Canvi de paradigma

La setmana passada vaig anar a una conferència molt interessant a la Seu d’Urgell, del Carles Gascon, sobre l’origen de la moderna indústria transformadora de lactis i em va sorprendre força una dada que va donar. Sembla ser que quan la fil·loxera va acabar amb tota la vinya de l’Alt Urgell i va posar fi a la indústria vinícola de la zona, els habitants de la Seu i rodalies van trigar menys de dos anys en canviar totalment el paradigma econòmic de la regió.

Es va passar d’una indústria basada en la vinya a una altra basada en la ramaderia i, posteriorment, en productes lactis: primer, la mantega i posteriorment els formatges. Dos anys només!

Què és el que em sorprén d’aquesta dada? Doncs que nosaltres portem més de cinc any de crisis i a la comarca no es veuen canvis significatius en el paradigma econòmic basat sobretot en la construcció i en el turisme. Sembla com si la societat estigui esperant a veure si clareja i deixa de ploure i mentrestant s’ho van mirant sense fer gaire cosa.

No dic que alguns emprenedors no estiguin mirant d’obrir noves línies de negocis, però no deixen de ser això: uns quants emprenedors aïllats. No hi ha cap línia oficial de planificació o de debat d’un nou paradigma econòmic a la comarca. Ni tampoc hi ha cap moviment significatiu des de la iniciativa privada.

Fa dies que ho dic. Algú hi pensa posar remei? O ens esperem a què passi la crisis per adonar-nos que el món ha canviat i nosaltres ens hem quedat enrere? El turisme pot ser una solució, d’acord, però no el turisme basat en el cap de setmana que tenim avui dia. Un turisme, per dir-ne d’alguna manera, de gent provinent de l’àrea metropolitana de Barcelona, que consumeixen relativament poc i tenen ja casa a la comarca, cosa que no desenvolupa la xarxa hotelera, de càmpings i de turisme rural existent.

Si volem un turisme, no dic ja de qualitat, però sí de 365 dies a l’any, s’ha de canviar el model, que jo crec que està exhaurit des de força temps abans de la crisis, però que ha ara ha resultat palès quines limitacions comporta.

La neu cada cop cau de manera més irregular (ja ho hem vist les darreres temporades: algunes molt bones i altres de desastroses; per no parlar de nevades al mes de juny i en canvi al desembre poca neu). Hem d’afegir que les estacions de cota baixa depenen totalment de la neu artificial i que d’aquí a uns anys, si l’escalfament global es consolida i va a més, com tot sembla indicar, ni això les salvarà. Per no parlar de la gran quantitat d’aigua i energia que cal per fabricar neu artificial: dos recursos que cada cop seran més escassos i, per tant, més cars.

Cal, doncs, cercar altres vies per atraure turisme. Permeteu-me que posi un exemple. A Anglaterra, per posar un cas, les associacions naturalistes, especialment les de persones a qui agraden els ocells, les papallones o la flora, són molt potents i tenen una enorme quantitat de socis, a diferència de al nostre país. Una bona promoció turística entre aquest tipus d’associacions podria atreure a la nostra contrada, rica en diversitat natural, molts d’aquests potencials turistes que ara van a altres indrets del món.

La combinació de recursos naturals, el romànic, la història, la gastronomia i altres elements culturals i festius podria representar un increment notable del turisme de debò, del que ve aquí tot l’any, dorm en un hotel, compra productes típics i contracta guies o alquila tot-terrenys per disfrutar del nostre medi natural i cultural.

Una altra opció és aprofitar l’encara existent sector primari de la Cerdanya i desenvolupar indústries basades en productes artesanals: derivats lactis, del porc, la mel, herbes medicinals, etcètera. Això per no parlar de l’agricultura ò la ramaderia biològica.

Finalment, no rebutjaria la possibilitat d’atreure indústries tecnològiques no contaminants, amb tot el que comporta: una injecció de personal qualificat (enginyers, biòlegs, advocats, traductors, etc) en un lloc agradable per viure, ben comunicat, poc contaminat i amb un medi natural envejable. Una d’aquestes indústries por sortir a partir del futur Hospital Transfronterer, per exemple.

També es poden explorar altres possibilitats: tot és posar-s’hi. Però de moment, els governs locals semblen més interessats només en fer neteja de les seves malmeses arques municipals més que no pas pensar de manera ordenada i eficaç en el futur de la comarca. I crec que és una cosa que ha d’iniciar-se des del sector públic, perquè ara com ara, el sector privat està massa ocupat en mirar de no desaparèixer.