30 d’abril 2009

Buggie buggie

Voldria cridar l'atenció sobre un fet preocupant cada cop més comú a la Cerdanya. La proliferació de vehicles sorollosos que circulen pel mig de la plana, especialment pels camins paral•lels al riu Segre, entre Bolvir i Isòvol, conduïts molts cops per nens!

A part de l'evident il•legalitat que un nen condueixi un vehicle de motor com és un quad o un buggie, és un perill per la seguretat pública i per als mateixos conductors dels aparells en qüestió i una inconsciència total.

No entenc com pot haver pares als quals els faci fins i tot gràcia deixar que els seus fills petits condueixin aquest tipus de vehicles. Senzillament, ho trobo indignant. A més a més, s'està malmetent una zona específicament protegida, com és la ribera del Segre, erosionant els camins i introduint-hi contaminació química i sonora.

Suposo que són els mateixos pares que després es queixen del soroll que fan les esquelles de les vaques o de les campanes dels campanars, però quan el soroll el fan ells o els seus fills, llavors miren cap a un altre costat.

D'altra banda, allò que podria haver estat un magnífic passeig caminant, en bicicleta o a cavall pot acabar en desgràcia si et topes amb un vehicle d'aquests conduït per algú poc experimentat i amb ganes de gresca.

La plana cerdana és un ecosistema fràgil i sensible, no un camp obert per anar a fer animalades i on ho regeix cap llei. Però la manca de vigilància policial (o forestal, no sé de qui són les competències) ha convertit aquest espai en un campi-qui-pugui.

Espero que algú en prengui nota i determini les accions oportunes a realitzar o aviat, si volem anar al riu, haurem d'anar protegits en un vehicle cuirassat.

29 d’abril 2009

Malfiats de mena

El Consell Comarcal de la Cerdanya ha instal•lat a l'oficina de turisme que té a l'entrada de Puigcerdà una webcam que permet visualitzar el temps que fa a la Cerdanya en qualsevol moment del dia.

Bé, una de tantes càmeres més, podríem pensar. Però per què l'han instal•lada ara? Tinc la sospita que no es parla tant als espais meteorològics de TV3 de la Cerdanya com ens agradaria i que molts cops hi ha una certa por de fer-ho.

Suposem que els meteoròlegs preveuen un cap de setmana amb temps molt advers i ho diuen per la televisió. Immediatament, molta gent anul•larà les seves reserves hoteleres o no pujaran a les seves segones residències cerdanes. Morros del sector turístic i crítiques als meteoròlegs per espantar el turisme.

Però suposem el cas contrari: els meteoròlegs decideixen no mullar-se i donen un pronòstic favorable o ambigu. Llavors puja tothom i un munt de persones desprevingudes resten atrapades enmig de la carretera en un temporal de neu. Conseqüència: crítiques als meteoròlegs per no haver-los avisat.

Conclusió: alguns meteoròlegs, quan han de parlar de certes comarques pirinenques i molt especialment de la Cerdanya, prefereixen posar-se un tap a la boca i muts i a la gàbia, no fos cas que entressin mosques.

I com ens ho hem de fer, doncs? Mira, posarem una càmera que es pugui consultar per internet i així que decideixin ells mateixos sota la seva responsabilitat. Veieu que n'és de fàcil?

Això sí, la càmera està enfocada cap a Puigcerdà, així que una perspectiva molt ampla del temps que fa a la vall no la tindreu, però en fi, pitjor és no tenir res.

28 d’abril 2009

La Cerdanya no existeix

Un altre cop, el Parlament de Catalunya ha decidit d'ignorar les pretensions cerdanes de poder disposar d'una llei d'especificitat pròpia, similar a la de la Val d'Aran. Aquest cop, però, ni s'han molestat a considerar-ho. La proposició de llei ha estat rebutjada en el procés d'admissió mitjançant una entelèquia legal absurda.

