Cada urbanització que es fa a la Cerdanya en té.

Després tenim les estacions d’esquí, que com que no neva prou o no neva quan ha de nevar, es nodreixen de les reserves d’aigua que abans anaven a parar a la capa freàtica per fabricar neu artificial, amb el cost hídric i energètic que això representa. Malgrat tot, bona part d’aquesta aigua després torna al subsòl, però no deixa de ser un ús discutible.

I què em dieu del sistema de sèquies de la comarca? Moltes d’elles de l’any de la picor, amb pèrdues pertot arreu. Això i l’ús que molts pagesos fan d’alguns camins rurals que acaben convertits en rierols amb l’enorme pèrdua d’aigua que això comporta.

Afegim-li l’ús intensiu que es fa durant bona part de l’any pel sector hosteler de l’aigua i veurem que no som tan diferents de la resta del país en usos de l’aigua. De fet, possiblement encara en malbaratem més que la mitjana del país, ja que en tenim.

Però no ens hem d’enganyar. La Cerdanya, tot i ser una comarca pirinenca, no és una comarca verda i humida. El clima és, bàsicament, mediterrani d’alta muntanya, no atlàntic i això té unes implicacions hidrològiques evidents.

Afegim-li allò que els meteoròlegs anomenen una ombra pluviomètrica, produïda per les altes muntanyes que envolten la plana cerdana, que fan que si les precipitacions anuals a La Molina ronden els 1.200-1.500 mm, a la plana no depassin els 700 mm: gairebé la meitat.

Això fa que alguns nuclis de població de la plana, allunyats del Segre tinguin problemes d’abastiment en moltes èpoques de lany, sobre tot en aquelles en què hi ha major ocupació turística del territori. Així, els pous s’assequen i l’aigua es torna insalobre.

Puigcerdà té la sort d’abastir-se de diferents punts, essent el principal d’ells la sèquia que porta aigua del Querol, regida per un tractat medieval amb França. Aquesta aigua prové de la vall del Querol i de l’estany de Lanós, el més gran de la Cerdanya, ubicat a una gran altitud. Però fins i tot això pot ser un problema en el futur degut al canvi climàtic.

Per tant, crec que comença a ser hora d’elaborar un pla integral de l’aigua a la Cerdanya, amb previsions futures, millores a les canalitzacions, incentius a l’estalvi, reutilització d’aigües residuals per a certs usos i estudis seriosos de l’aqüífer comarcal. Només així ens estalviarem que ens enganxi el toro, com li ha passat a l’àrea metropolitana de Barcelona amb l’actual sequera.