La força de la natura

Ahir llegia un article d'en Joan Graell, a l'edició electrònica de Viure als Pirineus que portava per títol: Bèsties i persones. Deixant de banda que suscric bona part d'allò que l'autor diu, feia dies ja que reflexionava sobre aquests temes, i l'article m'ha portat a posar per escrit la meva opinió.

Sóc ecologista des de fa molts anys. Molt abans que estigués de moda dir que ho eres, quan encara et miraven de reüll pensant que eres poc menys que un agitador social, esquerranós i somniatruites. Les coses han anat canviant, és cert, però no sempre en la direcció que potser ens convindria a tots.

Ara, ser ecologista vesteix molt. Tots els productes són ecològics i verds, les polítiques, sostenibles i a tothom se li omple la boca parlant del medi ambient i de la seva preservació. Però és això l'ecologisme?

Potser sí. Potser l'ecologisme no ha volgut ser mai res més que conservacionisme. Una mena de romanticisme inspirat a l'Sturm und Drang alemany. Els grans poetes anglosaxnos han contribuït a aquesta idea de la natura totpoderosa, gairebé com una deesa: Shelley, Whitman, Byron...

Recentment, fins i tot, aquest ecologisme gairebé teocràtic ha adoptat un corpus científic, concretament el de la teoria Gaia de J. Lovelock, barrejat amb multitud d'idees new age, textos indis, com la Carta del cap Seattle al president dels Estats Units o de llibres paradigmàtics, com Silent Spring, de Carson.

Però la realitat és la que és i l'home és com és. No dic que no puguem canviar, però em temo que és una cosa molt lenta de fer i ningú no sembla estar per aquesta via. Ens limitem a copiar esquemes i a aplicar la màxima lampedusiana de "canviar-ho tot per tal que no canviï res".

Dic tot això, perquè darrerament es torna a parlar força de la suposada incompatibilitat entre el medi natural i l'home, arran de la introducció d'óssos al Pirineu, de la presència del llop a la nostra serralada, de les pressions europees sobre les terres de Lleida arran del projecte de Canal Segarra-Garrigues o de l'enèssima infraestructura elèctrica o viària que es fa al nostre petit i congestionat país.

Són temes diferents, però tots tenen un comú denominador: el xoc entre els interessos de l'home i el medi ambient tal i com és avui dia. No cal ser gaire intel•ligent per veure qui sortirà guanyant i qui sortirà perdent. És llei de vida.

No tinc res en contra de l'ós. De fet, crec que és bo que hi hagi grans predadors per tal de mantenir l'equilibri natural. Però les muntanyes d'avui dia estan fortament antropitzades. Hi ha boletaires, caçadors, pagesos, esquiadors, excursionistes... i l'home no vol competència dins del seu hàbitat. A més a més: cinc o sis óssos marcaran gaire la diferència?

Vull dir, que si realment es volia introduir l'ós, a part de pactar-ho amb el territori, no es podia haver fet de manera més massiva i seriosa. Això mateix val per al llop, un secular enemic de l'home, vilipendiat en innombrables rondalles i llegendes.

Finalment, el xoc entre els interessos dels pagesos i els interessos dels conservacionistes. Posem-nos per un moment en la pell d'uin pagès al qual li diuen que perquè a les seves terres hi passa un determinat ocell, no podrà millorar la seva qualitat de vida passant-se al regadiu i que haurà de continuar amb cultius de secà, mentre els seus veïns prosperen.

Què farà aquest pagès, molt possiblement? Doncs plegar! Abandonar les seves terres (de secà), amb la qual cosa, l'ocell en qüestió també s'acabarà morint de gana, perquè no hi haurà cultius dels quals alimentar-se.

I ho torno a dir: sóc ecologista. Però dins de l'ecosistema s'ha de tenir present l'home, que és -ens agradi o no- el principal actor, ja que disposa d'una tecnologia que cap altra espècie de la Terra té.

D'altra banda, hauríem de començar a abandonar la ridícula idea que tot allò que és natural és bo i tot allò que és artificial és dolent. Hi ha un munt de virus la mar de naturals que provoquen unes mortaldats que fan feredor. A més a més, posem per exemple, si un castor fa una presa i interromp el cicle normal d'un riu, això és natural i no passa res. Si ho fa l'home, està malament.