Formalismes a part, que també s'han de considerar pel menyspreu que suposen envers els cerdans, sembla ser que a Barcelona no volen sentir ni a parlar d'una llei per a la Cerdanya. Com he dit molts cops, deixen palès que els nostres problemes i la nostra identitat no els importen gens. Només som el seu pati del darrere per pujar a esquiar o per passar uns dies de lleure.

Però quan es tracta d'escoltar el territori, es fan els sords. Hem arribat al punt que ja ni es dignen a discutir una llei que els arriba des del territori. Simplement, ni l'admeten a tràmit amparant-se en un formalisme ridícul i del tot increïble com és que aquesta llei podria implicar modificar greument el pressupost anual de Catalunya, cosa que no té ni cap ni peus.

Ja m'agradaria a mi que pel fet de tenir una llei d'especificitat pròpia s'obrís l'aixeta dels diners cap a nosaltres i poguéssim gaudir d'unes infraestructures de primera. Però tots sabem que això no passarà. Que el Pirineu, tot i les bones paraules dels polítics que ens visiten els caps de setmana i festes de guardar, per atipar-se en bons àpats que els surten de franc, no es troba dins de les seves prioritats.

A fi de comptes, per què ho hauria d'estar? La població del Pirineu és molt baixa i la seva activitat econòmica, tot i que localment important, es troba lluny de la potència industrial o de serveis de la de la resta de Catalunya. Potser només la construcció se'n salvaria una mica i ara, amb la crisi, ni això.

Per tant, suposo que ja podem anar proposant lleis al Parlament, que seran sistemàticament arraconades o, directament, ignorades. Potser ha arribat l'hora que els polítics locals deixin de barallar-se entre ells, es posin d'acord i presentin un front comú. I, en qualsevol cas, potser haurem de trobar noves estratègies per tal de fer-nos escoltar, perquè està vist que amb els procediments estàndards, la cosa no acaba de rutllar.

27 d’abril 2009

Presentació a Alp el dia de Sant Jordi















Presentació del llibre per Sant Jordi a Alp

El Pirineu ven

Les darreres setmanes he assistit, tant a Puigcerdà com a la Seu d'Urgell a un munt de presentacions de llibres, cosa que sempre és un goig i una causa de celebració. Però és que, a més a més, aquests llibres eren de temàtica bàsicament pirinenca, cosa que els fa més propers i atractius alhora.

Sembla que el Pirineu ven. Al menys, hi ha una aposta decidida per part de les editorials pirinenques per publicar títols relacionats amb la nostra serralada, amb els seus paisatges i excursions, amb els seus personatges, amb el seu folklore i amb la seva opinió.

És important que un territori sigui productiu literàriament, tant pel que fa a la novel•la, com a l'assaig o a les guies turístiques. Demostra que és un territori viu, que suscita l'interès de l'estadà i del visitant i que ofereix la seva realitat a tot aquell qui la vulgui percebre.

No sempre ha estat així. Si retrocedim en el temps, arribem a unes dècades en què es publicava poca cosa del Pirineu i generalment es tractava només d'alguna guia excursionista o de llibres provinents de l'altre costat de la frontera. Parlar del Pirineu era tota una aventura!

Però entre el boom del turisme i una certa revitalització econòmica i social de les comarques pirinenques, les nostres terres tornen a estar al punt de mira, especialment de la gent de Barcelona i de la seva àrea metropolitana. Molts s'hi han fet una segona residència o són habituals dels nostres pobles.

És natural que l'interès per saber què es cou aquí també hagi augmentat. Si bé hi ha molta gent que viu d'esquenes a la realitat pirinenca, també és cert que hi ha un nombre cada cop més creixent de ciutadans que s'interessen pel Pirineu i una bona manera de fer-ho és comprant i llegint llibres d'aquesta temàtica.

Per sort vivim en un moment dolç en què no només hi ha interès, sinó que també hi ha producció sobre aquests temes. Esperem que la tendència es mantingui molt de temps i que tothom, tant els pirinencs com aquells que ens visiten, s'enriquexin amb la nostra cultura i la nostra especial manera de veure el món per un forat.

