La nostra fil•loxera

La història és una font d’inspiració pel que fa a situacions cícliques. Actualment ens trobem en una situació força excepcional, amb una crisi econòmica d’arrels mundials i de pronòstic reservat. Però de crisis econòmiques n’hem patit moltes i més que en vindran.

Em ve a la memòria la terrible plaga de la fil·loxera que va assolar les vinyes catalanes entre finals del segle XIX i començament del segle XX. Aquella plaga va representar un canvi en el paradigma econòmic d’un Pirineu que vivia, en bona mesura de la producció de vi. Doncs bé, tan sols tres anys després que la fil·loxera arribés a les comarques de l’alta vall del Segre ja s’estava parlant seriosament de canviar el teixit productiu de les nostres comarques.

A recer d’aquestes propostes, sorgeixen les grans fires ramaderes del Pirineu, ja que s’aposta pels ramats com a font de riquesa. És quan els camps de cereals comencen a substituir-se per camps de pastura, política que es veurà cada cop més consolidada al llarg del segle XX.

Doncs bé, fa més de tres anys que tenim la temuda crisi econòmica aquí i ningú no es planteja seriosament canviar de paradigma productiu. Hi ha un cert consens popular, però dit molt amb la boca petita, que la construcció no tornarà a ser allò que era i que caldrà cercar un altre factor productiu rpou potent per tal de nodrir les comarques pirinenques.

Hi ha qui proposa un retorn a les arrels, al sector primari, amb una certa industrialització. Altres proposen de potenciar allò que ja tenim: el turisme. Però cap de les alternatives troba sortides fermes que permetin suposar que aquest serà el camí a seguir.

De fet, el que hom observa és una mena de passotisme o de conformisme. Com si la gent visqués una plaga bíblica que ha caigut sobre tots nosaltres i es limités a acotar el cap i anar fent la viu-viu fins que arribin temps millors.

Sembla mentida a aquestes alçades del partit, que la gent no vegi que els futurs bons temps –que hi seran, no ho dubteu- no vindran sols, sinó que caldrà anar-los a cercar. I això no s’aconsegueix restant asseguts a la cadira.

Tampoc tinc molt clar, si donat el tarannà cerdà tan negativista i tancat, aquestes alternatives econòmiques les hauran de promoure les autoritats ¿competents? o bé haurà de ser cosa de la iniciativa privada. Però sigui el que sigui, em penso que ens hem adormit a la parra i la fil·loxera avança inexorable per soques i branques sense que ningú hi posi aturador.

Perduts

Divendres al vespre vaig anar a un sopar cultural que organitzava l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell que va ser força interessant i reexit. Durant el sopar, un dels comensals em va preguntar que com és que estava jo allà essent com era de Puigcerdà. De fet, gairebé va venir a insinuar que estava allà com una mena d’infiltrat. Això sí, amb molt bona educació.

La qüestió em va fer pensar la relació entre la Seu i Puigcerdà continua essent una mica tibant. Però després, pensant-m’ho millor, vaig arribar a la conclusió que aquesta sorpresa del “tu qué fas per aquí” ja m’e l’he trobada a altres llocs, fins i tot de Cerdanya.

Per exemple, quan hi he anat a alguns actes que s’organitzaven a Bellver, també he hagut d’escoltar el mateix comentari: “Caram, un de Puigcerdà, què se t’ha perdut per aquí?”. La qual cosa em fa preguntar si no serà que són els altres els que no esperen tenir convidats de fora de l’àmbit local.

És cert que quan vas a actes que s’organitzen a diferents contrades de Cerdanya –Montellà, Martinet, Bellver, Alp o Llívia- costa de trobar puigcerdanesos. Fins i tot a viles molt properes, com Llívia o Bolvir és infreqüent de trobar-ne. Per què? Ens hem tornat tan urbanites que con agafem el cotxe ni que ens matin? O és que falla la comunicació d’aquests actes?

Una mica de tot, suposo, però crec que és un tema important de reflexió. Ara que es parla tant de comunicació transfronterera, potser que abans ens plantegem la intrafronterera si volem tenir quelcom més que un munt d’actes aïllats repartits per la nostra geografia.

