Cerdanya, cap a on vas

Aquesta setmana santa he tingut temps lliure per poder reflexionar sobre diversos temes. Per exemple, dimecres, va tenir lloc la presentació del nou llibre de l’Alfred Pérez-Bastardas: “Cerdanya, cap on vas?”, que és bàsicament un conjunt de reflexions personals de l’autor sobre la Cerdanya, els cerdans i allò que ell anomena la cerdanyia.

És un llibre que val molt la pena de llegir, però sobre tot, que incita a la reflexió. Podríem resumir-lo en una pregunta: què vol la Cerdanya i què volen els cerdans? O, fins i tot, el mateix títol del llibre ens serveix: Cerdanya, cap a on vas?

Això és el que m’ha fet reflexionar força aquests dies. En primer lloc, no sembla que els cerdans tinguin gaire clar el seu futur. Una mica ens passa com a tothom, que estem tan concentrats en el dia-a-dia, en anar fent, en fer cert allò que “qui dia passa, any empeny” que potser estem perdent una mica el món general de vista, de massa que ens hi capfiquem, en els detalls.

Ja he parlat fa poc sobre què opino respecte del nostre futur econòmic. No hi tornaré a insistir. Però potser hem parlat poc del nostre futur polític. Tant si Catalunya esdevé un nou estat, com si la cosa es queda en poc més que en un joc d’encenalls –que ho dubto- hem d’estar preparats pel futur, perquè aquest futur serà allò que nosaltres decidim. Si esperem que vingui de fora, anem venuts!

El primer problema que se m’acut, a part de l’econòmic, són les comunicacions. És cert que la Cerdanya ha progressat molt gràcies als túnels del Cadí i del Pimorent, especialment del primer. Però s’ha parlat darrerament, i de vegades des de fa gairebé un segle, d’altres projectes per millorar les comunicacions de la Cerdanya amb comarques veïnes.

Tal és el cas del túnel de Toses, d’una millora del traçat actual de la línia fèrria entre la Tor de Querol i Ripoll, d’una possible via fèrria entre Puigcerdà i la Seu d’Urgell o fins i tot d’un accés ràpid a Andorra des de la Baixa Cerdanya, via túnel pel sector del Baridà.

Val a dir que no estic d’acord amb tots aquests projectes. El túnel amb Andorra malmetria la vall de la Llosa, un paratge preciós de la nostra comarca i crec que ni s’hauria de plantejar. Altrament, tot i que no em desagrada la idea de millorar les comunicacions amb la Seu mitjançant un traçat ferri, crec que la despesa seria enorme i el rendiment molt moderat. Potser fóra més desitjable millorar les comunicacions amb més busos entre la Cerdanya i l’Alt Urgell.

De tota manera, potser la gran assignatura pendent és la de millorar les comunicacions dins de la Cerdanya, on gairebé és imprescindible el cotxe per anar d’una població a qualsevol altra, cosa que limita les relacions entre les cerdans, de bell antuvi molt més fluïdes que no pas ara, tot i l’aparent millora de les comunicacions.

En el pla estrictament administratiu, potser fóra hora de crear una entitat federal que agrupés les institucions de l’Alta i de la Baixa Cerdanya, en un sentit ampli (amb això vull dir, que també hi podrien tenir cabuda poblacions del Capcir, de l’Alt Conflent o del Baridà), però que fos independent dels municipis, consells comarcals o comunitats de comunes i altres entitats i que estigués dotat d’entitat i de pressupost propi.

És evident que el projecte, administrativament no seria senzill, perquè l’administració francesa poc té a veure amb l’espanyola (o una futura administració catalana), però caldria intentar-ho. I naturalment, caldria fer-ho des de la voluntat política de tots els cerdans, que és el que veig més complicat, perquè hi ha diferents visions sobre què és i què hauria de ser Cerdanya des de tots dos costats de la ratlla i, de vegades, des d’un mateix cantó també.

No és una tasca que es pugui deixar al lliure albir de ningú en concret, sinó que hauria de ser un moviment social d’àmplia base social, política i econòmica que li donés suport. Ans al contrari, no deixarem de fer reunions –com diu l’Alfred- per ballar una sardana i poca cosa més. Això sí, amb grans banderes cerdanes i grans proclames que no se les creuen ni aquells que les fan, però que van molt bé per sortir a la foto.

La unitat real de la Cerdanya no esdevindrà mai per obra i gràcia del polític local de torn o per acció del president d’una determinada associació cultural. Sincerament, apostar-ho tot a aquestes cartes és donar per perduda la partida.

¿Volem millorar les comunicacions, tenir una potent política turística comuna, compartir serveis bàsics per gestionar-los amb una major eficiència, reduir o fer desaparèixer els problemes administratius derivats de tenir tantes administracions diverses actuant en un territori tan petit com és la nostra comarca, millorar l’oferta educativa, oferir un millor futur als nostres joves, atreure inversions per crear empreses de tecnologia puntera que puguin donar feines qualificades als cerdans?

Si volem tot això, que és molt demanar, ho sé, hauríem de començar a pensar seriosament en la unitat de la Cerdanya, per allò que la unitat fa la força, perquè seri un projecte que tindria el recolzament de la Unió Europea, perquè seria europeu fins a la moll de l’os i perquè finalment esdevindria de fet allò que els polítics i els buròcrates no haurien d’haver dividit mai.

Posem un senzill exemple: l’ensenyament. De vegades s’ha parlat de crear un gran centre de secundària a Puigcerdà de caràcter internacional o transfronterer. Jo penso que no cal gastar-se els diners en noves infraestructures sinó que tant a l’Alta com a la Baixa Cerdanya ja tenim centres de secundària. El que caldria és canviar parcialment els plans d’estudi, possiblement també a la primària, de manera que els cerdans quan acabessin l’educació secundària sortissin parlant perfectament català, castellà, francès i anglès. Quatre llengües! Això sí que ens donaria un avantatge competitiu envers la resta. A més a més, els estudiants podrien estudiar a les universitats espanyoles (i catalanes) o bé a les franceses, cosa que augmentaria les possibilitats futures de trobar feina.

I així successivament.