24 d’abril 2009

Piròmans o brètols?

Aquesta nit s'ha produït un incendi que ha malmès part de les vel•les que es van instal•lar en ocasió de la celebració de la Diada de Sant Jordi, al passeig 10 d'Abril de Puigcerdà.

Bé, això de "s'han cremat" és un dir, perquè l'incendi sembla ser que ha estat intencionat. Algunes veus comencen a parlar ja del "piròman dels dijous", perquè darrerament hi ha hagut una sèrie d'incendis misteriosos a la Vila el dijous per la nit.

Indiferentment que aquest incendi estigui lligat als altres o sigui un succés independent, s'ha de condemnar com una bretolada inadmisible i de molt mal gust. En la meva opinió, s'ha de ser un complet capsigrany per fer una bestiesa així, que no beneficia ningú i que posa en perill la seguretat pública.

La meva esperança és que puguin localitzar el vàndal o vàndals que han comès aquesta agressió al patrimoni públic. Ho torno a dir: quin sentit té? Què en pot treure ningú, a part d'algun tipus de sensació malaltissa, de cremar mobiliari públic? A qui molestava la vel•la? S'ha fet perquè sí o hi ha alguna connotació en contra de la Diada de Sant Jordi?

Suposo que mai no ho sabrem, però espero que les forces d'ordre públic i la ciutadania permetin d'enxampar al més aviat possible el o els responsables d'aquests actes tan lamentables.

Per mi, si és greu atemptar contra el patrimoni privat, encara ho és més de fer-ho contra el patrimoni públic, perquè ens pertany a tots i tots ens som responsables i beneficiaris.

23 d’abril 2009

Presentació del llibre














Presentació de "La Cerdanya a la balitresca" ahir, dia 22 d'abril de 2009, a l'Arxiu Històric Comarcal de Puigcerdà, a càrrec del President del Consell Comarcal de la Cerdanya, Joan Pous i Porta.

Una Llei per la Cerdanya

Està en tràmit al Parlament de Catalunya una proposta del Consell Comarcal de la Cerdanya en què es vol dotar a la comarca d'una llei d'especificitat pròpia, similar a la que regeix la Val d'Aran.

Si bé són dos fenòmens diferents (recordem que l'especificitat aranesa es troba reconeguda tant a l'antic com al nou Estatut d'autonomia de Catalunya) i la Cerdanya no forma part de la nació occitana -com és el cas de la Val d'Aran- sí que és cert que la nostra comarca té una fortíssima personalitat pròpia, que la fan diferent de la resta de comarques catalanes.

Un dels fets que consolida i marca aquesta esbiaixada personalitat és el fet fronterer, que tant i tant ens ha condicionat durant segles, molt especialment a partir de la Revolució francesa. La ratlla, com és coneguda la frontera pels cerdans, ens ha marcat i ens ha dividit fins fa poc.

Per més inri, no contents amb partir-nos entre dos estats, a tots dos cantons de la ratlla, es van establir administracions diferents que subdividien l'Alta i la Baixa Cerdanya en cantons o províncies diferents. Tot plegat, un desastre per una vall que geogràficament i culturalment havia esdevingut des sempre una unitat.

Tant de bo que aquesta llei que es presentarà al Parlament tiri endavant i serveixi d'alguna cosa. Tant de bo, que els cerdans puguem estar més units i gaudir de millors serveis i més propers i que no haguem d'anar a Girona i a Lleida a fer segons quins tràmits (més que res perquè són dues ciutats que ens queden força lluny i amb les quals no estem especialment ben comunicats).

I també espero que això sigui la primera pedra per a una futura unitat més gran, dins de la Unió Europea, en què tots dos costats de la ratlla esdevinguin un de sol i aquesta es desdibuixi, al menys a efectes pràctics i tots els cerdans i cerdanes puguem compartir un futur comú.

En tot cas, no ens deixem endur per paraules grandiloqüents. És un primer pas, l'èxit del qual ni tan sols està garantit. Però a base de petites passes també es fa camí.

