No sóc d'eixa religió

Doncs no: no sóc del Barça. Ni de l'Espanyol. Ni del Madrid. Ni tan sols del C.G. Puigcerdà. No sóc d'eixa religió. No crec en el futbol, en les masses enfervorides, en el fanatisme, en el papanatisme, en els colors, en l'etern rival, en les reunions de mascles (i alguna femella) davant del televisor seguint una litúrgia antiga, cridant com bojos, cagant-se en l'àrbitre i dient-ne de l'alçada d'un campanar.

Ho reconec: no m'agraden aquestes coses. Anava a dir bestieses, però entenc que cal respectar els gustos de tothom i no és gaire correcte desqualificar els altres simplement perquè tenen un concepte de com gaudir de la vida diferent del meu. Però us juro que no ho entenc.

El que més em dol és veure com una televisió suposadament pública i de tothom com és TV3 es dedica a fer publicitat, de fet a incitar, d'un equip quan se li suposa una certa neutralitat pel simple fet que a Catalunya hi ha vida després del Barça. És més, gosaria dir que hi ha vida després del futbol.

Una altra cosa que em toca els nassos (les pilotes?) és que a això li'n diguin "esport". Això sí que no! Religió és més apropiat. Però si no voleu concedir-me tant, llavors joc, espectacle, circ... Som hereus del "panem et circensis" romà. Que poc que hem evolucionat! No tenim cap altre mitjà per desfogar-nos? Cap altre entreteniment seriós que no sigui veure un munt de nois jovenets amb pantalonets curts enmig d'un prat enorme corrent com leros al darrere d'una pilota i amb les butxaques ben plenes de quartos?

Ara com ara, sembla que no. La gent demana futbol i els mitjans i el govern els en donen. Tant com poden i més. Així no ens preocupem pels problemes reals del país. Ahir mateix hi havia una portada en un conegut diari català on es contraposava el partit del Barça amb l'acord entre les forces polítiques per defensar l'Estatut a Madrid.

És una llàstima que el Barça hagi perdut el partit, perquè ara igual la gent estarà més pendent de l'Estatut, tot i que ho dubto. És millor seguir les evolucions de la piloteta dels nassos que no preocupar-se pel futur del nostre país.

Quebec i democràcia

Diumenge 25 d'abril va haver-hi una altra "onada" de referèndums a Catalunya sobre l'autodeterminació. Algun de ben proper, com el de Prats i Sansor o el de la Seu d'Urgell. Però m'agradaria parlar d'un de ben llunyà: el que va tenir lloc entre els catalanoresidents del Quebec.

Allà, va anar a votar el 42% del cens i ha guanyat el sí per un 92%. Vaja, que ja els agradaria a molts organitzadors de consultes tenir aquests resultats per a si mateixos. Per què hi ha hagut tanta mobilització?

En primer lloc, suposo que la distància i la sensació de comunitat hi fan molt. D'altra banda, bona part dels votants són gent que prové en primera, segona o tercera generació de l'exili i tenen les idees molt clares.

D'altra banda, els mitjans de comunicació allà no han fet la política ocultadora que han fet els d'aquí. Allà ningú no ha desacreditat els resultats per poc representatius ni ha posat pals a les rodes de la llibertat d'expressió, ni ha amenaçat de manera més o menys sibil•lina als organitzadors.

La comunitat de catalans a l'exterior és molt nombrosa i està majoritàriament a favor de la independència. Suposo que per aquest motiu els grans partits estatals volen fer una llei per impedir que aquests catalans puguin votar en cap elecció a Espanya (llevat del Senat).

M'encanta la democràcia en què vivim. No només és de segona, sinó que és tramposa fins a més no poder. Quina llàstima de país!

L'origen del nostre model agropecuari

La setmana passada va tenir lloc a la Seu d'Urgell la presentació del llibre de Carles Gascón, "Comarques oblidades", que recull un seguit d'articles de l'intel•lectual, polític i empresari Josep de Zulueta, fundador de la Cooperativa de la Seu.

