Més expresions cerdanes

La varietat cerdana del català es troba pràcticament extingida. Llevat d'unes poques persones grans i algun jove despistat, no la parla ningú. És cert que el substrat encara hi és i es nota en moltes expressions, paraules i una mica en la fonètica. Però, de fet, cerdà allò que se'n diu cerdà, quasi bé és un reducte de manual de lingüística.

És possible revifar-lo? Suposo que com tots els projectes d'aquest tipus, depèn molt de la voluntat social de fer-ho i de les causes de l'extinció. Per desgràcia el cerdà no ha desaparegut per culpa de ningú altre que del nostre desinterès per mantenir-lo viu. Potser estava massa lligat al món rural i en recular aquest, també ho ha fet el cerdà.

A les poblacions més importants s'ha fet cada vegada més present la varietat central del català, concretament el barceloní, per contacte cada cop més freqüent amb els turistes, primer de temporada i després de cap de setmana.

És curiós, però, que quan arribes a la Seu d'Urgell, una població relativament propera a la Cerdanya, sents parlar en català occidental; si marxes al Ripollès o a la Garrotxa escoltes diferències notables a la fonètica i al lèxic: tot i ser català central, ho és d'una varietat diferent de la barcelonina; si creuem la ratlla, els pocs catalanoparlants que encara queden a l'Alta Cerdanya, ens delecten amb una autèntica varietat septentrional. Què passa, però, a la Cerdanya? Doncs que parlem un barceloní més tancat, no gaire diferent del que es parla a Berga o a Manresa, per posar un parell d'exemples.

És cert que fonèticament hi ha diferències, però hem renunciat a la nostra identitat. Sembla com si parlar cerdà fos cosa de segona, com si quedés malament. Potser sentim vergonya o simplement, ho teníem com una cosa tan poc valorada que l'hem deixada perdre de la manera més tonta: per abandonament.

És per això que recuperar el cerdà és molt complicat. No hi ha voluntat política ni social ni moltes vegades cultural de fer-ho. Fins i tot, alguns escriptors cerdans que han emprat la nostra varietat del català als seus escrits han estat tatxats de carrinclons, d'arcaics o de poc "normatius".

Però la riquesa del cerdà és ben palesa al seu lèxic, a les seves frases fetes i a la filosofia de la vida que traspuen i és per això que procuro posar el meu granet de sorra divulgant el ric patrimoni lingüístic que no podem deixar perdre alegrement.

Algunes expressions cerdanes podrien ser un reducte força antic. Per exemple, pondre's el sol a mitdia que significa 'estar de mala sort' i la seva contrària, sortir el sol a mijanit (estar de sort), totes dues molt gràfiques i autoexplicatives.

N'hi ha més d'aquest estil, per exemple: buscar la nit pels asmaris (armaris), amb el sentit d'anar a contracorrent o estar fora de lloc. I encara: buscar mitdia catorze dies, equivalent a una expressió més comuna: voler la lluna en un cove. I encara una tercera: entrada de fosc (entrat el capvespre).

En la mateixa línia, es diu veure el sol a mijanit quan hom no s'acaba de creure alguna cosa i voler postes de sol i caps de setmana és desitjar més vacances i dies de festa que els convenients (costum molt estès avui dia, per cert).

Aquestes dites de claror i foscor, de migdies i de nits són força clares i possiblement no sigui únicament cerdanes, ja que hom les pot trobar en altres indrets del Principat.

Una de parcialment relacionada és una dita molt famosa que molta gent coneix encara avui dia a la comarca. Quan es vol dir que una cosa acabarà malament es diu: això acabarà com la vetllada de Grus: a les fosques i a garrotades.

En un post anterior parlava del tot s'acaba a la vall d'en Lleres. La gent de Bellver tenen una altra per l'estil: anar a Talló, que vol dir morir-se, ja que el cementiri es troba a Talló.

I és que els cerdans som molt de la broma i de vegades, massa, vorejant l'humor negre. Així, trobem: ens fotem del mort i de qui el vetlla quan no tenim pas escrúpols. Més exemples en to irònic: ser com l'ega del Campí, que llepant, llepant, es va minjar el pollí o ser l'herenci de Bell-lloc, que jo no la cobri i tu tapoc.

Ara bé, quan ens toquen el crostó i es fiquen amb nosaltres, els cerdans tenim mal païdor, és a dir, som gent rancuniosa. Sobre rocs també tenim les dites: tirà-se els rocs sobre el seu propi llosat, autoexplicativa, pair rocs (es diu de qui tot li va bé) o no tenir pedres al pap (la gent que té la parla lleugera).