22 d’abril 2009

Neu amb agredolç

Es comença a tancar una de les millors temporades de neu de tota la dècada. Malgrat la quantitat de precipitacions que han caigut i la llargada de la temporada, resta un cert regust agredolç al sector degut a la crisi econòmica.

És cert que la temporada va començar molt aviat i s'ha allargat fins a dates no gaire freqüents i també és cert que la qualitat de la neu ha estat força bona, ja que ha nevat un munt de vegades. Però és que la magnífica temporada d'esquí no s'ha correspost al cent per cent amb les perspectives econòmiques del sector.

El principal responsable ha estat la maleïda crisi econòmica. Així, encara que la afluència a les pistes d'esquí no ha estat dolenta, s'ha espaiat en el temps i ha repercutit en la resta de sectors econòmics. Era força corrent trobar gent dinant de bocata o bé pujant i baixant el mateix dia per no pernoctar a la Cerdanya i estalviar-se diners.

D'acord que ha estat un any excepcional, però crec que fóra bo de fer-se la següent reflexió: si fins i tot en anys en què la meteorologia coincideix plenament amb els desitjos de l'economia local comencen a observar-se problemes en el model tradicional de consum, què passarà quan:

- S'obri l'enllaç de coll de Pal i sigui possible esquiar a la Cerdanya sense passar pel túnel del Cadí. És a dir, esquiar a les pistes cerdanes però no pernoctar-hi.

- S'incrementi l'escalfament global i les nevades siguin més irregulars i escasses.

- Es recuperi l'economia i la gent cerqui altres destinacions menys conegudes, com Suïssa o, sense anar tan lluny, el Pirineu aragonès, el ple creixement econòmic?

La Cerdanya ha de competir cada cop més amb l'oferta de neu de comarques i comunitats veïnes, sense tenir garantida prou neu com per fer-ho en condicions. Si continuem basant el turisme d'hivern només en l'esquí, correm el risc de patir una relliscada molt forta d'aquí a uns anys, quan aquests fenòmens es vagin consolidant.

21 d’abril 2009

Connexió elèctrica amb França

L'Alcalde de Puigcerdà ha proposat recentment que el futur hospital transfronterer, actualment en construcció, prengui l'electricitat de França i no d'Espanya. Això representaria un estalvi econòmic important (és més barata) i a més a més, augmentaria la seguretat en el subministrament (molt més regular que l'espanyol).

Suposo que els responsables elèctrics espanyols deuen haver posat el crit al cel. No deuen voler començar a tenir forats en el "meravellós" mercat captiu català de l'energia elèctrica. Primer l'hospital, després tota la població, les pistes d'esquí...

De fet, així hauria de ser. Si les autoritats espanyoles no són capaces de subministrar-nos fluïd elèctric en condicions, de tal manera que continuem tenint apagades més pròpies dels anys cinquanta que no de començament del segle XXI, després que no es queixin si ens busquem la solució del problema al marge dels seus interessos.

I que no ens vinguin amb patrioterismes de pa sucat amb oli, perquè em temo que estem més que farts de tanta demagògia. Suposo que encara sortiran certs moviments suposadament ecologistes que diran que bona part de l'energia elèctrica francesa prové de les centrals nuclears, a la qual cosa jo afegiria: què preferiu energia nuclear amb un cert risc per al medi ambient o centrals tèrmiques amb un notable i segur risc per al medi ambient?

Perquè el que està clar és que, de moment, amb les energies alternatives, no en tenim prou. Sobre aquest tema, però, crec que la Cerdanya, a part de poder disposar de subministrament elèctric francès, hauria de fer una aposta decidida per les energies alternatives i desenvolupar algun tipus de central energètica local: solar, de biomassa, eòlica o geotèrmica.

Si volem resoldre els nostres problemes, no podem pretendre que ens ho solucionin tot des de Madrid, París o Barcelona. Potser que posem fil a l'agulla i comencem a caminar nosaltres tots sols.

