Pirineu, Pirineu

Ahir, l’economista Amadeu Gallart, en un article per a El Periódico de Andorra, reclamava més gent a la vida pública de les comarques del Pirineu. L’article en si era molt interessant i posava el dit a la nafra que sovint sacseja les nostres comarques: la manca de vocacions polítiques.

Però aquesta absència obeeix a causes més profundes. Analitzem algunes dels motius que considero que són els més importants per explicar aquesta manca de vocacions per a la res publica.

En primer lloc, no existeix un teixit polític ni associatiu prou fort al Pirineu. Degut a vicissituds històriques i a profundes causes socioeconòmiques, les comarques pirinenques no disposen d’un teixit civil prou fort i estructurat del qual molts cops es nodreixen els partits polítics.

D’altra banda, l’individualisme és un tret molt destacat del pirinenc mig, si tal cosa existeix. Costa molt que una persona vulgui ficar-se a la política, ja que això implica treballar en equip i l’excessiu individualisme de vegades fa que la cosa no prosperi. És allò tan nostrat de “tothom té un rei al cos”.

Tanmateix, al Pirineu no trobem grans ciutats, sinó unes poques poblacions més o menys grans i multitud de petits pobles i llogarrets. Com a resultat d’això, tothom es coneix i resulta molt fàcil cremar-se exercint l’acció de govern, ja que governar ja ho té això: cal manar i prendre decisions, que no sempre seran compreses per tothom.

Això tendeix a generar enemistats, molts cops, profundes que converteixen la política en una picabaralla contínua on hi entren més el temes personals i els comptes pendents que no l’interès comú.

Tampoc perdem de vista que fins fa quatre dies, l’estructura socioeconòmica de la major part dels pobles del Pirineu era clarament caciquista. Encara ho és a molt llocs, no ens enganyem pas. Això dificulta l’accés lliure i ordenat de noves persones a la política, per la qual cosa es genera una casta de vaques sagrades intocables que no deixen crèixer l’herba.

Per si amb això no tinguéssim prou, una de les forces més dinàmiques que hi ha al món polític, el jovent, tendeix a emigrar cap a la ciutat i molts pocs cops torna al Pirineu (si no és de cap de setmana o a veure la família). Això dificulta molt la presència de jovent a les associacions i a les llistes.

Cal afegir a això darrer que el jovent no sol tenir gaire bon concepte dels partits polítics ni de la política en general i abans hi aniran a una ONG que no pas a un partit. Tot això fa que el teixit social molts cops sigui inexistent o profundament envellit.

Té solució tot això? Tot té solució, però depèn en bona mesura d’un conjunt d’inversions a les zones de muntanya que, avui dia, els polítics no sembla que estiguin disposats a fer: millors comunicacions entre les comarques pirinenques i entre elles i les grans ciutats del país, la presència d’alguna infraestructura universitària al Pirineu, la promoció de llocs de treball qualificats, etc.

Però em penso que això són problemes molt importants que no hi ha gaire interès per solucionar. A fi de comptes, si bé el Pirineu és el 20% del territori català, només representa el 3% del PIB i de la població (i, per tant, dels vots). I amb això, ho diem tot.