Ens hem tornat bojos? És que cal ser més papistes que el Papa? L'home no és el rei de la "creació" i no hauria de fer tot allò que se li passés pels nassos, però tampoc podem passar-nos a l'altre extrem: un home subordinat a la natura que contempla impotent com fins les erugues tenen més drets que ell.

No crec en el mandat bíblic de dominar la natura i fer-ne d'ella allò que més ens convingui, però tampoc tinc cap interès de ser un esclau de la seva aleatorietat. Perquè és això: caòtica, aleatòria, imprevisible. No té un pla mestre, savi i transcendent que acabarà posant-nos a lloc.

Si ens la carreguem, ens la carregarem. La natura no és una deesa venjadora. És un complexíssim sistema en el qual interactuen quantitats ingents d'actors. No és gaire intel•ligent malmetre allò que no coneixem i que ens nodreix, però tampoc cal que tinguem tants complexos pel fet de ser vius i d'interactuar amb el medi.

Orquestres de joves a Cerdanya

Diumenge per la nit, a l'església de Sant Domènec, organitzat per Joventuts Musicals de Cerdanya, va tenir lloc un concert de la Wolverhampton Youth Wind Orchestra.

Es tracta d'una d'aquestes orquestres angleses que vénen els estius a Espanya de gira i que vam tenir la sort de poder escoltar a Puigcerdà. A la primera part, van interpretar un seguit de peces modernes, mentre que a la segona, van optar per un repertori més clàssic (Rossini, Schubert, etc).

Tot i que no sonen com una orquestra professional adulta, tenen un bon nivell musical i per mi són una font contínua de suplici i enveja, perquè em recorden cada cop que actuen aquí allò que nosaltres no tenim.

No ens enganyem: tot i no tenir la massa poblacional que tenen alguns comtats anglesos, sí que tenim prou gent com per tenir alguna formació musical estable de música clàssica. Però sembla que no hi ha manera.

D'una banda, tampoc hi ha tants joves qu estudiïn música i, d'una altra, quan tenen un cert nivell, solen marxar a Barcelona o a altres indrets a estudiar, per la qual cosa es trenca el cicle. Molts d'ells, ja no tornaran.

Això, certament, dificulta molt la formació d'una orquestra local, però suposo que tot és posar-s'hi. En altres comarques tenen problemes similars i bé que se n'han sortit. Suposo que també ho porta el tarannà hiperindividualista dels cerdans.

En tot cas, suposo que hauré de continuar sospirant cada cop que veig aquestes enormes formacions de joves tocant conjuntament cada estiu, perquè la nostra terra, al menys ara com ara, està força eixuta musicalment.

Neix la revista electrònica 'KER'

El Grup de Recerca de Cerdanya té com un dels seus projectes més destacats la confecció d’una revista electrònica gratuïta, en format PDF, lliurement consultable per internet, de periodicitat semestral que anirà publicant diferents treballs d’investigació i de divulgació sobre la realitat cerdana i sobre el seu patrimoni natural, arqueològic, històric i etnològic.

Així, neix la revista “KER”, el primer número de la qual podeu consultar ja a la següent adreça d’internet:

http://recercacerdanya.org/ker/ker-1.pdf


Aquest número consta de 31 pàgines amb els següents articles:

* Les poblacions de Galanthus nivalis L. a la Cerdanya (Enric Quílez)

Breu descripció del lliri de neu (Galanthus nivalis) i localització de les principals poblacions conegudes d’aquesta espècie a la Cerdanya.


* Troballa de nova flora a la Cerdanya (Enric Quílez, Victòria de Caralt i Pere Valiente)

Nota sobre la troballa de dues espècies florals noves a la Cerdanya: la Gentiana pneumonanthe i la Lathraea squamaria.


* Fauna herpetològica de la Cerdanya (Albert Garcia)

Descripció de les espècies de rèptils i amfibis de la Cerdanya, característiques del seu medi i consideracions sobre la seva conservació.


* Les poblacions de Coenagrion hastulatum, Sympetrum pedemontanum i Sympetrum vulgatum a la Cerdanya, 2008 (Mike Lockwood)

Estudi detallat sobre les tres espècies d’insectes odòntids (libèl•lules) que es troben més amenaçats a la Cerdanya.