La presentació va constar d'una interessantíssima introducció a la vida d'en Josep de Zulueta de la gran influència que va tenir la seva visió a l'hora de determinar el model econòmic agropecuari -encara vigent en part- de les comarques de l'Alt Urgell i la Cerdanya.

Una de les obsessions principals d'en Zulueta van ser les males comunicacions entre la Seu d'Urgell (i la Cerdanya) i la resta del món, a les quals dedica tres interessantíssims articles.

Recordem que la política dels governs espanyols de l'època era la de tenir en condicions precàries les comunicacions de les zones frontereres per dificultar l'avanç d'un exèrcit en cas d'invasió. Aquesta política es va demostrar francament negativa, ja que quan el Govern va haver de mobilitzar contingents -guerres carlines, insurreccions- per anar a la frontera, va tenir molts problemes i en algun cas fins i tot va haver de demanar permís a França per travessar el seu territori amb armament.

En canvi, a França, la política era justament la contrària. Es feien bones infraestructures, tant per carretera com per ferrocarril que arribaven a la frontera amb dues finalitats: fer afecte una població que encara se sentia potser més catalana que francesa i poder accedir a les matèries primeres del Pirineu: minerals, fusta, llet o als productes artesanals (formatges, mantegues), etc.

Fins que els governs espanyols no van canviar les polítiques aïllacionistes, va ser del tot impossible el desenvolupament econòmic de les comarques pirinenques que, en alguns casos estaven aïllades en el temps i a l'espai.

En l'actualitat, els pirinencs han comprès que l'única solució per pintar alguna cosa en el món és tenir unes bones comunicacions, tant físiques com digitals, que no només ens comuniquin amb les grans ciutats, sinó -sobre tot- entre nosaltres mateixos.

Per això és important considerar el túnel de Toses, que comunicaria millor la Cerdanya i el Ripollès, o un hipotètic sistema de túnels entre l'Alt Urgell i Sort, que comunicaria aquesta comarca amb el Pallars Sobirà.

La comunicació al Pirineu

Dissabte passat a Puigcerdà va tenir lloc la conferència: "Els mitjans de comunicació del Pirineu", a càrrec de Carles Pont, professor de Comunicació a la Universitat Pompeu Fabra i director de la revista Cadí-Pedraforca.

En Carles va realitzar afirmacions com que "tenir muntanyes és car", citant un geògraf suís o que hi ha una "ciutat" al Pirineu que va des d'Oliana fins a Font-romeu, incloent-hi Andorra, amb uns 100.000 habitants, per fer referència a la part més poblada del Pirineu català.

Aquestes afirmacions em van fer reflexionar. D''una banda, és cert que tenir muntanyes és car. Molt car. Encareix les comunicacions i dispersa la població, amb tot el que això representa. El Pirineu català és car de mantenir, ja que tot i representar una extensió molt important del Principal de Catalunya, està molt poc poblat.

I és clar, els pirinencs volem tenir, si no els mateixos serveis que els habitants de Barcelona, perquè potser això fóra utòpic, com a mínim sí els mateixos serveis fonamentals i bàsics: sanitat, educació, comunicacions i un cert accés a la cultura.

Una simple ullada al nostre entorn ens fa veure que això continua essent una quimera. Tenir muntanyes és car, així que la metròpoli, que concentra la major part de la població del país es limita a ignorar-nos i a mirar cap a un altre costat quan fem unes mínimes reivindicacions d'igualitarisme.

D'altra banda, aquesta "ciutat dels Pirineus", d'Oliana fins a Font-romeu, incloent-hi Andorra és prou "sucosa" com per invertir-hi. Potser un primer pas fóra obrir una delegació al Pirineu de TV3, cosa que serviria per donar a conèixer la realitat pirinenca arreu de les terres catalanes.

Carles Pont va disertar sobre el paper fonamental que tenen els mitjans de comunicació a l'hora de fer país i en va resaltar la poca potència dels mitjans pirinencs que, llevat d'alguna excepció, no poden considerar-se mitjans del i per al Pirineu.

