Una comarca a esquenes del seu patrimoni (II)

Fa poc em comentava un regidor de l'Ajuntament de Bellver arrel de la polèmica pels pisos de protecció oficial per als joves del municipi, que algun li havia dit que en comptes de gastar-se els diners arreglant i mantenint les esglésies romàniques del municipi allò que havien de fer era més pisos.

Això demostra quina és la mentalitat de bona part dels cerdans que, lluny d'entendre que viuen del turisme, només pensen unidimensionalment en els problemes. Mantenir les esglésies romàniques no és una dèria d'uns quants sectaris que es reuneixen a les ermites per fer misses i cantar l'al·leluia. És quelcom més que tot això.

El patrimoni arquitectònic

El patrimoni arquitectònic de la comarca també és força desconegut per als cerdans. Quants d'ells han estat a l'església de Llo o a la de Guils, mostres magnífiques del romànic cerdà? Podrien indicar a un turista on és l'església de Quadres o bé on és el pont del Diable proper a Bellver?

Ja no parlem de les ermites perdudes al mig de la muntanya, com la de Sant Martí d'Envalls o la de Sant Mamet d'Anes. O bé les restes de la torre Cerdana, la torre Cadell o Sant Martí dels Castells.

Quants puigcerdanesos o lliviencs han passejat pel barri vell de Bellver i han anat a comprar productes a la fira de sant Llorenç? O quants cerdans han anar a veure un indret tan espectacular i bell com les torres de Querol, al costat del riu amb el mateix nom? O quants han pujat a veure les restes del castell de Llívia?

Podríem continuar així força estona i sempre tindríem la mateixa cantinella. Deixeu-me, però, que faci un darrer incís en el tema. Una de les coses que sempre m'han sobtat és la manca de respecte dels puigcerdanesos pel monòlit dels caiguts a les carlinades de la plaça dels Herois. Les plaques, tot i renovades, són quasi il·legibles i sovint hi trobem cotxes aparcats davant seu tot i ser prohibit.

De fet, el menyspreu pel patrimoni arquitectònic no és exclusiu dels cerdans. Posaré només a tall d'exemple un parell de mostres:

L'estiu passat, per la festa de l'Estany de Puigcerdà, vaig sentir una conversa entre dues noies. Una li deia a l'altra si volia anar a veure esglésies per la muntanya. L'altra li responia que es deixés d'històries i que no li amargués les vacances. Amargar, una bella paraula per descriure el romànic cerdà.

Un dels paratges més bells de la vall de l'Ingla, prop de Bellver, és Sant Serni de Coborriu, una petita però encantadora església romànica on s'hi celebra cada any, pels voltants de Sant Joan, un recital de poesia nocturna. Doncs bé, sembla ser que uns quants "graciosos" van tenir la brillant pensada d'arrencar les lloses de la teulada de l'església per fer carn a la llosa més endavant, a la zona de la font de l'Ingla. Això sí que és pràctic! Per això deuen ser els llosats de les esglésies, és clar, no havia caigut!

Així doncs, veiem que això del menyspreu vers el patrimoni és un mal molt més estès que no afecta només els cerdans de soca-rel, sinó que també es propaga cap als cerdans adoptius.

El patrimoni historicoarqueològic

Cada vegada que hi ha una excavació arqueològica a certs indrets de la comarca (no tots, per sort, però sí a la majoria) jo ja pateixo. Primer, perquè si troben res possiblement no servirà de gaire cosa, ja que s'ho acabaran carregant. Tenim una certa tradició en això d'eliminar "destorbs arquitectònics" (així van qualificar els anarquistes puigcerdanesos l'església de Santa Maria, just on ara hi ha una bella plaça).

Alguns pobles com Puigcerdà no tenen gaire patrimoni monumental. Llevat de l'església de Sant Domènec (en un cert estat de deixadesa), el campanar i les vil·les modernistes de l'estany, poca cosa més hi resta d'original. Així, fóra assenyat cuidar i mimar qualsevol patrimoni que anés sortint a qualsevol excavació. Però no, més aviat no.

Encara recordo perfectament aquelles pintades tan definitòries de qui les va fer que posaven: "Volem més pàrquings i menys runes". Aquesta frase sembla resumir en bona mesura la mentalitat imperant a la Vila.

Però no carreguem contra Puigcerdà només. Coses similars han passat en altres indrets, amb restes romanes a Llívia o a Prats, per posar un parell d'exemples. I la quantitat de patrimoni que ha desaparegut en una nit fosca sota el ciment d'algun constructor poc escrupolós, frisós de guanys materials.

I és una llàstima, perquè es deuen haver perdut moltes peces del nostre passat. La Cerdanya ha estat des de sempre una terra de pas i molts pobles l'han travessada i habitada. És normal que sota la terra n'hi hagi restes.

Però fins i tot algunes de les peces recuperades, moltes de les quals són realment impressionants i úniques a Espanya o fins i tot a Europa (un mico-legionari, una cadena d'or romana, interessants peces amb gravats ibèrics, una llàntia Hannukah, un segell del pa musulmà, etc) es troben moltes d'elles emmagatzemades -algunes d'elles a Girona- a l'espera de poder ser exposades algun dia en algun museu local.

Signe de la falta d'interès pel patrimoni historicoarqueològic és la quasi absoluta manca de presència local als Col·loquis d'Arqueologia de Puigcerdà que se celebren cada dos o tres anys i que reuneixen els millors especialistes europeus en diversos temes de recerca arqueològica.

Aquesta actitud destaca en comparació amb l'interès que molts altres indrets del país tenen per poder augmentar el seu patrimoni, que no només protegeixen, sinó que difonen per tot arreu a fi d'atreure visitants.