Quòrum

S’apropa el cap d’any i és natural fer les típiques assemblees generals a les associacions. Aquesta setmana hi he anat a dues. I, en general, totes pateixen del mateix mal: manca d’assitència.

Suposo que molta gent es fa membre d’una associació per interès o perquè li està demanant un amic. L’interès passa i la constància no és una de les nostres principals virtuds. D’altra banda, molts cops, forçats per coneguts, ens fem membres d’una associació en la qual no tenim un gran interès.

Però és un complicat equilibri, perquè si només haguéssim de formar part d’aquelles associacions on el nostre interès fos molt gran, les associacions despareixerien per manca de persones i de recursos.

Molta gent es pensa que amb pagar la quota ja n’hi ha prou. En part és cert, però és una llàstima que molts no siguin capaços de fer ni l’esforç d’anar a una simple reunió anual.

He comentat algun altre cop al bloc com costa trobar gent que vulgui col·laborar desinteressadament en una associació. De fet, son rara avis els que hi són sense tenir interessos particulars.

Catalunya ha estat tradicionalment un lloc amb un fort teixit associatiu. Moltes de les coses que tenim com a poble han estat possibles gràcies a la iniciativa privada i a la tasca de les associacions. Però d’un temps ençà, sembla que la cosa s’ha refredat molt.

La gent es pensa que tot ho ha de fer i solucionar el govern (local, comarcal, autonòmic, etc) i que ells només amb criticar-ho tot ja han acomplert. Però no és això, no és això. Cal implicació i compromís i, això em temo, són dues qualitats escasses i molt cobejades.

Però de la nostra capacitat de matenir viu un teixit associatiu (cultural, esportiu, civil, etc) depèn en bona mesura la salut del nostre país, així que deixeu una estona de veure culebrons a la tele o de jugar amb la video cònsola de moda i feu alguna coseta pel vostre país. Tots en sortirem guanyant, vosaltres els primers.