El ponent va mostrar gràfiques comparatives del minutatge televisiu que dedica TV3 a notícies relacionades amb l'àrea metropolitana de Barcelona en comparació amb aquelles que dedica al Pirineu i es va poder veure clarament el desert informatiu existent a les nostres comarques.

El tractament que es dóna al Pirineu és el que donaria a un parc temàtic: ha nevat, així que podrem pujar a esquiar. O pitjor, un tracte predatori: ha nevat, així que els rius baixaran plens pel desgel i tindrem aigua. A aquesta darrera actitud jo l'anomeno "salivera hidrològica".

En Carles Pont També va fer una crítica als mitjans que parlen de Pirineu gironí o Pirineu lleidatà, quan el Pirineu no admet amb facilitat aquests adjectius. Tant Girona com Lleida estan relativament allunyat del Pirineu. En tot cas, s'hauria de parlar de les comarques específiques d'aquest Pirineu.

Si a Madrid es parla de cadascuna de les cinquanta províncies d'Espanya, deu ser encara més senzill des de Barcelona parlar de cadascuna de les quaranta-una comarques del Principat. De vegades ens queixem de la palla a l'ull aliè i no veiem la biga a l'ull propi.

El 10 d'abril

Dissabte va tenir lloc una altra commemoració dels fets del 10 i de l'11 d'abril, tan simbòlics a Puigcerdà, tot i que darrerament s'han anat perdent una mica de la memòria col•lèctiva.

El Grup de Recerca de Cerdanya va organitzar una conferència divulgadora per tal de recordar els fets del 10 d'abril a la nostra Vila i va comptar amb força públic, que va mostrar en tot moment un gran interès pel tema.

La conferència va anar a càrrec de Joan Manel Casanovas i Josep Viladesau, estudiosos de les guerres carlines i dels fets del 10 d'abril i es va dividir en tres parts: la projecció d'un CD realitzat fa uns anys per en Sebastià Bosom; una conferència sobre un Power Point dels personatges de les carlinades, d'ambdós bàndols i una reivindicació per tal que es reconstrueixi l'estàtua del general Cabrinetty a qui la Vila de Puigcerdà tant deu.

Ara que s'està remodelant tot el centre de la Vila, seria interessant plantejar-se de refer l'estàtua del general que injustament varen dinamitzar els anarquistes als anys trenta del segle XX. Entenem que si s'han gastat grans quantitats de diners en elements de discutible ús i gust, és de justícia mostrar un cert respecte pels símbols de la Vila i tornar l'estàtua del general a un lloc preeminent.

Independentment del valor simbòlic de l'estàtua, no podem perdre de vista que a la Vila li manquen elements patrimonials ben visibles i essent una població turística com és Puigcerdà, l'estàtua ajudaria a millorar-ne la imatge.

Pel respecte mostrat pel públic assistent a l'acte, crec que Puigcerdà serva encara a la seva memòria un important record pels fets del 10 d'abril i que caldria potenciar aquesta data en anys propers, com a símbol de resistència, identitat i unitat.

I Concurs Internacional de Curtmetratges de Cerdanya

Muntar un concurs de curtmetratges a la Cerdanya no és tasca senzilla. Primer, has de planificar l'estructura del festival i anar a pidolar els diners a les institucions i espònsors a fi de poder fer alguna cosa amb cara i ulls. Aquesta fase sol ser llarga, complexa i dolorosa perquè no sempre es mantenen les paraules donades, de vegades hi ha retallades imprevistes o demores en els pagaments o, simplement, t'ignoren, que és el pitjor, perquè no acabes fent res i et fan perdre un temps molt valuós.

Un cop tens més o menys compromesos els mitjans -d'aquella manera: que si tomba, que si gira- comença la fase d'anar a picar a la porta de les agències de curtmetratges, de les escoles de cinema i dels pocs contactes en el món que tens el primer any que organitzes el certamen.

Amb tot una mica en l'aire, has de dissenyar la publicitat, els horaris, les sessions, muntar les projeccions, aconseguir el material, ja sigui llogant-lo, comprant-lo o demanant-lo en préstec i organitzar un planning detallat. Això sense descuidar les relacions públiques, els mailings, el web del certamen, etcètera.

