31 de juliol 2009

La força de la natura

Ahir llegia un article d'en Joan Graell, a l'edició electrònica de Viure als Pirineus que portava per títol: Bèsties i persones. Deixant de banda que suscric bona part d'allò que l'autor diu, feia dies ja que reflexionava sobre aquests temes, i l'article m'ha portat a posar per escrit la meva opinió.

Sóc ecologista des de fa molts anys. Molt abans que estigués de moda dir que ho eres, quan encara et miraven de reüll pensant que eres poc menys que un agitador social, esquerranós i somniatruites. Les coses han anat canviant, és cert, però no sempre en la direcció que potser ens convindria a tots.

Ara, ser ecologista vesteix molt. Tots els productes són ecològics i verds, les polítiques, sostenibles i a tothom se li omple la boca parlant del medi ambient i de la seva preservació. Però és això l'ecologisme?

Potser sí. Potser l'ecologisme no ha volgut ser mai res més que conservacionisme. Una mena de romanticisme inspirat a l'Sturm und Drang alemany. Els grans poetes anglosaxnos han contribuït a aquesta idea de la natura totpoderosa, gairebé com una deesa: Shelley, Whitman, Byron...

Recentment, fins i tot, aquest ecologisme gairebé teocràtic ha adoptat un corpus científic, concretament el de la teoria Gaia de J. Lovelock, barrejat amb multitud d'idees new age, textos indis, com la Carta del cap Seattle al president dels Estats Units o de llibres paradigmàtics, com Silent Spring, de Carson.

Però la realitat és la que és i l'home és com és. No dic que no puguem canviar, però em temo que és una cosa molt lenta de fer i ningú no sembla estar per aquesta via. Ens limitem a copiar esquemes i a aplicar la màxima lampedusiana de "canviar-ho tot per tal que no canviï res".

Dic tot això, perquè darrerament es torna a parlar força de la suposada incompatibilitat entre el medi natural i l'home, arran de la introducció d'óssos al Pirineu, de la presència del llop a la nostra serralada, de les pressions europees sobre les terres de Lleida arran del projecte de Canal Segarra-Garrigues o de l'enèssima infraestructura elèctrica o viària que es fa al nostre petit i congestionat país.

Són temes diferents, però tots tenen un comú denominador: el xoc entre els interessos de l'home i el medi ambient tal i com és avui dia. No cal ser gaire intel•ligent per veure qui sortirà guanyant i qui sortirà perdent. És llei de vida.

No tinc res en contra de l'ós. De fet, crec que és bo que hi hagi grans predadors per tal de mantenir l'equilibri natural. Però les muntanyes d'avui dia estan fortament antropitzades. Hi ha boletaires, caçadors, pagesos, esquiadors, excursionistes... i l'home no vol competència dins del seu hàbitat. A més a més: cinc o sis óssos marcaran gaire la diferència?

Vull dir, que si realment es volia introduir l'ós, a part de pactar-ho amb el territori, no es podia haver fet de manera més massiva i seriosa. Això mateix val per al llop, un secular enemic de l'home, vilipendiat en innombrables rondalles i llegendes.

Finalment, el xoc entre els interessos dels pagesos i els interessos dels conservacionistes. Posem-nos per un moment en la pell d'uin pagès al qual li diuen que perquè a les seves terres hi passa un determinat ocell, no podrà millorar la seva qualitat de vida passant-se al regadiu i que haurà de continuar amb cultius de secà, mentre els seus veïns prosperen.

Què farà aquest pagès, molt possiblement? Doncs plegar! Abandonar les seves terres (de secà), amb la qual cosa, l'ocell en qüestió també s'acabarà morint de gana, perquè no hi haurà cultius dels quals alimentar-se.

I ho torno a dir: sóc ecologista. Però dins de l'ecosistema s'ha de tenir present l'home, que és -ens agradi o no- el principal actor, ja que disposa d'una tecnologia que cap altra espècie de la Terra té.

D'altra banda, hauríem de començar a abandonar la ridícula idea que tot allò que és natural és bo i tot allò que és artificial és dolent. Hi ha un munt de virus la mar de naturals que provoquen unes mortaldats que fan feredor. A més a més, posem per exemple, si un castor fa una presa i interromp el cicle normal d'un riu, això és natural i no passa res. Si ho fa l'home, està malament.

Ens hem tornat bojos? És que cal ser més papistes que el Papa? L'home no és el rei de la "creació" i no hauria de fer tot allò que se li passés pels nassos, però tampoc podem passar-nos a l'altre extrem: un home subordinat a la natura que contempla impotent com fins les erugues tenen més drets que ell.

No crec en el mandat bíblic de dominar la natura i fer-ne d'ella allò que més ens convingui, però tampoc tinc cap interès de ser un esclau de la seva aleatorietat. Perquè és això: caòtica, aleatòria, imprevisible. No té un pla mestre, savi i transcendent que acabarà posant-nos a lloc.

