Que guai que és la muntanya!

Ahir va aparèixer sa i estalvi l'esquiador que es va perdre a l'estació de La Molina abans-d'ahir, després d'haver passat la nit en un iglú que es va fabricar ell mateix. Afortunadament, l'incident -que podia haver acabat en tragèdia- va acabar bé i sense que ens haguem de lamentar de cap desgràcia personal.

Però m'agradaria reflexionar sobre el "petit" detall que, per culpa de la imprudència d'un noi, 150 persones, entre mossos d'esquadra, policies, bombers, soldats de l'exèrcit i personal de l'estació van estar buscant desesperadament aquesta persona un munt d'hores, en condicions meteorològiques adverses.

La cosa podia haver acabat malament per a qualsevol de les 150 persones que van participar en l'operatiu. Afortunadament no va ser així, però pensem-hi: la sort és molt traïdora.

A això li hem d'afegir l'enorme cost econòmic que ha comportat l'operació i que, suposo, acabarem pagant entre tots, d'una manera o d'una altra, ja sigui dels nostres impostos, ja sigui d'alguna asseguradora, tot i que és més problable el primer que el segon.

En fi, que aquest noi encara es farà famós, sortirà als mitjans de comunicació i podrà explicar la seva aventura i nosaltres li ho pagarem. Mira que bé! L'home deu ser l'únic animal que marxa a la muntanya a l'hivern i a la platja a l'estiu.

La muntanya, ja ho he dit un munt de vegades i no me'n cansaré mai de repetir-ho, no és un jardinet ben cuidat, sense perills. No és un parc temàtic. Té riscos i alguns molts seriosos. Molta gent hi ha deixat la pell, alguns bons coneixedors del medi. Així que no parlem de persones que no van preparades o que no tenen ni idea sobre allò que representa.

Suposo que encara sortirà algú dient que no hi ha dret i que haurien de prohibir els accidents i la boira i les tempestes de neu. Si poguessin controlar el clima, de ben segur que ho exigirien. Per sort, a dia d'avui, no es pot.