Una comarca a esquenes del seu patrimoni (I)

La Cerdanya és un cas únic. No només per la seva particular identitat historicogeogràfica o pel fet fronterer, sinó perquè deu ser dels pocs llocs del país que viuen completament d'esquenes al seu patrimoni.

Això, lluny de ser un problema polític, provocat per una mala gestió del govern de torn, és un fenomen social molt estès. És, doncs, un problema de base, dels propis ciutadans cerdans que desconeixen el seu patrimoni i que tampoc semblen voler conèixer-lo en absolut.

El patrimoni natural

La comarca de la Cerdanya és una entitat natural ben diferenciada de les comarques veïnes i força privilegiada en elements paisatgístics, flora, fauna, espais naturals, geologia, morfologia... Així doncs el patrimoni natural -tant la seva explotació i coneixement, com la seva conservació- hauria de ser una de les principals prioritats dels cerdans, que tant viuen del paisatge i de la natura (turisme).

Doncs bé, no és així. La major part dels cerdans i molt especialment els que viuen als grans nuclis com Puigcerdà, viuen d'esquenes a la natura. No només no coneixen molts cops les fets diferencials de la seva pròpia comarca, sinó que ni tan sols saben res dels trets més bàsics.

Si fem una enquesta aleatòria a un puigcerdanès i li preguntem per una determinada muntanya que no sigui el Puigmal, el Carlit, la Tosa o el Puigpedrós, tindrà problemes a localitzar-la i possiblement alguna d'aquestes també li costarà. Això que succeeix amb la morfologia també passarà amb la botànica, la geologia, la fauna o qualsevol altra disciplina natural.

Ben pocs cerdans han estat a la Fou de Bor, coneixen les anapaïtes, han vist les orquídies d'alta mutanya o saben que a la Cerdanya hi ha gall fer. I, per descomptat, si per ells fos, molt possiblement el projecte de Parc Natural del Cadí-Moixeró difícilment hauria tirat endavant, ja fos per indiferència, ja per por a que es retardés el creixement econòmic de les àrees afectades. Ja posats, quasi cap cerdà ha visitat les oficines del Parc a Bagà, però és que tampoc han estat al punt d'informació de què disposa el Parc a la població cerdana de Bellver.

Potser la natura es veu com quelcom de llunyà, tot i que la cosa té nassos en una comarca com la Cerdanya. Però la natura urbana no gaudeix de millor consideració. Així, molts camps són tractats per algun constructor sense escrúpols o per algun ciutadà poc modèlic com a abocador d'allò que li molesta.

I què em dieu dels arbres de Puigcerdà? Els que molesten, els tallen sense contemplacions. Després, és clar, cal plantar-ne de nous, però tampoc se'n cuiden gaire. Quan no pateixen els atacs de la potassa, sofreixen podes indiscriminades i quan no veuen tan reduïda la superfície de captació d'aigua, que es moren de sequera.

És molt estrany que una població d'alta muntanya tan turística com és Puigcerdà (però també Llívia o Alp) no cuidin més el seu entorn urbà amb elements naturals. Sembla com si tota la natura es relegués a un raconet, generalment un parc i la resta de la població fos un conjunt curull d'edificacions i de ciment, amb places dures i carrers asfaltats, sense quasi cap mostra de vegetació.

Aquest és el model de poble pirinenc que volem? No s'assembla massa a la ciutat de la qual fugen els turistes per gaudir de la natura? Una cosa tan simple no la volem entendre?

Però ja no és que haguem d'urbanitzar al gust dels turistes. Simplement, és molt més agradable per viure un poble amb zones verdes i respectuós amb la natura que una illa de ciment i de quitrà. O al menys això penso jo.