Tot és posar-s’hi

Ara resulta que els polítics nacionals estan preocupats per l’abstenció. Quina cosa més peculiar! Diumenge, El Periódico publicava una sèrie de minientrevistes a un munt de persones que no van anar a votar a les darreres eleccions municipals i s’hi podia entreveure alguna de les causes fonamentals per les quals l’abstenció d’aquestes eleccions va ser tan gran a Catalunya.

A més del que vaig poder intuir, també m’agradaria reflexionar sobre altres causes profundes que no sempre s’expressen per temor a ser políticament incorrecte o per altres motius.

1. Per què he de votar si després els polítics s’ho maneguen tot entre ells i no respecten el resultat de les urnes?

És evident que si una llista o formació no obté majoria absoluta –i de vegades fins i tot així- hom no té clar qui serà alcalde fins el dia de la seva elecció, ja que els partits fan i desfan, com qui balla una sardana.

Una possible solució fóra nomenar alcalde el cap de la llista més votada, amb unes funcions ben delimitades, que aquest pogués conformar el seu equip de govern i que la corporació municipal, escollida en llistes obertes, controlés l’alcalde i hagués d’aprovar les decisions més importants.

Un sistema, en definitiva, més presidencialista i menys parlamentari, ja que s’ha demostrat que no acaba de funcionar del tot bé el que tenim.

Fer això extensiu a altres entitats, com els Consells comarcals o les Diputacions.

2. Els polítics no trepitgen el carrer. No coneixen els veritables problemes del poble.

Cert. La major part dels polítics, sobre tot aquells que ocupen càrrecs institucionals molt importants, com alcaldies de grans ciutats o governs, solen viatjar en cotxe oficial i tenen un contacte gairebé nul amb la gent del carrer.

Solució: que facin com a molts països nòrdics, on els ministres viatgen en metro i en tren. Així, fins i tot es preocuparien que arribessin a l’hora i tinguessin un mínim de qualitat.

3. Un cop obtenen el poder, no hi ha déu que els foti fora.

Cert. Hi ha polítics que un cop agafen una cadira no hi ha manera que la deixin. Faran el que calgui: pactaran contra natura, canviaran de partit o es vendran l’ànima al dimoni, però la cadira no es toca.

Solució: Si un polític o un regidor demostra de manera clara la seva inutilitat com a governant, se l’hauria de poder expulsar del poder. No hauríem d’haver d’esperar quatre anys per fer-ho. Als Estats Units existeix la figura de l’impeachment, per la qual, qualsevol funcionari pot ser expulsat del seu lloc. Es fa servir poquet, però la simple amença garanteix que el sistema funcioni prou bé.

A més, a molts estats, hi ha la possibilitat de convocar un referèndum per petició popular per fer fora del poder un Governador o un alcalde. M’imagino quin terrabastalla hi hauria en el nostre país si s’instituís aquesta figura de progrés.

4. Els polítics no escolten el poble.

Res més senzill per solucionar això. Només caldria que els polítics deixessin convocar referèndums sense els impediments legals que ara existeixen. Pel que sembla, aquesta figura de progrés els produeix urticària.

Tanmateix, instituir una sèrie de consells territorials i temàtics que recollissin el sentir popular sobre determinats temes, també ajudaria a augmentar la complicitat entre el governant i el governat.

5. Els alcaldes es preocupen massa de construir per obtenir impostos amb què finançar el municipi.

També això té fàcil solució: augmentar el finançament que atorga l’estat als municipis. Així no caldria que els alcaldes es dediquessin a la construcció. És un dir.

6. Determinats temes són tabú. Per exemple, la gent està molt preocupada per la immigració massiva, però els polítics no en volen parlar. Hi ha un pacte de silenci sobre el tema. Qualsevol que el trenqui és immediatament acusat de feixista o de nazi.

Hi ha països europeus que han experimentat un gran creixement econòmic sense necessitat d’acollir tanta immigració. Per què? Doncs perquè han potenciat sectors on la mà d’obra massiva i poc qualificada que aquí emprem a l’hosteleria o a la construcció no és necessària. Però és clar, no oblidem que nosaltres vivim del totxo…

M’agradaria recordar als senyors polítics que un problema no desapareix pel fet que no se’n parli. Més aviat tendeix a enquistar-se i originar problemes addicionals.

En fi, que de solucions n’hi ha tantes com es vulgui. Un altre assumpte és si realment es volen o ja ens va bé anar fent la viu-viu.