I comença el certamen. Amb més il•lusió que no pas medis, fas el que pots, ressols els contratemps de darrera hora (falten cartells anunciadors, al local fa fred, etc) i fas la inauguració i les primeres projeccions, sempre preocupat per si ve massa públic i o tens on encabir-los, o al contrari, per si ve poca gent i els patrocinadors consideren que ha estat un fracàs.

Fins que arriba la gala de lliurament de premis, el jurat i els artistes i directors convidats recullen els seus premis, fan un breu discurset i anem tots plegats a prendre alguna cosa que és tard i vol ploure.

Des del Grup de Recerca de Cerdanya estem contents pel I Certamen Internacional de Curtmetratges de Cerdanya que enguany hem organitzat. La participació ha estat enorme: 107 curtmetratges rebuts, 105 a concurs. Fins i tot hem tingut un curtmetratge local, cosa que ens ha fet especial il•lusió.

El premi del públic ha coincidit amb el premi del Jurat i la qualitat d'alguns curtmetratges -no tots, és clar, alguns eren terribles- era magnífica. El públic que ens ha anat seguint fidelment pels diferents llocs de projecció es mereix un deu. Per la paciència i per l'interès demostrat i a ells els estem més que agraïts.

Esperem poder solucionar en properes edicions les coses que no han sortit tan bé en aquesta primera edició. Potser sessions més curtes amb una pausa, la programació de cada dia ben visible, poderportar el concurs a més indrets de Cerdanya, tenir curtmetratges d'altres països, especialment de França i moltes coses més.

Però l'important és que el projecte ja està en marxa, hem passat la primera edició amb bona nota i l'equip de treball continua il•lusionat pel projecte. Esperem que la propera edició aixequi més interès per part del públic, especialment dels puigcerdanesos, que no han respost potser amb prou interès davant d'aquesta notable iniciativa.

Com ens va dir algun dels guardonats, muntar un certamen de curtmetratges avui dia té la seva gràcia i cal tenir valor, perquè no és tasca senzilla. La gent no està acostumada a veure curtmetratges i costa d'atraure el públic. Però no perquè sigui difícil deixarem d'intentar-ho. Ans al contrari, això ens incita a continuar-hi treballant i a fer-ho millor.

Silenci

No deixa de ser estrany veure que un dels pocs actes -per no dir l'únic- on hi participa activament una part important de la població puigcerdanesa és la processó del silenci de divendres sant.

Dic sorprenent perquè en aquets poble, aconseguir que la gent participi en un acte públic massiu i gratuït és gairebé una utopia. Però sembla ser que la processó és una excepció.

Clar que, si grates una mica, veus que no és tan "gratuït" com sembla portes enfora. Per exemple, molts dels participants ho fan perquè "llueix molt" i altres no tenen el més mínim pudor de dir-te que ho fan "pels turistes". Caram! Quina sincera devoció!

I que consti que m'ho crec, perquè quan veig alguns dels participants -no tots van amb el rostre cobert- em queda claríssim que no és la religió el motor principal dels seus actes, en aquest cas, d'anar en processó.

Deixem-ho en una qüestió folklòrica, amb connotacions religioses i tradicionals, perquè si intenten analitzar-ho racionalment em temo que acabarem ben perduts.

Dijous vaig aprofitar i vaig anar a veure una processó mil•lenària a Verges, que inclou la conegudíssima dansa de la mort, realment impressionant. Sota una forta pluja i amb una manteta al cap, vam aguantar estoicament la representació, on hi participa més de mig poble.

Allà, però, es nota la devoció i ho tenen com una cosa molt seva. No endebades, la dansa de la mort ha suportat força bé el pas dels segles, cosa que no es pot dir de les processons de Puigcerdà.

Si algú es pregunta per què en plena època franquista es van deixar de celebrar, potser que pregunti la raó i trobarà molt instructiva la causa. Jo particularment, passo d'aquestes manifestacions religioses en una època en què em sorprén notablement que la gent encara hi cregui en aquestes coses.