Ja ha sortit el llibre

Ja ha sortit, "La Cerdanya a la balitresca".





















La presentació, dimecres 22 d'abril, a les 20h a l'Arxiu Històric Comarcal de Puigcerdà (passeig 10 d'abril).

20 d’abril 2009

Terra incognita

Fa pocs dies que el conseller d'Innovació, Universitats i Empresa, Josep Huguet, va presentar la ruta del Pirineu Comtal, que travessa 14 comarques. Podríem dir-ne, la Catalunya vella, els primitius comtats fronterers que van donar lloc a allò que avui dia en diem Catalunya.

Fins aquí tot perfecte, és una bona iniciativa turística. Però, ves per on, que s'han oblidat de la Cerdanya. De debò que ningú no hi va caure a incloure-hi el constitutiu comtat de Cerdanya, de gran importància a l'època comtal? Què passa, que a la Cerdanya només s'hi ve a esquiar?

Tot i així. Alguns reis tan nostrats com Alfons I, fundador de Puigcerdà, pujava sovint a la comarca per caçar. Potser altra cosa no faria i seria l'equivalent del rei Joan Carles I a Baqueira-Beret, però mira, almenys sabia que existia una cosa anomenada comtat de Cerdanya.

Però pel que sembla, el Conseller Huguet ho desconeix. Del Ripollès passem al Berguedà per enllaçar amb l'Alt Urgell i la Cerdanya esdevé al mapa de la Ruta com una mena de Terra incognita. Doncs sí que anem bé!

Espero que s'acabi subsanant l'error. Perquè vull creure que es tracta d'un error i no d'una estranya maniobra política d'algun tipus. Hem vist coses tan rares a la política que hom es torna ja paranoic.

Potser passa com li va succeir a un conegut al qual li varen preguntar que d'on era i en respondre que era de Puigcerdà, li van respondre: "De Puigcerdà no s'és, a Puigcerdà s'hi va". Propera estació Comtat de Cerdanya...

17 d’abril 2009

Hostes vingueren que de casa ens tragueren

Avui és d'aquells dies que quan llegeixes els diaris et poses de mala lluna. Un ramader de Das, el Sr. Pere Rosell, ha estat comminat pels seus veïns de segona residència a emportar-se'n les seves vaques a un altre lloc perquè aquestes els portaven mosques i pudors. És que no m'ho puc creure!

Ja ho resa la dita catalana: "Hostes vingueren que de casa ens tragueren". És que aquests senyorets i senyoretes de ciutat no sabien quan es van comprar una casa al camp, a la Cerdanya, que hi havia vaques? És que no saben que el camp no és aquell lloc idílic on els pollastres es passegen crus?

El que trobo totalment surrealista és que ara els agafi aquest estrany rampell, quan sembla ser que fins fa poc hi convivien sense cap problema amb les "pudors" i les "mosques". Però què es pensen que hi ha al camp?

Ja ho he comentat en algun altre post: ens estan fent mobbing rural. Es queixen del soroll que fan les esquelles de les vaques i de les eugues per les nits (pobrissons, a Barcelona no els molesta el soroll del tràfic, però al Pirineu les esquelles els destrossen els nervis).

Es posen com bojos si circulant per una pista forestal a gran velocitat es troben una vaca ajaguda al mig del camí i li comencen a pitar o a llançar pedres. O si es troben un tractor per la carretera, encara que estiguin de vacances i no tinguin pressa, el cobreixen de dalt a baix d'insults perquè no el poden avançar.

I per descomptat, sembla que s'han cregut allò que diu la cançoneta: "que la merda de la muntanya no fa pudor, encara que la remenis amb un bastó". Doncs sí, fa pudor i porta mosques. És el cicle natural de les coses. O es pensen que la llet raja de les aixetes i els formatges surten del no-res?

Si no parem compte, encara ens fotran fora de casa nostra. Des d'aquí, tot el meu suport al Sr. Pere Rosell. Tots hauríem de penjar pancartes abans que ens ajardinin el camp i per veure una vaca en estat "salvatge" haguem de recórrer al zoo de Barcelona.

