29 de maig 2013

Quin fàstic!



Faré una dramatització contínua d’un seguit de fets puntuals que acostumen a passar-me tot sovint a Puigcerdà. Evidentment, no em passen tots junts com en aquest escrit, que serà fictici, però tots ells, individualment, sí que els acostumo a patir.

Comencem deixant el cotxe al pàrquing del Museu. Hom intenta deixar-lo tan a prop com sigui possible de l’ascensor, naturalment, però si no hi ha places, doncs mala sort. Això no fa desistir a molta gent, que no té cap inconvenient a deixar el cotxe a les places destinades a gent amb mobilitat reduïda. Que es fotin, home, que es fotin!

Anem cap a l’ascensor i algú s’avança. En comptes d’esperar uns segons a qui ve al darrere, no, que va, pitja el botó i amunt, amunt i fora. Mentrestant, anem esperant una estoneta per tal que l’ascensor torni a estar disponible. Ens podíem haver estalviat la pèrdua de temps i d’energia, però hi ha gent que deu tenir por de pujar acompanyada a l’ascensor, ves a saber què els podrien fer!

Quan aconseguim entrar a l’ascensor, veiem que els comandaments estan tacats per una preciosa escopinada que algun porc deu haver deixat. Sembla ser que és molt divertit això d’escopir als comandaments de l’ascensor! Ha, ha, ha, quina gràcia!

Intentem creuar pel pas de zebra de davant del Museu Cerdà. Encara que plogui, ningú no s’atura. Finalment, aconsegueixo passar quan no vénen cotxes. No sé per què pinten els passos de zebra si gairebé ningú no els respecta.

Vaig passejant pel carrer, tot esquivant les escopinades i les tifarades de gos que molt gentilment ens han deixat de regal. Com n’és de divertit!

Un altre dia, he deixat el cotxe al pàrquing municipal. Naturalment, algú s’ha avançat a l’ascensor i tampoc no ha esperat. Quan surto amb el cotxe del pàrquing, el cotxe que tinc al davant s’atura a l’entrada a validar el tiquet. Sembla ser que no podia fer-ho abans. Però no passa res, tenim temps!

Finalment, sortim del pàrquing, però ens hem d’aturar tot just a la sortida perquè els papàs i les mamàs dels nens de l’Institut van a recollir els seus fills just a l’entrada i ho col·lapsen tot. Sense cap mania ni escrúpol.

Per acabar, anem baixant per l’avinguda Catalunya tot pregant que a cap dels nens que han sortit de l’Institut i que baixen en ramat per la vorera, no decideixi creuar súbitament per algun dels passos de zebra, sense mirar i l’haguem de pagar per nou.

En fi, una bonica experiència plena de civisme. I això, cada dia.

2 Comments:

At 9:19 p. m., Blogger Joana said...

Enric, això és extrapolable a qualsevol indret de Catalunya. Avui en un ascensor, m'han donat les gràcies per que he aguantat la porta a uns senyors que volien pujar i el comentari ha estat que moltes gràcies, que normalment la gent no aguanta la porta quan veu algú que s'acosta.

 
At 12:23 p. m., Anonymous jordi said...

L'altre dia una senyora d'uns 70 anys em va mirar malament per agafar un dels ascensors municipals quan ella ja havia pitjat el botó a tota presa (es veu que tinc pinta de ser un assassí en serie o alguna cosa semblant) i pitjor em va mirar quan vaig aguantar 15 segons per esperar a 4 persones que venien darrere meu.

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home