Cerdanya, cap a on vas
Aquesta setmana santa he tingut temps lliure
per poder reflexionar sobre diversos temes. Per exemple, dimecres, va tenir
lloc la presentació del nou llibre de l’Alfred Pérez-Bastardas: “Cerdanya, cap
on vas?”, que és bàsicament un conjunt de reflexions personals de l’autor sobre
la Cerdanya, els cerdans i allò que ell anomena la cerdanyia.
És un llibre que val molt la pena de llegir,
però sobre tot, que incita a la reflexió. Podríem resumir-lo en una pregunta:
què vol la Cerdanya i què volen els cerdans? O, fins i tot, el mateix títol del
llibre ens serveix: Cerdanya, cap a on vas?
Això és el que m’ha fet reflexionar força
aquests dies. En primer lloc, no sembla que els cerdans tinguin gaire clar el
seu futur. Una mica ens passa com a tothom, que estem tan concentrats en el
dia-a-dia, en anar fent, en fer cert allò que “qui dia passa, any empeny” que
potser estem perdent una mica el món general de vista, de massa que ens hi
capfiquem, en els detalls.
Ja he parlat fa poc sobre què opino respecte
del nostre futur econòmic. No hi tornaré a insistir. Però potser hem parlat poc
del nostre futur polític. Tant si Catalunya esdevé un nou estat, com si la cosa
es queda en poc més que en un joc d’encenalls –que ho dubto- hem d’estar
preparats pel futur, perquè aquest futur serà allò que nosaltres decidim. Si
esperem que vingui de fora, anem venuts!
El primer problema que se m’acut, a part de
l’econòmic, són les comunicacions. És cert que la Cerdanya ha progressat molt
gràcies als túnels del Cadí i del Pimorent, especialment del primer. Però s’ha
parlat darrerament, i de vegades des de fa gairebé un segle, d’altres projectes
per millorar les comunicacions de la Cerdanya amb comarques veïnes.
Tal és el cas del túnel de Toses, d’una
millora del traçat actual de la línia fèrria entre la Tor de Querol i Ripoll,
d’una possible via fèrria entre Puigcerdà i la Seu d’Urgell o fins i tot d’un
accés ràpid a Andorra des de la Baixa Cerdanya, via túnel pel sector del
Baridà.
Val a dir que no estic d’acord amb tots
aquests projectes. El túnel amb Andorra malmetria la vall de la Llosa, un
paratge preciós de la nostra comarca i crec que ni s’hauria de plantejar.
Altrament, tot i que no em desagrada la idea de millorar les comunicacions amb
la Seu mitjançant un traçat ferri, crec que la despesa seria enorme i el
rendiment molt moderat. Potser fóra més desitjable millorar les comunicacions
amb més busos entre la Cerdanya i l’Alt Urgell.
De tota manera, potser la gran assignatura
pendent és la de millorar les comunicacions dins de la Cerdanya, on gairebé és
imprescindible el cotxe per anar d’una població a qualsevol altra, cosa que
limita les relacions entre les cerdans, de bell antuvi molt més fluïdes que no
pas ara, tot i l’aparent millora de les comunicacions.
En el pla estrictament administratiu, potser
fóra hora de crear una entitat federal que agrupés les institucions de l’Alta i
de la Baixa Cerdanya, en un sentit ampli (amb això vull dir, que també hi
podrien tenir cabuda poblacions del Capcir, de l’Alt Conflent o del Baridà),
però que fos independent dels municipis, consells comarcals o comunitats de
comunes i altres entitats i que estigués dotat d’entitat i de pressupost propi.
És evident que el projecte,
administrativament no seria senzill, perquè l’administració francesa poc té a
veure amb l’espanyola (o una futura administració catalana), però caldria
intentar-ho. I naturalment, caldria fer-ho des de la voluntat política de tots
els cerdans, que és el que veig més complicat, perquè hi ha diferents visions
sobre què és i què hauria de ser Cerdanya des de tots dos costats de la ratlla
i, de vegades, des d’un mateix cantó també.
No és una tasca que es pugui deixar al lliure
albir de ningú en concret, sinó que hauria de ser un moviment social d’àmplia
base social, política i econòmica que li donés suport. Ans al contrari, no
deixarem de fer reunions –com diu l’Alfred- per ballar una sardana i poca cosa
més. Això sí, amb grans banderes cerdanes i grans proclames que no se les
creuen ni aquells que les fan, però que van molt bé per sortir a la foto.
La unitat real de la Cerdanya no esdevindrà
mai per obra i gràcia del polític local de torn o per acció del president d’una
determinada associació cultural. Sincerament, apostar-ho tot a aquestes cartes
és donar per perduda la partida.
¿Volem millorar les comunicacions, tenir una
potent política turística comuna, compartir serveis bàsics per gestionar-los
amb una major eficiència, reduir o fer desaparèixer els problemes
administratius derivats de tenir tantes administracions diverses actuant en un
territori tan petit com és la nostra comarca, millorar l’oferta educativa, oferir
un millor futur als nostres joves, atreure inversions per crear empreses de
tecnologia puntera que puguin donar feines qualificades als cerdans?
Si volem tot això, que és molt demanar, ho
sé, hauríem de començar a pensar seriosament en la unitat de la Cerdanya, per
allò que la unitat fa la força, perquè seri un projecte que tindria el
recolzament de la Unió Europea, perquè seria europeu fins a la moll de l’os i
perquè finalment esdevindria de fet allò que els polítics i els buròcrates no
haurien d’haver dividit mai.
Posem un senzill exemple: l’ensenyament. De
vegades s’ha parlat de crear un gran centre de secundària a Puigcerdà de
caràcter internacional o transfronterer. Jo penso que no cal gastar-se els
diners en noves infraestructures sinó que tant a l’Alta com a la Baixa Cerdanya
ja tenim centres de secundària. El que caldria és canviar parcialment els plans
d’estudi, possiblement també a la primària, de manera que els cerdans quan
acabessin l’educació secundària sortissin parlant perfectament català,
castellà, francès i anglès. Quatre llengües! Això sí que ens donaria un
avantatge competitiu envers la resta. A més a més, els estudiants podrien
estudiar a les universitats espanyoles (i catalanes) o bé a les franceses, cosa
que augmentaria les possibilitats futures de trobar feina.
I així successivament.