La riquesa de la diversitat lingüística

Veient el debat que hi ha aquests dies per les Espanyes arrel de la reforma de l'Estatut, en especial sobre la qüestió de la llengua, em pregunto si molta gent s'ha parat a reflexionar, ni que sigui mínimament, sobre el fet que a un territori s'hi parlin amb una certa normalitat dues o més llengües.

Sé que és una pregunta retòrica, perquè tinc clar que no és així. Molt poca gent es para a reflexionar sobre res avui dia. Impera, en canvi, l'opinió ràpida tipus tertúlia de cafè, on qualsevol cosa s'hi val i destaca més aquell qui la diu més grossa. És com el menjar ràpid que ha acabat substituint bona part del menjar cassolà tradicional. Ràpid, ràpid, ràpid i poc paït.

Però el fet que a Catalunya s'hi parlin dos idiomes, un el nostre, el propi que és el català i l'altre el castellà, un fet forani però que ha acabat esdevenint una realitat consumada, té les seves coses positives.

Escoltant moltes de les veus rabioses que arriben des dels mitjans de comunicació de la capital del regne, sembla que aquí maltractem els castellanoparlants i que els posem grosses i feixugues pedres a l'esquena i els obliguem a portar-les per tot arreu. Sembla també que assenyalem amb el dit els que no parlen català i els mirem de reüll. Res més lluny de la realitat.

Només cal veure quina és, tristament, la llengua que parlen la major part dels nens al pati de l'escola: el castellà. I dic tristament no perquè em desagradi el castellà (jo sóc castellanoparlant per educació i catalanoparlant per devoció), sinó perquè allò que parlen els nens és el futur del país i la llengua que realment es troba amenaçada és el català, no pas el castellà, que té molt bona salut a nivell mundial.

Perquè, anem a veure, quants catalans no saben castellà? Cap ni un: tots el parlen, millor o pitjor. Però hi ha molts, moltíssims castellanoparlants que viuen i treballen a Catalunya que no parlen ni volen aprendre el català i que se'n foten moltes vegades de l'assumpte. Fins i tot hi ha gent suposadament culta que fa comparacions ben sui generis de la llengua catalana amb l'art d'aprendre a ballar sevillanes.

Per mi és una riquesa personal i cultural poder fer servir indistintament dues llengues, totes dues diferents, amb la seva història i bellesa, amb la seva literatura i manera de veure el món i d'estructurar la realitat. Tant de bo en pogués parlar més encara a aquest nivell. Tant de bo fos aranès i llavors en parlaria tres en comptes de dues!

Perquè cada llengua ens permet veure el món d'una manera diferent. Hi ha estudis científics que demostren que mentre parlem en una determinada llengua, fem servir durant el seu ús parts del cervell lleugerament diferents de les que emprem quan parlem una altra. És a dir, que cada llengua ens permet desenvolupar diferents circuits neuronals. Dit encara d'una altra manera: qui parla més d'una llengua fa servir el seu cervell d'una manera més intensa que qui només en parla una.

Cada llengua és un compendi històric d'una cultura. Com deia Humboldt: "una llengua és l'esperit i ànima d'un poble, d'una nació". Una llengua és quelcom més que una manera d'expressar idees i de comunicar-se amb els demés. És, sobre tot, l'experiència acumulada durant generacions, és una manera de veure les coses, és una determinada filosofia de la vida.

Per tant, dues llengües ens aporten una riquesa personal molt superior a la d'una sola. En un món en què sempre tenim a la boca els termes "comunicació", "tolerància" i "comprensió de l'altre", potser que hi pensem ni que sigui una estona en allò que la llengua ens pot oferir en aquest sentit.