Espoli

Fa unes setmanes, en Jordi Campillo ens va fer una presentació de la seva tesi doctoral sobre l'espoli arquitectònic i artístic al Pirineu a l'Arxiu Històric Comarcal de Puigcerdà. Va ser una xerrada molt interessant on ens va mostrar una crua, però patent realitat que mai havia sospitat que fos tan bèstia.

En Jordi divideix l'espoli patit pel Pirineu en quatre fases:

- final del segle passat i començament del segle XX, amb un espoli bàsicament destinat a fornir els incipients museus, la majoria dels quals a Barcelona,

- un espoli destructiu del període anarquista anterior i coetani a la Guerra Civil Espanyola, quan es van destruir quantitats enormes de patrimoni religiós,

- un espoli de "supervivència" de la postguerra, quan molts municipis es varen vendre -d'una o altra manera- part del patrimoni que els restava, producte de la misèria de l'època i

- un espoli que arriba fins a l'actualitat, consistent més aviat en robatoris planificats, generalment per "professionals" d'aquest ram.

La veritat és que la magnitud de l'espoli sofert al nostre país és tan gran, que no entenc com podem ensenyar gaire cosa encara als turistes. Si repassemuna guia turística de la Cerdanya, pràcticament de totes les imatges religioses o retaules hem de sentir alguna cosa del tipus: "cremat a la Guerra Civil" o bé "es troba en tal Museu de Barcelona (o Madrid o París)".

La veritat és que no m'estranya gens tot això. Mai li hem donat valor al nostre patrimoni cultural ni natural. Ni tan sols avui, que tenim lleis de protecció i una part important de la població viu del turisme.

Un parell d'exemples: al catàleg que recentment ha tret el Consell Comarcal de la Cerdanya se cita la font de Riu, que es troba amenaçada per la propera edificació a la zona d'un conjunt de noves residències.

Un altre: el cap de setmana passat vaig anar a passejar per la muntanya de Guils on vaig descobrir, amb gran disgust, que han soterrat un canal que portava aigua. Fins aquí res de l'altre món, però resulta que per fer el soterrament han arrasat una franja considerable de bosc on s'hi feien rossinyols i que tenia un encant especial. Em pregunto si no ho podrien haver fet amb menys impacte.

Però tot és igual. Ja he dedicat una sèrie d'articles en aquest bloc parlant del patrimoni i no vull insistir gaire més, però mai deixa de sorprendre'm la manca de sensibilitat de qualsevol tipus dels mateixos cerdans pels assumptes de casa seva. Viure per veure...