Reflexions entorn del Cerdà de l'any

A l'edició d'enguany del Cerdà de l'Any ha resultat guardonat el GRAHC: el Groupe de Recherches Archeologiques et Historiques de Cerdagne, format per en Denis Crabol, Christinne Rendu i Pere Campmajó.

En Pere Campmajó va explicar l'acció del GRAHC al llarg dels anys mitjançant un audiovisual força interessant on, entre moltes altres coses, va denunciar alguns excessos pel que fa a l'edificació a la Cerdanya. Després d'aclarir que ell no estava en contra de la construcció -que la gent s'havia de guanyar la vida- va dir que en alguns casos s'estan cometent abusos que clamen al cel.

Un exemple negatiu que ens va posar és el de Niula. Ens va ensenyar una fotografia de les cases abandonades que hi havia fa uns anys i una altra de quan les van destruir totes. Sembla ser que una constructora ha comprat part de la muntanya, amb cases incloses per fer una urbanització, però a més, s'ha carregat tot el que hi havia.

Una veritable llàstima, perquè alguna de les cases es podia haver restaurat. Però, és clar, no hauria lligat amb les altres casetes "típicament ceretanes" que estan fent i potser algun comprador se n'adonaria que de típiques no en tenen res.

Campmajó va denunciar que a molts indrets de la Cerdanya (en especial de l'espanyola) s'han comès abusos similars. Recordo una xerrada seva a Eina, l'any passat, on la tesi era similar, però allà va afegir que a França aquestes coses no passaven tant.

Sense entrar en qüestions de xovinisme, és cert que la pressió urbanística a l'Alta Cerdanya ha estat molt menor fins fa pocs anys. Actualment, però això ja no és així. Però és cert que s'han restaurat moltíssimes cases antigues, amb millor o pitjor gust. Un exemple clar d'això és Osseja, on moltes cases de pagès del centre del poble s'han convertit en cases modernes per dins però amb tota la fesomia tradicional per fora. Suposo que es referia a això en Pere Campmajó.

Un altre tema que va esmentar, tot i que de passada, és la necessitat de publicar, sobre tot en paper. Sembla que els senyors del GRAHC no són gaire amants d'internet i que el coneixement disponible a la xarxa no els acaba de convèncer.

És cert que les publicacions virtuals corren el risc de desaparèixer de la nit al dia si no hi ha un suport important al darrere, però de fet una cosa semblant li pot passar a qualsevol publicació. D'altra banda, el paper és un format universal que tothom que sàpiga llegir entén, mentre que si guardem un article en un disquet o en un CD-ROM, d'aquí uns anys ens podem trobar que ja no podem llegir l'arxiu, no perquè s'hagi fet necessàriament malbé, sinó perquè el format en què està desat és obsolet i el nostre ordinador ja no té cap programa compatible que el pugui recuperar.

Aquestes coses passen. Jo mateix porto molts anys migrant arxius de tot tipus d'un ordinador a un altre, d'un sistema a un altre si els vull conservar. De fet, ja ha sorgit una branca especial de l'arqueologia anomenada arqueoinformàtica, especialitzada en recuperar informació antiga de suports d'emmagatzematge.

Però on volia anar a parar realment és a que aquesta al·lergia en vers les noves tecnologies no és gaire intel·ligent, tampoc. Ser presents a internet avui dia és del tot necessari si es vol realitzar una potent tasca divulgadora, una de les coses en què va insistir Campmajor. Així que potser que s'ho plantegin, perquè tots nosaltres hi sortirem guanyant.

Poder accedir a la informació immediatament, a qualsevol hora i des de qualsevol racó del món, és una cosa que el paper mai podrà fer. No sóc partidari de substituir el paper (àtoms) per dispositius electrònics (bits), però crec que són dues eines complementàries i negar una d'elles és un cert senyal de tossuderia o d'incapacitat d'entendre com funciona el món.