* Sincretisme: Entre el fons pagà i l’avenir del cristianisme (Oriol Mercadal, Sara Aliaga, Carme Subiranas i Oriol Olesti)

Informe sobre les suposades antigues zones de culte precristià de la Cerdanya, segons les anàlisis toponímiques i arqueològiques.


* El despoblament a la Cerdanya. El Baridà. L’antiga vila de Víllec i el seu castell.

Article sobre el despoblat del castell de Víllec i sobre l’actual estat de conservació.

Una televisió cerdana?

Darrerament he pogut observar com a Televisió dels Pirineus s'emetien cada cop menys notícies sobre la Cerdanya. Inicialment ho vaig atribuir a manca d'interès o fins i tot a manca de notícies, però finalment me n'he assabentat que els trets no van per aquí.

La disminució del pes de la informació sobre la Cerdanya obeeix, simplement, a la manca d'implantació comercial de TV dels Pirineus a la Cerdanya. Dit d'una altra manera: pocs anunciants cerdans, ni públics, ni privats.

És una llàstima, però entenc la seva política de contenció de costos i més quan vivim una crisi econòmica severa. Però penso que es podria haver donat més recolzament a aquesta iniciativa intercomarcal.

Ara, els nostres polítics s'omplen la boca d'una suposada televisió local transfronterera. No ens enganyem: quina viabilitat econòmica pot tenir si un projecte, amb un àrea poblacional molt més gran com és TV dels Pirineus, no ha arrelat a la comarca?

L'única solució és abocar una gran quantitat de diners, cosa que pel que em penso, ningú no està disposat a fer. Crec que necessitem una televisió local, però és difícil que amb la Cerdanya només cobrim costos i menys que pugui ser un negoci rendible i atractiu per als possibles inversors.

La televisió és cara: llicències, antenes, platós, periodistes, personal tècnic i auxiliar, càmeres i una bona gestió comercial i informativa. Qui paga tot això? Crec que s'ha desaprofitat una bona oportunitat amb TV dels Pirineus, tot i que encara hi som a temps.

I que consti que jo no tinc cap relació de cap tipus amb aquesta empresa, simplement ho dic des de la perspectiva d'un ciutadà que vol estar informat de la realitat local amb una certa puntualitat.

Paradise Lost

Cada vegada són més els llocs de Cerdanya que són destruïts impunement per acció de la mà de l'home. De vegades, per edificar-hi casetes, de vegades per arranjar carreteres i
de vegades perquè es milloren les vies d'accés a un determinat paratge i aquest es degrada ràpidament.

Així, la Corona de Bolvir, un lloc magnífic per anar a passejar i contemplar els estels va ser edificat fa uns anys. Dins de la segona categoria, tindríem la zona que va de Masella a Molina que, amb les obres de "millorament" de la carretera s'han carregat algunes zones molt interessants de vegetació.

Pel que fa al tercer tipus de lloc, tenim el cas de Guils-Fontanera. Des que es va asfaltar la pista que hi mena, el pla de Fontanera s'ha convertit en un "merendero" ple de gent, especialment a l'estiu, molt allunyat de l'encant que tenia abans.

I també hi ha casos inversemblants. L'altre dia em vaig passar pels prats de la Pia (o pleta de les Vaques), uns preciosos prats subalpins que hi ha al costat de l'heliport de la Molina, entre Super Molina i Masella i vaig veure que els havien destrossat literalment. No sé què volen fer però vaig sortir d'allà enfurismat i trist. Un altre lloc menys on poder gaudir de la natura.

Així, seguint la tàctica de la llonganissa ("rodanxeta a rodanxeta") ens van destruint tots els indrets bells de la comarca. Un dia vas a un lloc i ha desaparegut substituït per una promoció de cases, o han fet una rasa per passar-hi alguna conducció o simplement l'han destruït per fer-lo servir de magatzem de runa o de materials.

La darrera sorpresa la vaig tenir l'altre dia a la Molina, als afores, quan vaig veure que s'havien carregat uns prats que hi ha al costat d'un torrent, al marge esquerre de la carretera conforme es puja a Super Molina.

Vagis per on vagis de la comarca trobes "sorpresetes" d'aquestes. Em pregunto si és que tothom és insensible al medi natural, si la gent només pensa en fer calés o si la comarca que deixin als seus fills tant se'ls en fot. M'agradaria pensar que no és així, però els fets són tossuts, molt tossuts.

