El futur que nosaltres voldrem

Existeix un cert discurs polític segons el qual es considera que el territori català ha d'estar més o menys equilibrat des d'un punt de vista demogràfic i econòmic i, per tant, cal invertir en infraestructures diverses pertot el territori, no només allà on es troben les majors concentracions demogràfiques, que són les àrees metropolitanes de les principals ciutats del país. No ens enganyem: bàsicament l'àrea de Barcelona.

I sembla que aquest discurs ve a considerar "la resta" del territori com una mena de lebensraum de segona, una possible àrea de creixement o d'esbarjo de les zones més poblades i que, per tant, cal cuidar una mica.

Per aquest lebensraum que és el Pirineu no està buit. Potser la nostra demografia és baixa, però els recursos naturals, culturals, paisatgístics i energètics de què disposa són amplis i nombrosos.

A començament de segle, el Pirineu va nodrir les grans indústries catalanes amb la fusta dels seus boscos i amb l'electricitat de les seves centrals hidroelèctriques. Des de mitjan de segle, les nostres muntanyes van servir per l'esport, tant d'hivern com d'estiu, d'una classe mitjana i alta catalana que venien a gaudir de la neu i de la muntanya.

Posteriorment, aquesta nei i aquest paisatge s'han obert a tothom, no només als més benestants. Amb l'apertura del túnel del Cadí i la millora de les comunicacions viàries a través de l'eix del Llobregat, l'àrea metropolitana de Barcelona resta a un tir de pedra del Pirineu cerdà, alturgellenc i andorrà i no cal fer llargues estades per compensar un trajecte molt feixuc i llarg. Cada vegada és més comú trobar gent que puja i baixa el mateix dia per fer una esquiada.

Ara, altres opcions com els esports d'aventura -per terra, riu i aire- omplen les valls pirinenques, sobretot els estius. El senderisme atreu moltíssima gent que vol gaudir al seu aire de la natura, sense presses però sense pauses. D'altres prefereixen anar al bosc a caçar bolets quan arriba la tardor. D'altres, pugen a fer fotografies o a fer turisne naturalista.

En fi, el nostre Pirineu ha passat d'oferir matèries primeres, cultius, bestiar, llet i energia elèctrica, per passar a una terciarització galopant que no l'atura ningú. Potser, dins d'aquest marc un pèl esvalotat pel meu gust, hauríem de pensar quin paper volem que jugui el Pirineu i el seu territori per les generacions futures, ja que l'actual model és evident que no és sostenible.

L'actual model es basa en la premissa que, per exemple, la Cerdanya sempre serà una vall verda, plena de camps idíl•lics, amb un riu net i neu a les muntanyes a l'hivern. És evident que les coses no són tan senzilles.

El canvi climàtic farà que la cota de neu retrocedeixi i que les precipitacions siguin cada cop més irregulars. Un altre tant passarà amb molta de la nostra vegetació. D'una banda, l'abandonament de l'agricultura i la ramaderia, farà que moltes zones de la comarca deixin de regar-se per esdevenir erms. Cada cop es poden veure més recs i canals abandonats. D'altra banda, el bosc acuparà molts camps de conreu, amb la pèrdua de diversitat ecològica i de terres de cultiu que això representarà.

Si seguim matxacant impunement l'alta muntanya cerdana, molts dels seus encants desapareixeran. Un altre tant passarà amb la vall. Encara és una vall prou bonica. Però si continuem omplint-la de cases i de llums, s'assemblarà cada cop més a una ciutat envoltada de muntanyes i perdrà tot el seu encant. La gent que ara hi ve, es traslladarà a llocs més verges per reiniciar així, el cicle de la destrucció.

Ens correspon a nosaltres decidir quin Pirineu i quina Cerdanya volem llegar als nostres descendents. Si un territori equilibrat, verd i bonic, o un conjunt de valls sobreedificades grises pel ciment on durant la major part de l'any no hi viu gairebé ningú i, sense cap encant ni interès.