Una comarca a esquenes del seu patrimoni (III)

Un altre dels fenòmens que contribueix a la pèrdua del patrimoni cerdà és la manca de valor que se li dóna. Així, la parla cerdana s'ha perdut quasi totalment, llevat d'algun padrí molt vell d'algun poblet que encara la parla. Per què? Doncs perquè per a la major part de la gent era un parlar de poble, inculte i calia imitar el parlar refinat barceloní. Així, entre el menyspreu per allò nostre i els mitjans de comunicació homogeneïtzadors, parlem més barceloní que no pas cerdà.

El patrimoni lingüístic

La preservació de la llengua no és cap caprici ni un element folklòric més. Ni tan sols és una simple matèria d'estudi pels filòlegs: és molt més que tot això. La parla cerdana, una curiosa barreja de català oriental amb molts elements septentrionals i algun d'occidental i d'occità, és una riquesa cultural que ens hem deixat perdre inútilment, cosa que no ha succeït en altres indrets del Pirineu, al menys no en aquest grau de desarrelament.

Les dues més grans pèrdues són les relacionades amb el lèxic -riquíssim-, és a dir amb les paraules pròpies o molt típiques de Cerdanya i les frases fetes i les dites, hereves d'una manera de veure la vida que ja ha desaparegut.

El lèxic no és només carn d'un racó de museu o pel prestatge d'un estudiós d'aquestes coses. No només parlem d'estris que ja no es fan servir o de tècniques agroramaderes en desús. Una de les diversitats més importants és la relacionada amb el nom i els usos de les plantes i els animals.

És un fet ben conegut que al saber popular hi rau una base de dades històrica de primera magnitud sobre usos medicials i de tot tipus de plantes, molts dels quals són encara desconeguts per la moderna farmacopea o ben poc estudiats. La pèrdua d'aquests sabers, lligats a la transmissió oral, és d'una gravetat cultural enorme.

D'altra banda, les dites populars resumeixen un mode d'entendre la vida que, si bé potser avui dia ens pot semblar antiquat, contenen grans veritats que es poden aplicar a la nostra agitada i tecnificada època igualment, ja que el món humà, tot i els avenços materials, no ha canviat tant i tant en allò bàsic.

Si cada cop que es perd una llengua s'extingeix una manera de veure el món i tota una biblioteca de sabers, no menys cert és que una cosa semblant passa quan es perd una varietat lingüística i el cerdà, malgrat els esforços d'algunes persones, es troba pràcticament extingit.

El patrimoni etnològic

Sovint quan es parla d'etnologia ens imaginem cançons populars, remeis per al mal de cap fets amb herbes o estris per mesurar el blat de les antigues masies. En part ja és això, però naturalment és molt més.

Per començar, parlem de la vida al camp i de les masies tradicionals cerdanes. Avui dia, poques en queden que encara es dediquin a la pagesia. La majoria d'elles o s'han venut per a ser rehabilitades com a segones residències de barcelonins benestants o s'han convertit en cases rurals. Alguna també roman abandonada i es cau a pedaços, cridant a qui vulgui veure-la allò que podia haver estat i no fou.

Potser perquè no n'hi ha tantes de cases cerdanes autèntiques, els constructors es van treure de la màniga una construcció anomenada de "casa típica cerdana" que de típica no tenia res. Dic no tenia -en passat- perquè a base d'anar construint tantes i tantes, ha esdevingut finalment típica.

Les eines i els estris del camp han acabat la majoria a les escombraries o bé en mans de brocanters, els quals les han revenudes a preus exorbitants. Així, és normal veure en algunes segones residències interruptors de l'any de la picor o lleteres decorades amb motius florals. Tanmateix, als jardins més cool podem trobar de tant en tant un carro antic repintat i molts cops reutilitzat per a plantar flors.

Per a mi, aquesta manera tan patètica de tractar l'etnologia cerdana, que de fet ha esdevingut moda, lluny de mostrar respecte pels trets idiosincràtics de la comarca, semblen més aviat befa i escarni de l'antiga realitat rural, ara gloriosament substituïda per un mode de vida més urbà.

Fins i tot, a algú se li va acudir la genial pensada de cimentar alguna antiga cabana de pastor, feta tradicionalment amb pedra seca per no haver de refer-la mai més. Així, la cabana, lluny de ser preservada, roman fossilitzada i encotillada, clavada en el seu ciment. Això sí, surten unes fotos precioses.

D'aquesta manera, el patrimoni etnològic, lluny de conservar-se ha acabat pervertit en moltes ocasions, confós per gent de fora (i amb l'ajut d'algun espavilat d'aquí) amb una mena de typical ceretanish, com les figuretes de braus i de bailaoras sevillanes que es venen a les botigues de souvenirs.

Passa quelcom de similar amb el patrimoni gastronòmic. Ara podem trobar tot l'any trinxat fet amb col d'hivern (!) És que no se n'adonen que els estan prenent el pèl? Com volen trobar col d'hivern en ple mes d'agost? És que es pensen que es cultiven en hivernacles com a Almeria?

Així hem banalitzat menges tan nostrades com el trinxat de col d'hivern amb rosta, el tiró amb naps de Talltendre, els embotits i d'altres. Però és igual, el turista tot s'ho emporta. Sol tenir una idea prefixada al cap i d'aquí no el treuràs pas.