Reinventant la cultura

Avui al programa Àgora es tracta un tema de força actualitat: què hem de fer amb la Cultura en aquest país? Degut a l’increment dels preus de tot (IVA, costos, etc), a la reducció de subvencions públiques i privades degut a la terrible crisi econòmica que patim i al descens de la capacitat adquisitiva dels particulars, la cultura ha entrat en crisi.

Hem, però, de diferenciar entre cultura general i espectacles. Els espectacles solen ser una part del món cultural. És evident que els espectacles, com el cinema, el teatre, la dansa o la música solen requerir d’una infraestructura que té un preu no negligible i que pateixen molt més que altres fenòmens culturals.

Com a president d’una entitat cultural d’abast comarcal, sóc molt conscient que alguns d’aquests problemes afecten a tot el món cultural. La nostra associació va néixer ja en temps de crisi, així que no ha pogut gaudir mai de la mamella de l’estat ni d’altres mamelles ufanoses, que en altres temps donaven força de si.

Sempre hem viscut temps de penúries, cosa que ens ha obligat a adaptar-nos a la situació de grat o per força, vulgues no vulgues, així que no puc parlar per experiència pròpia de com eren les coses abans. Però sí tinc clar que el món cultural es troba immers en una profunda crisi de la qual s’haurà de rescatar ell tot sol, si és que vol continuar existint.

Com es menja això? La veritat és que no ho tinc clar. L’únic que puc dir és què hem fet nosaltres: anar a pidolar a pertot arreu, però també assumir les nostres pròpies responsabilitats i apujar les quotes de soci, gestionar molt millor els recursos, associar-nos amb altres entitats locals i supracomarcals i fer servir la imaginació. I, per descomptat, “abusar” de la bona fe dels nostres col·laboradors, sense els quals seria del tot impossible realitzar tantes activitats.

En aquest sentit, vull posar un exemple. A molts indrets del país, les festes majors es financien passant el plateret i que la gent hi contribueixi econòmicament. D’aquesta manera, s’organitzen festes molt dignes. Ens hem acostumat que els ajuntaments paguin la festa major dels impostos generals i jo crec que això és un error. D’acord que han de contribuir fins a un cert punt, però la festa l’hauria de pagar tothom.

Sé que en època de crisi això no és gaire popular. Però ens hi haurem d’anar acostumant. Si no, potser ho acabarem perdent tot: cultura, festes i altres coses que, per desgràcia, la nostra societat materialista no considera imprescindible.

Rauxa aèria

S’ha liat un enrenou considerable arran del vol rasant d’uns caces de la base militar de Saragossa per la nostra comarca. El motiu no és tant que el vol fos rasant i que pogues haver un cert risc per la població, sinó la curiosa interpretació en clau política que han fet els principals actors del territori.

A ningú no se li escapa que en l’actual context polític en què una part molt important de la població catalana va sortir al carrer per demanar la independència i en la posterior reacció centralista per part del govern de l’estat i del soroll de sabres en certs sectors de l’exèrcit, aquesta “visita” aèria ha estat interpretada com una possible demostració de força.

Jo crec que la gent comença a veure fantasmes. De vols de caces pel nostre territori sempre n’hi ha hagut. De fet, molta gent els contemplava amb fascinació, més que amb por o amb enuig. És ara, en l’actual context polític en què les susceptibilitats estan a flor de pell i la gent veu espectres on no n’hi ha.

Amb això no vull dir que alguna ment il·luminada no hagi tingut la idea de fer una demostració de força. Recordo que quan s’estava parlant del Plan Ibarretxe, l’exèrcit, o millor dir, el Ministerio de Defensa, va tenir la brillant idea de posar-se a fer unes maniobres militars al País Basc, cosa que va ser interpretada, crec que correctament, com un advertiment soterrat. Eren temps del presidente Aznar.

Però no crec que un parell d’avions sobrevolant el Pirineu hagin de merèixer tanta atenció periodística. No ens posem nerviosos, que quan ens vulguin posar realment a prova, ja ho notarem i llavors més val que sapiguem reaccionar amb calma.