Una Constitució democràtica?

Un altre any hem passat el dia 6 de desembre, festivitat de la Constitució espanyola. Segons una enquesta realitzada a escolars espanyols, la Cosntitució “és una cosa que es fa festa”. Els nens són uns grans utilitaristes i tenen una percepció força ajustada de la realitat, molts cops.

Sense entrar en qüestions partidistes, hem de celebrar la Constitució espanyola? D’una banda estan els que afirmen, i amb raó, que sota aquesta Constitució Espanya ha tingut el periode més llarg, pacífic i fructífer de la seva història. D’altres, en canvi, consideren que és poc democràtica i que, a fi de comptes, això del periode de pau és un signe dels temps.

Tots tenen la seva part de raó. És cert que la Constitució ha dotat l’estat d’unes estructures polítiques estables i comunment acceptades per quasi tothom. Però no deixa de ser certa l’opinió d’aquells que consideren que va ser un pacte entre polítics de la clandestinitat i polítics de l’antic règim i que té poca qualitat democràtica. És això cert?

Analitzem alguns aspectes. Per exemple, el famós article 8:

1. Las Fuerzas Armadas, constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional.

Que per qui sàpiga llegir entre línies vol dir, entre d’altres coses, que si una zona d’Espanya se’n vol anar de la “casa comuna”, li poden enviar l’exèrcit per picar-li les orelles.

A més a més, ni cal arribar a això, veiem l’article 155:

1. Si una Comunidad Autónoma no cumpliere las obligaciones que la Constitución u otras leyes le impongan, o actuare de forma que atente gravemente al interés general de España, el Gobierno, previo requerimiento al Presidente de la Comunidad Autónoma y, en el caso de no ser atendido, con la aprobación por mayoría absoluta del Senado, podrá adoptar las medidas necesarias para obligar a aquélla al cumplimiento forzoso de dichas obligaciones o para la protección del mencionado interés general.

2. Para la ejecución de las medidas previstas en el apartado anterior, el Gobierno podrá dar instrucciones a todas las autoridades de las Comunidades Autónomas.

Això de les autonomies està molt bé, però l’estat es reserva un parell d’asos a la màniga. Primer, que les autonomies no es poden juntar entre elles ni fer coses conjuntament, no sigui que uns quants es posin d’acord i la liem, com diu l’article 145:

1. En ningún caso se admitirá la federación de Comunidades Autónomas.

2. Los Estatutos podrán prever los supuestos, requisitos y términos en que las Comunidades Autónomas podrán celebrar convenios entre sí para la gestión y prestación de servicios propios de las mismas, así como el carácter y efectos de la correspondiente comunicación a las Cortes Generales. En los demás supuestos, los acuerdos de cooperación entre las Comunidades Autónomas necesitarán la autorización de las Cortes Generales.

I d’altra banda, per moltes competències que li transferim a les comunitats autònomes, sempre les podrem recuperar per la porta del darrere, de l’article 150.3:

El Estado podrá dictar leyes que establezcan los principios necesarios para armonizar las disposiciones normativas de las Comunidades Autónomas, aun en el caso de materias atribuidas a la competencia de éstas, cuando así lo exija el interés general. Corresponde a las Cortes Generales, por mayoría absoluta de cada Cámara, la apreciación de esta necesidad.

(veure LOAPA).

A més a més, l’estat sempre pot fer una llei de bases que es carregui les competències transferides, ja que aquesta llei pot ser tan detallada com es vulgui.

Pel que fa a les llengües, millor no parlar-ne gaire. El coneixement del castellà –ja sabeu, aquesta llengua que no es va imposar mai a ningú- és obligatori per a tothom, però la resta de llengües, com el català, el basc o el gallec, no és obligatori ni a les seves respectives comunitats.

Un divertit exemple de com l’estat incompleix la Constitució quan li convé és el següent: Espanya ha adoptat en el marc de la Unió Europea alguns tractats internacionals sobre la protecció de llengües minoritàries. Segons la Constitució, al seu article 96.1:

Los tratados internacionales válidamente celebrados, una vez publicados oficialmente en España, formarán parte del ordenamiento interno. Sus disposiciones sólo podrán ser derogadas, modificadas o suspendidas en la forma prevista en los propios tratados o de acuerdo con las normas generales del Derecho internacional.

I us penseu que en fa cas l’estat espanyol de la protecció de les llengües minoritàries, com el català, el basc o el gallec? Mireu si no, què ha fet fa poc l’Audiencia Nacional quan un imputat ha volgut declarar en català, cosa a la qual té dret segons un d’aquests tractats internacionals signats per Espanya.

Després tenim el sistema electoral, que està muntat de tal manera que províncies molt poc poblades tenen una representació molt superior a aquella que els correspondria realment. A més, gràcies a la regla de d’Hondt i a l’elevat nombre de circumscripcions, tot i que es parla de sistema proporcional, de fet estem davant d’un sistema més aviat majoritari, que beneficia al grans partits en detriment dels petits. Democràcia?

Ja ni parlem de la facilitat amb la qual es poden suspendre les llibertats civils, com el dret de manifestació o de reunió en determinats casos, de la suposada laïcitat de l’Estat (que de fet només és aconfessional), però que estableix una posició de tracte de favor envers l’Església Catòl·lica o d’altres perles per l’estil.

Per exemple, es garantitza la llibertat d’expressió alhora que es garanteix el dret a l’honor. Ja em diràs com pots denunciar a algú que n’ha fet una de grossa sense atacar el seu honor o imatge pública. Vaja, que te la jugues.

I naturalment, tenim el títol segon, dedicat exclusivament a la Corona, on se’ns diu que perquè sí, el rei és el senyor Juan Carlos I i els seus successors, que es consagra la igualtat entre homes i dones, però el noi té preferència davant la noia a l’hora de regnar o que es garanteix l’imperi de la llei, però el rei és improcessable, faci el que faci. Visca l’imperi de la llei!

A l’article 117 es parla de jutges imparcials, però tots els òrgans judicials importants (El Consejo General del Poder Judicial, el Tribunal Supremo i el Tribunal Constitucional) els nomenen les Corts. Segur que en seran, d’independents, ja ho hem vist recentment!

I per posar la guinda, un sistema de reforma constitucional tan farragós i complex que pràcticament és impossible tocar una coma a menys que gairebé tothom estigui d’acord. En fi, que de reformes serioses, res de res: Atado y bien atado.

Podria continuar hores i hores i trobaríem multitud d’exemples, però no val la pena. Un país on els principals partits polítics idolatren la Constitució, però que quan cal se la salten a la torera, mereix el respecte que mereix. Cadascú sabrà.