Jardins i jardinets

L’altre dia passava per la carretera i vaig poder observar una família tota ufanosa de la seva casa amb jardinet adosat. Bé, em sembla fantàstic. Però potser no sabien que a escassos metres de la seva propietat hi havia un racó de Cerdanya amb una varietat floral impressionant.

Suposo que no ho deuen saber. Possiblement mai no sortiran del seu jardinet de joguina, d’aquests que es planten massivament a la comarca, amb gespa alpina i que consumeixen una barbaritat d’aigua per tal que estiguin ben macos i verds.

Ja us dic, al mateix costat es poden trobar un munt d’espècies mediterrànies i continentals, algunes de les quals són de gran bellesa. No m’estranyaria que, qualsevol dia d’aquests, degut a l’expansió urbanística del municipi, s’ho carreguessin i fessin més casetes amb aquests horribles jardinets que semblen trets d’una pel•lícula americana.

Ep! No tinc res en contra dels jardins americans! Però a Amèrica, no a la Cerdanya. Mai no ha deixat de sorprendre’m com a molts jardins de segones residències es planten espècies com pícees blaves, avets Douglas, tujes o fins i tot sequoies. I amb els arbustos i les flors, encara pitjor.

No és una simple qüestió de gust. És que aquestes espècies al•lòctones consumeixen molta més aigua que una natural del país i, a sobre, comporten la destrucció dels hàbitats locals, en ser substituïts per plantes forànies que, en alguns casos, poden esdevenir fins i tot plantes invasores.

Bé, suposo que és el de sempre: no valorem gens allò que tenim i hem d’anar a cercar coses a l’altra punta del món, quan ben a prop en tenim de magnífiques.

Universitat petita

S’ha conclòs una altra edició de la Universitat d’Estiu Ramon Llull de Puigcerdà que l’AUCer organitza, amb notable èxit de cursos i d’assistència de públic, tant a les classes com als actes extraescolars.

Enguany he pogut participar d’un parell de cursos (el d’Òpera i el d’Història) i estic molt satisfet del nivell de tots dos. Només trobo un parell de “peròs” que m’agradaria comentar.

El primer, és la coincidència en el temps amb el FestCat de Llívia. No es podrien coordinar per fer-los en setmanes diferents? És que crec que tenen força públic comú que podria estar interessat en assistir a ambdues activitats formatives.

La segona és que la Universitat d’Estiu de Puigcerdà ha tingut tant d’èxit que s’ha quedat petita. M’explico: les aules de primària no són, em penso, el millor espai per un munt d’adults. Alguns cursos estan massificats i el problema no és tant la quantitat d’alumnes en si mateixa, com els espais docents, petits, incòmodes i mal ventilats.

Sobre aquest tema, i sortint-me una mica del tema, al curs d’òpera recordo els comentaris d’un senyor que, per altres insunuacions que va fer, era més aviat de dretes, que es queixava dels mitjans disponibles a l’aula. Bé, doncs són els mitjans de què disposa un aula normal d’una escola pública normal. És clar que, com que ell deu portar els seus fills a una bona escola privada, aquest problema no el deu tenir.

Per què ens barallem?

Però, a veure, per què ens estem barallant els pirinencs sobre el tema de la Vegueria si una sèrie de senyores i senyors ben empolainats de Madrid (capital i província) del Tribunal Constitucional ja han decidit que això de les Vegueries és inconstitucional i que ja ens podem deixar de romanços?

I és clar! Vam aprovar un Estatut (d’aquella manera, però el vam aprovar), es va sotmetre a referèndum i va guanyar el “Sí”, però ara ve la dalla (com fa temps que dic) i ens tallarà a tots en bocinets ben petitons. La qüestió és que res no sobresurti del sacrosant ordre constitucional i sembla que això de les vegueries és una mena de folklore regional que no té cabuda a la Constitució. Ves!

Però com no se’ns havia passat pel cap! Abans de fer res, havíem d’haver demanat permís a Madrid (capital del Regne) i al seu stablishment, perquè resulta evident, un cop més, que no som més que una colònia, terra conquerida, una regió de la santa nació espanyola, intocable i eterna.

