Un altre món

Tot i que les generalitzacions són perilloses, he observat els darrers anys un fenomen que trobo, si més no, curiós. Us heu fixat la quantitat de gent, sobre tot jove, que van pel món amb els cascos de música posats? De fet, el fenomen no té res d’estrany: va començar amb els walkman, va continuar amb els CD portàtils i els mòbils, les motxil·les MP3 i ara li toca als iPOD.

El curiós del cas és que si us fixeu en la seva mirada mentra van caminant o estan asseguts sol haver-hi una constant: sembla buida. Això per no parlar dels nens que es passen qualsevol estona en què han d’esperar o s’avorreixen jugant amb el mòbil, la cònsola o el darrer artilugi de moda.

Sembla que vagin pel món com zombis. Vaja, que tenen el seu món. Com deia, les generalitzacions són perilloses. Fa pocs dies, en Castells, una eminència mundial de la societat de la informació, va presentar un informe on semblava demostrar que les persones que naveguen per internet són, en realitat, més sociables que les que no ho fan i tenen més amics que els altres.

Per tant, no podem generalitzar dient que totes les tecnologies són dolentes o alienadores. Un mateix aparell pot tenir les dues cares. Posem per cas un mòbil: si es f servir per parlar o per enviar missatges als amics, en realitat s’està emprant amb un ús social; en canvi, si es fa servir com un joc per evadir-se de la realitat, tindrà un ús alienador molt més perillós.

A més a més, tot és qüestió de mesura. No crec que sigui dolent jugar amb cònsoles, igual que no és dolent mirar la tele, xatejar o llegir. Però realitzar alguna d’aquestes activitats de manera exagerada, ocupant l’espai per fer altres coses, sí que pot ser perniciós.

Llavors, de què em queixo? De l’actitud. Em queixo d’aquesta mena d’actitud davant de la vida que tenen molts joves que sembla dir “m’importes un bé negre” o “passo de tot”. Després els polítics s’exclamen que els joves no voten o que no s’associen o que són més conservadors que la generació dels seus pares.

Però a mi no m’estranya gens. Viuen immersos en una societat que els sobresatura d’estímuls des de molt petits. Pràcticament, no els deixem jugar en pau. Els sobreprotegim. I, a sobre, solen viure molt bé. Massa bé. Mai es té un no per a ells i, és clar, quan topen amb la dura realitat no sabem com sortir-se’n. Alguns s’evadeixen jugant, altres recorren a les drogues i alguns, per sort, reaccionen i aprenen.

Ara bé, en quina proporció es troben aquests grups? Això és el que no sé i em preocupa cada cop més. Mirant-ho des d’un punt de vista egoista, ells no són només EL futur, sinó que són el NOSTRE futur.