15 d’abril 2009

Bonus malus

L'Ajuntament de Puigcerdà està estudiant una rebaixa de l'impost de circulació per a aquells ciutadans que no tinguin multes d'estacionament pendents. La mesura suposaria una interessant mesura d'estalvi per a aquells ciutadans que solen deixar els seus vehicles correctament estacionats.

Aquesta mesura, lluny de ser populista, sembla indicar que la taxa de ciutadans amb multes pendents a Puigcerdà deu ser enorme. Si no, un Ajuntament no apostaria per una mesura que, si tothom fos cívic, representaria una disminució dels ingressos i menys en temps de crisi econòmica com els que vivim.

Si a això li afegim que darrerament s'ha incrementat l'activitat de la grua i que es posen moltes més multes, qui sap si la instal•lació d'una oficina del Xaloc a Puigcerdà té molt o poc a veure, fa que deixar el vehicle incorrectament estacionat a Puigcerdà surti més car que no pas fins ara.

I me n'alegro. Porto anys fart veient com es deixen cotxes al mig del carrer per comprar el pa, o en qualsevol cantonada, en doble o triple filera o en llocs inimaginables. Fins que es va tancar al trànsit rodat la plaça dels Herois, era molt comú veure el monòlit dels Herois amb un tot-terreny adosat, quan resultava evident que aquesta no era la funció del monument commemoratiu.

He arribat a veure cotxes aparcats inclinats sobre una pila de neu o en espais increïblement reduïts. Per sort, sembla que l'actual administració municipal, sigui de motu propi, sigui per interessos recaptatoris, ha decidit de posar una mica d'ordre al caos imperant a la Vila.

Com a mesura en aquesta direcció cal esmentar també la incorporació d'un radar mòbil que vigilarà la velocitat dels vehicles a les principals vies d'accés a la població, augmentant la seguretat de cotxes i vianants.

07 d’abril 2009

Remor creixent

Em comença a preocupar la quantitat de comentaris que estic sentint de gent de la comarca però de fora de Puigcerdà que es queixen de la manca d'aparcaments al centre de la Vila. Molts d'ells, de fet, s'estan buscant alternatives per no haver de pujar a Puigcerdà, cosa que de retruc tindrà una certa repercusió al comerç de la Vila.

Hem de tenir en compte que Puigcerdà no és només el barri vell de la població, o dit d'una altra manera, la part alta del turó on està la Vila. També hi ha comerç a la Duana, a la Baronia, al barri de l'Estació, etc. I en un futur no gaire llunyà, en les noves zones de creixement del poble, a la closa de l'Àngel i a prop de Rigolisa.

Però tot i així, no poden ficar el cap sota l'ala i fer veure que no hi ha problemes o que només afecten al comerç. Està molt bé això de fer el centre de la Vila per a vianants. Jo sempre m'he queixat que necessitem més espai vital per poder passejar sense que els cotxes ens emprenyin.

Malgrat això, tampoc podem obligar la gent a fer-los aparcar a Rigolisa o a l'Estació si aquestes zones no estan ben connectades amb el centre de la Vila. No veig una solució fàcil al problema. Només sé que entre tots la van matar i ella sola es va morir.

03 d’abril 2009

Tot canvia, tard o d'hora

Dimecres al capvespre, a la Biblioteca Comtat de Cerdanya de Puigcerdà va tenir lloc una conferència-tertúlia a càrrec d'en Pep Coll, que va presentar un dels seus darrers llibres Les senyoretes de Lourdes, ambientat al Pirineu.

Per variar, la sala del claustre estava plena de gom a gom, cosa sempre d'agrair en un acte cultural, especialment quan tenim convidats de fora. La xerrada va ser força amena i en Pep Coll va parlar clar sobre totes aquelles qüestions que se li varen adreçar.