Ja ho va tenir clar Felip IV quan va haver d’escollir entre perdre Portugal o Catalunya: sembla que això de tenir Catalunya donava força rèdits i la cosa no ha canviat gaire des
de llavors.

En fi, que ni Tremp, ni la Seu, ni Puigcerdà, ni Sant Joan de l’Erm: Madrid. Allà és on les colònies hem d’anar a pidolar…

Dijous de festa Major, teatre

Dijous passat, la companyia de teatre Inestable Ceretana ens va oferir un espectacle humorístic de primera categoria que ens va fer riure pels descosits a tots els presents al Casino Ceretà, ple fins la bandera. Es nota que la gent té ganes de riure i que la companyia té una fama merescuda.

L’espectacle va consistir en una sèrie de gags enllaçats per una temàtica comuna: una suposada gala de lliurament dels Òscars de cinema, que servia d’excusa per introduir els diferents monòlegs i números corals, alguns realment delirants, com el dels acudits de metges.

Alguns dels números estaven inspirats en actuacions del grup argentí Les Luthiers, com el divertit diàleg entre “Carlitos” i “Carlitos” a bord d’un vaixell o la recerca d’un compositor al bell mig de la muntanya.

Especialment remarcables van ser la paròdia del “Passa palabra” o l’homentage (mil•limètric) que ens va oferir Jaume Piguillem vers al Pepe Rubianes.

En fi, una nit fantàstica on era delicte no anar al teatre a riure i passar-s’ho bé.

Cultura pel Roser de Puigcerdà

Continuant amb els actes de la Setmana Cultural del Roser de Puigcerdà, dijous vam poder gaudir d’una espectacular actuació del grup Ocumé, amb interpretacions de temes populars moderns a capela. Tres nois i tres noies que canten i fan tot tipus d’acopanyaments acústics amb la veu de manera que semblen una orquestra. Realment val molt la pena ser-hi en un espectacle així i fruir-ne.

Divendres, sessió de teatre, gairebé experimental. Es tractava de l’obra “Pels pèls” (Shear madness), de Paul Pörtner, una comèdia amb assassinat on el públic és interpel•lat per tal de resoldre el crim comès. També és el públic qui vota qui creu que és l’assassí i els actors, en conseqüència, interpreten el final escollit. Es tracta d’una obra difícil de realitzar per la seva naturalesa que els actors de Ja som aquí teatre van saber resoldre molt bé. El Casino Ceretà estava ple fins la bandera i no hi cabia ni una agulla.

Finalment, dissabte per la nit, en el lliurament dels premis Vila de Puigcerdà de literatura i de fotografia al Sopar Cultural, també es va fer lliurament del premi Roser de Puigcerdà a l’escriptor i investigador puigcerdanès Martí Solé Irla per la seva tasca en favor de la cultura.

Una setmana plena d’actes culturals que esperem que mantingui el bon nivell que té en properes edicions. Ara ens preparem per la setmana universitària a Puigcerdà, amb la Universitat d’Estiu Ramon Llull organitzada per l’AUCer, que conclourà amb l’inici dels actes de la Festa Major de Puigcerdà.

Tret de sortida a la setmana cultural

Ja ha començat la Setmana Cultural del Roser de la Vila de Puigcerdà. Dilluns per la nit, al Museu Cerdà, va tenir lloc la brillant actuació del duet format pel cerdà Philippe Argenty al piano i per Julian Alvarez Chaia al saxofon, amb força assistència de públic.

A la primera part del concert, es van interpretar peces musicals de Denis Bédard i de Paule Maurice, mentre que a la segona, els compositors trïats van ser Darius Milhaud, Maurice Ravel i el conegut compositor de tangos Astor Piazzola.

Com a nota especial remarcable, la sentida interpretació de Piazzola, sobre tot de Historias del tango, de la qual ens van tocar la primera i la tercera part de l’obra.

Tot i la pluja i la tempesta, la Sala de Convencions del Museu Cerdà va registrar una bona acollida públic que van aplaudir tots i cadascun dels temes interpretats.

No és el primer cop que Argenty actua a Puigcerdà. Cal recordar que fa uns anys va oferir un concert, també al Museu, dins del cicle de joves intèrprets que promou Joventuts Musicals de Cerdanya. El pianista d’Osseja promou un cicle de diferents formacions, algunes de les quals podrem escoltar enguany a la comarca.

