Blocs teenager

Darrerament s’ha posat de moda un fenomen derivat dels blogs d’internet: els fotologs o flogs. Són similars als blogs, és a dir, un conjunt d’entrades ordenades cronològicament, com un diari públic que tothom pot llegir, però en format fotogràfic. Com que fins ara són totalment gratuïts i fer una foto requereix menys esforç –pel que sembla- que escriure alguna cosa mínimament amb cara i ulls, doncs s’han posat de moda entre els adolescents (teenagers) i no tan adolescents.

Jo mateix tinc un flog, on hi exposo vivències, reflexions personals o coses més o menys interessants. Una mica de tot. Però és cert que sol ser un espai més íntim que un blog, on generalment només poses text.

El curiós del cas és que darrerament he anat seguint els flogs locals de Puigcerdà, Llívia, Alp, etc, i m’he trobat que no són gaire diferents als de la resta del món, com era d’esperar. Però hi ha una sèrie d’aspectes que m’agradaria remarcar.

En primer lloc, suposo que la major part dels pares d’aquests nois no tenen ni idea sobre què és un flog ni ganes. Suposo que tampoc saben o no els importa gens que els seus fills posin fotos seves a internet, a disposició de tothom. No és que em sembli malament, a fi de comptes, cadascú pot fer allò que consideri adient amb la seva imatge, però la veritat, tenint en compte el que corre pel món, certes fotografies no em semblen massa bona idea.

A part d’això, als flogs obren els seus cors i expliquen la seva vida com si estiguessin parlant molts cops en privat o com si no els sentissin més que els seus amics. Però internet ja ho té això: que tothom hi pot accedir. No és una conversa tancada com les del Messenger, sinó que se les pot llegir qualsevol individu, alguns de conductes força reprovables.

És curiós, però dubto que això generi cap alarma entre els pares. Recordo que fa poc, un senyor estava fent fotografies dels nens en el col·legi i va haver un daltabaix. De seguida la gent veia pertot arreu xarxes de pederastes. Al final no sé com va acabar la cosa, perquè no se’n va saber més, però l’alarma es va estendre ràpidament.

En canvi, aquests mateixos pares estan tan tranquil·lets, mentre els seus fills s’estan a l’habitació del costat connectats a internet parlant amb vés a saber qui i posant fotos que els farien envermellir si sortissin publicades a la premsa. Això per no parlar de les intrincades disquisicions personals on no tenen cap mania a dir quins locals freqüenten, a quina hora hi van, si s’emborratxen o no, etc.

De debò, això d’internet és un món meravellós. Però com totes les coses, té el seu cantó fosc i crec que segons què no hauria de circular tan lliurement. Almenys, aquells que s’obren en canal davant de la ciberaudiència haurien de prendre consciència dels riscos que corren, en especial si són menors.