Els bleda-raves

Bleda-raves: així és com anomeno jo a tota la colla de "quiero-y-no-puedo" que ens visiten els caps de setmana i altres festes de guardar, amb grans ínfules i pocs calés a la butxaca. Els dic així perquè no són ni bleda ni rave i tot ho taquen.

La major de les persones, si no tenim diners, doncs no comprem, ni sortim de vacances o, si ho fem, procurem tenir una certa cura. Però hi ha gent que al mal temps posa bona cara i que encara que no arribin a final de mes han d'aparentar que són potentats.

Dins d'aquest grup trobem els bleda-raves. Bona part d'ells responen al model del que es coneix tradicionalment amb el nom de "pijos", però no els "pijos" de debò, sinó una mena de ramat mimètic que els imita sense arribar ni de lluny al seu veritable nivell.

Perquè un "pijo" parlarà estrany, de manera afectada, vestirà de manera vistosa i fins i tot podrà arribar a ser profundament repel·lent, però té calés a la butxaca i no té pateix cap ànsia per gastar-se'ls.

Aquesta és la principal diferència amb els bleda-raves: que no en tenen. Quan han acabat de pagar la hipoteca a trenta anys d'aquesta caseta a la Cerdanya a la qual pugen uns quants dies l'any, el crèdit a deu anys pel mega-cotxe, l'escola privada dels nens i les factures del mes en curs, no els queda gaire cosa i, és clar, després passa el que passa.

Per exemple, un grupet de bleda-raves entra a una granja a Puigcerdà i demanen un cafè (o un aigua o el més barat que trobin). Això sí, tot i que a la granja preparen entrepans, ells ja se'l porten fet de casa que és millor... i més barat, naturalment.

Un altre exemple, tres nois esquiadors entren cap al vespre en un bar de Puigcerdà i demanen... un bikini i una Coca-cola per a tres! Tres coberts i a repartir la despesa. Molt solidari.

Una senyora va al supermercat, a la secció de xarcuteria i demana dos-cents grams de pernil dolç. La dependenta li diu que s'ha passat una mica i que seran dos-cent vint grams. Doncs la senyora li retreu i li diu que tregui un tall. Suposo que van amb els diners comptats fins a aquest punt.

A una granja del centre de Puigcerdà, matrimoni amb fills amb abrics de visó i sombreret que sembla que vinguin de cacera. Demanen un gofre de xocolata, per a tres. Molt dietètic!

Un matrimoni amb fills entren a sopar a una coneguda pizzeria. No demanen primers perquè estan a règim. Però, en canvi, demanen que portin molt més pa, perquè "ells són molt panarres". Ves, el règim a fer punyetes, però com que el pa no el cobren...

Una parella jove entren al restaurant mexicà de Puigcerdà. No prenen postres ni primers, perquè estan "a dieta". Doncs, i què feu anant a un mexicà si esteu a dieta! Veient què heu demanat de segon ningú no ho diria que estigueu pas a règim!

En fi, tots els exemples són el mateix: caseta, cotxe, el modelet per anar a esquiar i després no arribem a final de mes.

De tota manera, potser el cas que més pena em va fer va passar aquest estiu. Hi havia una exposició de fauna verinosa a Puigcerdà, al Museu cerdà, i entra una parella amb els nens tot il·lusionats de poder veure serps i aranyes. Quan el pare s'assabenta que cal pagar entrada (no és que fos gaire costosa, però és clar, eren quatre) diu que ui! ja tornarem un altre dia! La cara de pena del pobre nen encara la tinc gravada. Però mira, és fill d'un bleda-rave: moltes d'aquestes n'haurà de patir a la seva vida.