Si ens la carreguem, ens la carregarem. La natura no és una deesa venjadora. És un complexíssim sistema en el qual interactuen quantitats ingents d'actors. No és gaire intel•ligent malmetre allò que no coneixem i que ens nodreix, però tampoc cal que tinguem tants complexos pel fet de ser vius i d'interactuar amb el medi.

5 Comments:

At 11:11 p. m., Blogger Núria said...

Sé que estimes la natura com ningú i entenc els arguments que dónes però les aus estepàries, les de les terres de secà que no pas de camps de cereals, estan en greu perill d'extinció. A les terres de Lleida quasi no en queden i als Monegros, el seu gran santuari, també les fan fora amb camps de regadius i les especulacions urbanístiques com Gran Scala. Aus com el pioc (semblant a un estruç) o el sisó o les xurres i les gangues... Tots aquests éssers vius desapareixeran si no mantenim mínimament el seu hàbitat.
I no és només els ocells, hi ha una flora associada a les zones estepàries que també desapareixerà amb els regadius. A tu et sap molt greu quan arribes a un prat on hi havia certa flor especial de la Cerdanya i unes màquines l'han exterminat per construir cases, o carreteres, o el que sigui. El cas de les aus estepàries és similar.
Suposo que hi ha molts interessos pel mig, puc entendre que els pagesos que veien un futur diferent a les seves terres estiguin emprenyats. Es tracta de trobar un equilibri, una solució que no perjudiqui massa cap de les dues parts. El tema és delicat però també crec que políticament no s'ha sabut tractar. No es pot inaugurar unes infraestrucutures quan la Comunitat Europea no ho aprova. Això és jugar amb els sentiments de la gent.

 
At 11:49 p. m., Anonymous A.J.M. said...

Es molt diferent ser ecologista de poble o de ciutat o despatx els punts de mira son molt diferents. Els dels pobles o comarques com la Cerdanya som uns ecologistes nascuts de la ecologia i els de ciutat es una cosa que l'han apres des de lluny i queda molt be dir SOC ECOLOGISTA.per exemple ja em direu que te d'ecologista en Saura si si en Saura, be d'ecologista en te el manual.

 
At 1:46 p. m., Blogger Joana said...

Estic d'acord amb tu i amb la Núria. És molt complicat arribar a un equilibri on tothom en surti beneficiat, la pressió a la que està sotmès el sistema és molt forta i si, en un suposar, hi ha un equilibri, aquest s'aguanta pels pèls, de forma que qualsevol petit canvi pot fer que el sistema vagi cap a qualsevol de les dues parts i perjudicar a una o a totes dues de les parts implicades, quan no en són més.

No m'agrada ficar-me amb ningú, però en aquest cas, perdona Enric, el comentari del A.J.M, em fa regirar l'estòmac i així en calent, li diria que es quedés amb la seva comarca i que tant de bó l'acabin omplint de camps de golf, cases adosades i moltes carreteres i encara més pistes d'esquí i ampliacions amb moooolts telecabines i pàrquings, però recordar-li que potser el seu pare, un avi o algú altre que coneix es va vendre les terres, no van ser els de ciutat qui els van fer. Mai no m'ha agradat el terme ecologista, per com molt bé dius Enric, potser l'únic que persegueixen és el conservadorisme.
Si mirem la definició d'ecologia, no és res més, que la interacció dels èssers vius amb el medi on viuen i en això ningú no s'en salva. I si em queda lluny, primer que miri a casa seva i continuaria, però no em vull allargar més.

 
At 9:03 p. m., Blogger Núria said...

Em sembla que es confon ecologista amb ecòleg. L'ecologista pertany a un moviment social molt concret, molt cops amb matisos polítics. L'ecòleg és la persona que estudia els sistemes ecològics de la terra, els ecosistemes, és a a dir, la interrelació dels éssers vius amb el medi. TOTS els éssers vius. I a vegades estarà d'acord amb els ecolgistes i a vegades no.
A mi tampoc m'agrada dir ecologisme de poble i de despatx o ciutat. A Barcelona també hi ha gent que estima molt la natura, vol preservar el territori, i a la Cerdanya, per posar un exemple, hi ha gent que no s'estima gens els sistemes ecològics que l'envolten i són capaços de fulminar-ho per quatre duros. I plego perquè la tempesta em fulminarà l'ordinador!!

 
At 3:19 p. m., Blogger Yarhel (Enric Quílez) said...

És potser un dels temes més complexos que tenim a sobre el taulell de debat. L'home i el medi. Han corregut rius de tinta i bits sobre aquest tema i continuem sense un consens bàsic.

El tema del Segarra-Garrigues, en això coincideixo amb la Núria, és trampós. És cert que no es pot jugar amb la gent prometent-los un aigua que des d'Europa ens diuen que no ha d'arribar, però el mal ja està fet. Què fem ara? Perquè aviat sortirà el polític de torn dient que primer els humans abans que les aus i apa, tot solucionat. Això és el que em dol. Crec que sempre cal buscar solucions intermèdies tot i que, lamento dir-ho, alguns cops haurem d'escollir.

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home