Servilisme

Ja ha passat el pont de la Puríssima. Les prestatgeries dels supermercats resten buides, a l’espera del reaprovisionament. Les carreteres tornen a la normalitat i la comarca es mig buida de gent.

Com deia una persona fa temps: “A mi m’agrada la Cerdanya entre setmana perquè no hi ha ningú”. Ningú excepte els que vivim sempre aquí. Però, és clar, aquests no compten dins de l’imaginari col·lectiu de molta gent, que només ve uns quants dies l’any a gaudir de la comarca.

Fa poc llegia les declaracions de la Judit Calveras, candidata d’ERC al Parlament de Catalunya per Girona i deia que la Cerdanya pateix d’una certa manca d’autoestima. Que pensem molt (massa, diria jo) en els de fora i molt poc en nosaltres mateixos.

Ben cert. Això es veu claríssimament a les Festes. Lluny de fer-les el dia que toca, les passem al cap de setmana més proper –o les fem directament caure en cap de setmana- per tal que hi hagi més afluència de gent. Gent de fora, és clar.

Ja va passar a Puigcerdà amb la Festa Major del Roser. De celebrar-se a començament juliol, es va traslladar a la tercera setmana de juliol perquè hi havia més gent. En canvi, en altres indrets, com és Alp, la Festa Major de Sant Pere se celebra quan toca, cosa que no vol dir, que no es pugui allargar fins al cap de setmana més proper.

Altres festes puigcerdaneses, com Sant Marc, han passat pràcticament a la història, a l’igual que el 10 d’abril, perquè no se celebren en cap de setmana per defecte i atrauen “només” a la gent local. I sembla que la gent que hi viu tot l’any a la comarca no és suficient.

Un altre exemple molt paradigmàtic, a Puigcerdà, és la festa de la Patrona, el 8 de setembre, dia de la Verge de la Sagristia (més coneguda com a festa del campanar). Els anys en què cau en cap de setmana és força concorreguda, però els anys en què cau entre setmana, sol ser força ensopida.

Certament els cerdans no ens prenem gaire seriosament a nosaltres mateixos. Sí que hi ha un cert orgull sorneguer, especialment entre el jovent i la gent més gran, però en el fons, som una societat molt servilista, encarats bàsicament a fer diners i al públic forani. Pensem molt poc en nosaltres, en passar-nos-ho bé, perquè sí, perquè toca, perquè nosaltres ens ho mereixem i no perquè pujaran més turistes i potser deixaran uns quants calerons a la caixa registradora.