Pel que fa al jove Julian Alvarez Chaia, val a dir que és un virtuós del saxofon i que està especialment interessat en Piazzola, car és d’ascendència argentina. Aquest interès es tradueix en una apassionada interpretació de les peces d’aquest compositor que tots vàrem poder escoltar dilluns per la nit.

A voltes amb la frontera

Darrerament es parla pertot arreu de transfronterisme i del Tractat dels Pirineus. L’AUCer convoca un curs al respecte, la Generalitat insisteix a fer un punt d’informació per parlar d’aquest tema, l’Institut d’Estudis Ceretans en fa una qüestió central de la seva activitat…

Jo em pregunto: no hem perdut una mica el nord? Vull dir, de la frontera fa gairebé una dècada que ningú no en parlava. Des que es va desmantellar la Duana i després de l’entrada del tractat de Schengen, la frontera no deixa de ser una línia imaginària, amb efectes reals, però molt i molt difosa.

Molts cerdans i segons residents s’han fer la casa a territori francès i allà hi viuen perquè els resulta més econòmic. La gent passa per la frontera sense adonar-se i hi ha una total i absoluta normalitat en el fet d’anar a comprar a França o a Espanya amb una moneda comuna.

Per què ens entestem a parlar de la frontera o del Tractat dels Pirineus? És que algú es pensa que França té la més mínima intenció de retornar-li a Catalunya (o a Espanya, strictu senso) el Roselló i l’Alta Cerdanya? És clar que no! Doncs, per què remenem i remenem aquest tema?

Sincerament, jo no ho entenc. Si realment som partidaris que la frontera acabi plenament difuminada, el millor que podem fer és allò que s’ha fet sempre: ignorar-la, no parlar-ne. Ja hi ha etudis i tesis que en parlen. Tampoc es tracta d’ignorar-la absolutament. Però l’hem d’integrar com un element més del paisatge, sense donar-li més importància que a una muntanya o a un riu.

A diferència de la frontera amb Andorra, que és activa, la frontera francoespanyola és molt passiva. Si no fos per determinades qüestions d’ordre públic, mai no sentiríem parlar d’aquesta frontera.

A fi de comptes, les fronteres són molt més artificials i arbitràries d’allò que pugui semblar a primera vista. Actualment, són límits entre administracions diferents que fan les coses de manera diferent però que tendeixen a una certa harmonització degut a les directives de Brusel•les.

Per tant, no hi donem tantes voltes. Fem circular un bus que dugui l’eslògan: “La frontera probablement no existeix. Relaxa’t i viu la vida”.

A bots i barrals

Ahir Puigcerdà va rebre de valent un xàfec descomunal, d’aquells que es recorden durant molt de temps. En cosa de pocs minuts, va descarregar més de 50 litres per metre quadrat, cosa que va provocar inundacions en multitud de locals i garatges, ja que la xarxa de clavegueram no va poder absorbir aquesta quantitat d’aigua.

I ara parlem dels detalls que, com tothom sap, és on es troba el dimoni. A la plaça de Santa Maria –la nova plaça de Santa Maria- es va poder comprovar que hi ha certs problemes en l’evacuació d’aigua: la planta baixa de l’Hospital de Puigcerdà es va inundar i l’aigua baixava per les escales interiors. Tot un espectacle de veure en un hospital!

No va ser l’única instal•lació afectada: la residència de la tercera edat, l’escola de música i el museu també van patir inundacions. És clar que en aquests edificis és una cosa normal. Espero que algun dia es decideixin a arranjar-los i la normalitat esdevingui una altra.

Al carrer on visc, van haver de venir fins i tot els bombers, ja que molts garatges i baixos de locals es van inundar. Però és clar, amb unes clavegueres que donen pena, planes i que s’embussen cada dos per tres, no es podia esperar res més. Alguns veïns estan ben farts de treure l’aigua del garatge cada vegada que plou una mica més del compte. Això sí, la factura pel clavegueram la paguem tots sense cap descompte.

És evident que fenòmens com el d’ahir són esporàdics i no es poden preveure. Però els seus efectes sí. Una xarxa de clavegueram neta i eficient, unes instal•lacions públiques adaptades als aiguats i una mica més de preocupació de les autoritats pertinents per aquests problemes – i menys per facturar taxes i més taxes- els faria més simpàtics vers els ciutadans.