En Pep Coll -a instàncies d'una pregunta- va dir que la tradició oral al Pirineu, a la nostra societat de fet, es podia considerar morta i enterrada. Va dir, però, com a nota esperançadora, que ara les llegendes te les expliquen els mestres a les escoles, mentre que abans era cosa només dels contes vora la llar de foc que explicaven els padrins les llargues nits d'hivern.

Antigament, era impensable que a l'escola s'expliquessin les llegendes i les tradicions del país, que eren vistes més aviat com una cosa inculta i pròpia de la gent sense cultura. Afortunadament, les coses han canviat i hem pogut recuperar i normalitzar una part del nostre patrimoni que, de no ser així, hauríem perdut irreversiblement.

Segons Pep Coll, aquestes llegendes ja no se solen explicar oralment, però romanen als llibres i la gent pot tenir-hi accés igualment. Tanmateix creu que el futur de l'etnologia passa per la reconversió de les formes. Així, fenòmens religiosos com el Camí de Santiago, han esdevingut formes d'expressió espiritual o simplement esport i turisme. S'han reconvertit.

Aquestes dues idees, la de l'ensenyança de les tradicions a les escoles i la de la reconversió de les velles tradicions religioses en noves formes d'expressió popular, van ser els eixos temàtics del seu interessant discurs.

Pel que fa a Les senyoretes de Lourdes no va entrar en la seva interpretació particular dels fets, tot i que va deixar entreveure què opinava, però sí que va establir una interessant metàfora entre Bernadette i la síndrome de Peter Pan, o sigui, el no voler deixar la infància i entrar en la maduresa.

01 d’abril 2009

No som un parc temàtic!

Vull expressar clarament un fet que, per evident, no deixa de necessitar ser recordat de tant en tant: no som un parc temàtic del Pirineu! Per què dic això? Pensem una mica quan i de què es parla de la Cerdanya -i d'altres comarques del Pirineu- a TV3, per exemple o a la premsa no local.

1) Salivera hidrològica: el Pirineu es veu com una font d'energia hidroelèctrica i com una reserva d'aigua per a l'àrea de Barcelona. La neu i la pluja són aigua per a Barcelona. Sembla que no són res més. Pel que sembla, els aborígens no tenim dret a l'aigua, només en tenen dret ells.

2) Boscos Collserola: els nostres boscos no poden tenir fauna perillosa, no sigui que algún ós o algun llop ataqui algun turista despistat. Als ecosistemes, que els bombin! Hem de tenir un parc tipus Collserola, sense fauna preocupant per a l'ésser humà.

3) El bosc és de tothom: no es pot restringir l'accés a la muntanya, especialment en temporada de bolets, no sigui que als senyors de la ciutat els hi doni un atac. Els boscos sembla ser que són a prova de bomba! Poden venir a collir tants bolets i herbes remeieres com vulguin, que mai no s'acabaran. A més ells "paguen els seus impostos" i "tenen tot tipus de drets". D'obligacions, pel que sembla, no en tenen. Els boscos privats no existeixen.

4) Feu-vos notar: per circular pel camp, és imprescindible pitar als tractors i a les vaques. A més, millor en quad o en algun altre vehicle ben vistós. Els tot-terrenys ja els té qualsevol. Si podeu aconseguir algun vehicle tret de Mad Max, molt millor. Si sentiu campanes o esquelles, queixeu-vos i exigiu que us les treguin.

5) La llum només marxa a l'àrea metropolitana de Barcelona: a la muntanya, mai no ens quedem sense llum ni restem incomunicats per la neu o pels aiguats. Prova d'això és que la Generalitat no té cap pla d'emergència acabat en -CAT per a nosaltres, com PirineuCAT o MuntanyaCAT. A més, si marxa la llum, la gent sempre pot fer les maletes i tornar a casa, o sigui, a Barcelona. Els d'aquí no, però mira, ells que s'entesten de viure al medi rural!

6) Tots els esquiadors que es perden paguen els seus impostos: així, no els digueu que és culpa seva haver-se perdut per esquiat fora pistes o per cometre alguna altra imprudència, perquè us sortiran amb aquesta cantinella.