La força de la natura

Ahir llegia un article d'en Joan Graell, a l'edició electrònica de Viure als Pirineus que portava per títol: Bèsties i persones. Deixant de banda que suscric bona part d'allò que l'autor diu, feia dies ja que reflexionava sobre aquests temes, i l'article m'ha portat a posar per escrit la meva opinió.

Sóc ecologista des de fa molts anys. Molt abans que estigués de moda dir que ho eres, quan encara et miraven de reüll pensant que eres poc menys que un agitador social, esquerranós i somniatruites. Les coses han anat canviant, és cert, però no sempre en la direcció que potser ens convindria a tots.

Ara, ser ecologista vesteix molt. Tots els productes són ecològics i verds, les polítiques, sostenibles i a tothom se li omple la boca parlant del medi ambient i de la seva preservació. Però és això l'ecologisme?

Potser sí. Potser l'ecologisme no ha volgut ser mai res més que conservacionisme. Una mena de romanticisme inspirat a l'Sturm und Drang alemany. Els grans poetes anglosaxnos han contribuït a aquesta idea de la natura totpoderosa, gairebé com una deesa: Shelley, Whitman, Byron...

Recentment, fins i tot, aquest ecologisme gairebé teocràtic ha adoptat un corpus científic, concretament el de la teoria Gaia de J. Lovelock, barrejat amb multitud d'idees new age, textos indis, com la Carta del cap Seattle al president dels Estats Units o de llibres paradigmàtics, com Silent Spring, de Carson.

Però la realitat és la que és i l'home és com és. No dic que no puguem canviar, però em temo que és una cosa molt lenta de fer i ningú no sembla estar per aquesta via. Ens limitem a copiar esquemes i a aplicar la màxima lampedusiana de "canviar-ho tot per tal que no canviï res".

Dic tot això, perquè darrerament es torna a parlar força de la suposada incompatibilitat entre el medi natural i l'home, arran de la introducció d'óssos al Pirineu, de la presència del llop a la nostra serralada, de les pressions europees sobre les terres de Lleida arran del projecte de Canal Segarra-Garrigues o de l'enèssima infraestructura elèctrica o viària que es fa al nostre petit i congestionat país.

Són temes diferents, però tots tenen un comú denominador: el xoc entre els interessos de l'home i el medi ambient tal i com és avui dia. No cal ser gaire intel•ligent per veure qui sortirà guanyant i qui sortirà perdent. És llei de vida.

No tinc res en contra de l'ós. De fet, crec que és bo que hi hagi grans predadors per tal de mantenir l'equilibri natural. Però les muntanyes d'avui dia estan fortament antropitzades. Hi ha boletaires, caçadors, pagesos, esquiadors, excursionistes... i l'home no vol competència dins del seu hàbitat. A més a més: cinc o sis óssos marcaran gaire la diferència?

Vull dir, que si realment es volia introduir l'ós, a part de pactar-ho amb el territori, no es podia haver fet de manera més massiva i seriosa. Això mateix val per al llop, un secular enemic de l'home, vilipendiat en innombrables rondalles i llegendes.

Finalment, el xoc entre els interessos dels pagesos i els interessos dels conservacionistes. Posem-nos per un moment en la pell d'uin pagès al qual li diuen que perquè a les seves terres hi passa un determinat ocell, no podrà millorar la seva qualitat de vida passant-se al regadiu i que haurà de continuar amb cultius de secà, mentre els seus veïns prosperen.

Què farà aquest pagès, molt possiblement? Doncs plegar! Abandonar les seves terres (de secà), amb la qual cosa, l'ocell en qüestió també s'acabarà morint de gana, perquè no hi haurà cultius dels quals alimentar-se.

I ho torno a dir: sóc ecologista. Però dins de l'ecosistema s'ha de tenir present l'home, que és -ens agradi o no- el principal actor, ja que disposa d'una tecnologia que cap altra espècie de la Terra té.

D'altra banda, hauríem de començar a abandonar la ridícula idea que tot allò que és natural és bo i tot allò que és artificial és dolent. Hi ha un munt de virus la mar de naturals que provoquen unes mortaldats que fan feredor. A més a més, posem per exemple, si un castor fa una presa i interromp el cicle normal d'un riu, això és natural i no passa res. Si ho fa l'home, està malament.

Ens hem tornat bojos? És que cal ser més papistes que el Papa? L'home no és el rei de la "creació" i no hauria de fer tot allò que se li passés pels nassos, però tampoc podem passar-nos a l'altre extrem: un home subordinat a la natura que contempla impotent com fins les erugues tenen més drets que ell.

No crec en el mandat bíblic de dominar la natura i fer-ne d'ella allò que més ens convingui, però tampoc tinc cap interès de ser un esclau de la seva aleatorietat. Perquè és això: caòtica, aleatòria, imprevisible. No té un pla mestre, savi i transcendent que acabarà posant-nos a lloc.

Si ens la carreguem, ens la carregarem. La natura no és una deesa venjadora. És un complexíssim sistema en el qual interactuen quantitats ingents d'actors. No és gaire intel•ligent malmetre allò que no coneixem i que ens nodreix, però tampoc cal que tinguem tants complexos pel fet de ser vius i d'interactuar amb el medi.