07 de novembre 2008

Decadència

He llegit amb força interès l'article que publica aquest mes el Sr. Rafael Vallbona, autor de llibres com La comuna de Puigcerdà, Jo he servit el tripartit o Pirineus en venda, a la revista gratuïta local El Campanar.

Resumint, ve a dir que Puigcerdà es troba en decadència per una sèrie de motius i que més val que espavilem o ens passarà pel davant tothom. Completament d'acord. Us recomano la lectura de l'article, perquè crec que val la pena.

Porto força temps dient el mateix, amb multitud d'exemples. Espero, però, que al Sr. Vallbona li facin més cas que no pas a mi. A fi de comptes, és un escriptor reconegut i és de fora, característiques totes dues força necessàries per què algú d'aquí tingui un cert reconeixement per les opinions alienes.

Puigcerdà porta molts anys ancorada al passat. No hi ha projectes engrescadors, ni des de la societat civil, ni des de les institucions. El Consell comarcal és completament transparent envers la capital de la Cerdanya i sempre que pot, escombra cap a altres municipis.

Pel que fa a l'Ajuntament, sembla només preocupat en fer grans i costosos projectes, que potser sí que lluiran molt, però que tindran una dubtosa utilitat en el futur. Mentrestant, van passant els anys i no hi ha innovació. La societat puigcerdanesa sembla adormida en un plàcid somni del qual, molt em temo, acabarà despertant-se amb una bona clatellada, potser quan serà ja massa tard per reaccionar.

Les poques energies que hi ha se solen gastar, com és habitual en nosaltres, en posar pals a les rodes al veí. És allò de no viure ni deixar viure. Potser pensareu que sóc molt pessimista, però mireu al vostre voltant i digueu-me sincerament si no són així les coses.

Tots sabem que a les poques ocasions en què algú vol tirar endavant un projecte innovador, sigui desinteressadament, sigui per interès personal, no sol trobar cap complicitat a la societat civil i molt rarament a les institucions. La consigna sol ser: deixa'l, deixa'l, ja s'estavellarà.

I van passant els anys i els nostres veïns, que no es miren tant el melic com nosaltres, van fent la viu-viu, van treballant i aviat començaran a recollir els fruits. Nosaltres, en canvi, potser passarem un hivern molt cru per no haver previst que calia recollir provisions en temps de vaques grasses.

Però no caiguem en una mòrbida autocomplaença. Encara hi som a temps. És qüestió de posar-s'hi. Aquells que ho facin, tindran moltes possibilitats de sortir-se'n. Els que es dediquin a ploramiquejar o, simplement, vagaregin tot mirant les mussaranyes, ja s'ho trobaran.

1 Comments:

At 7:25 a. m., Blogger Rafael Vallbona said...

Gràcies pel comentari al meu petit article. Lamentablement, però, crec que la societat puigcerdanesa és tan impermeable ii inflexible que no te per costum fer cas a ningú, a no ser que li rigui les gràcies.
Molta sort.

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home