Referèndum?

Benvolguts conciutadans, en especial a tots aquells que vàreu votar afirmativament als referèndums sobre la Constitució europea i sobre l’Estatut de Catalunya: ja heu pogut veure el valor que té el nostre vot en una consulta lliure i democràtica, oi? Però anem per pams.

Comencem per la gloriosa Constitució europea que, de fet, no era sinó un extraordinàriament complicat i enrevesat tractat jurídic internacional que no acabava de solucionar els problemes que té Europa i que per poder-lo interpretar correctament, hom necessitava ser un doctor en lleis, com a mínim.

Espanya sotmet a referèndum la “Constitució” europea i guanya clarament el sí. Molt bé. Després vénen els francesos i els holandesos i diuen no. Ja us podeu imaginar qui mana a Europa, oi? I per on es passen el nostre “Sí” la resta de potències europees? Dic el “nostre sí”, perquè tot i que vaig votar que “no”, respecto el resultat majoritari del poble.

Ara, la Constitució es converteix en un tractat descafeïnat, que encara arregla menys coses que la Constitució, ple d’excepcions i de trampes per acontentar als britànics i als polonesos!!! No tinc res en contra de Polònia com a estat, però vaja, que un país amb tan poc pes econòmic sigui capaç de condicionar tota la política europea, diu molt a favor de Polònia i molt poc, diguem-ne, d’Espanya, per exemple.

Que ens preguntaran si estem d’acord amb el nou tractat? No, home, ja s’han pronunciat els que de debò manen, nosaltres a dir amén a tot.

I de l’Estatut que em digueu? Primer els polítics fan un Estatut preciós (és un dir), ben recarregat d’articles i de bones intencions que és aprovat pel 90% dels diputats del Parlament. Després arriba a les Corts espanyoles, on després de passar pel túrmix, llençar-ne els aspectes sucosos a les escombraries i vendre’s uns quants per trenta monedes de llautó, ens el retornen com si fos una gran victòria per tal que l’aprovem en referèndum.

Naturalment, el poble –els que van a votar, és clar- decideix que sí, que molt maco l’Estatut i que, apa, vint anys més muts i a la gàbia. Ara, resulta que del pactat, res de res, que quatre senyors del Tribunal Constitucional són més importants que uns quants milions de ciutadans. Faltaria més! Què en faríem sense la seva guia espiritual!

Per acabar-ho d’adobar, tot un munt de personatges i personalitats s’han anat pronunciant al respecte: l’Església, alguns comandaments de l’exèrcit, el Defensor del Pueblo (a qui sembla que li ve gran això de defensar el poble i ha de ficar-se en altres cacaus per sortir a la tele) i uns quants presidents d’altres comunitats autònomes, que estan en contra d’un Estatut que prèviament han fotocopiat ells mateixos per les seves respectives reformes.

No està malament. Ja veieu per què serveixen els referèndums en un país de tan notable tradició democràtica com és Espanya. Però tranquils, nosaltres a posar bona cara i a continuar pagant impostos, que és el que toca. Les coses importants les deixem pels que de debò manen en aquest país, que no som nosaltres, és clar.