La nostra fil•loxera

La història és una font d’inspiració pel que fa a situacions cícliques. Actualment ens trobem en una situació força excepcional, amb una crisi econòmica d’arrels mundials i de pronòstic reservat. Però de crisis econòmiques n’hem patit moltes i més que en vindran.

Em ve a la memòria la terrible plaga de la fil·loxera que va assolar les vinyes catalanes entre finals del segle XIX i començament del segle XX. Aquella plaga va representar un canvi en el paradigma econòmic d’un Pirineu que vivia, en bona mesura de la producció de vi. Doncs bé, tan sols tres anys després que la fil·loxera arribés a les comarques de l’alta vall del Segre ja s’estava parlant seriosament de canviar el teixit productiu de les nostres comarques.

A recer d’aquestes propostes, sorgeixen les grans fires ramaderes del Pirineu, ja que s’aposta pels ramats com a font de riquesa. És quan els camps de cereals comencen a substituir-se per camps de pastura, política que es veurà cada cop més consolidada al llarg del segle XX.

Doncs bé, fa més de tres anys que tenim la temuda crisi econòmica aquí i ningú no es planteja seriosament canviar de paradigma productiu. Hi ha un cert consens popular, però dit molt amb la boca petita, que la construcció no tornarà a ser allò que era i que caldrà cercar un altre factor productiu rpou potent per tal de nodrir les comarques pirinenques.

Hi ha qui proposa un retorn a les arrels, al sector primari, amb una certa industrialització. Altres proposen de potenciar allò que ja tenim: el turisme. Però cap de les alternatives troba sortides fermes que permetin suposar que aquest serà el camí a seguir.

De fet, el que hom observa és una mena de passotisme o de conformisme. Com si la gent visqués una plaga bíblica que ha caigut sobre tots nosaltres i es limités a acotar el cap i anar fent la viu-viu fins que arribin temps millors.

Sembla mentida a aquestes alçades del partit, que la gent no vegi que els futurs bons temps –que hi seran, no ho dubteu- no vindran sols, sinó que caldrà anar-los a cercar. I això no s’aconsegueix restant asseguts a la cadira.

Tampoc tinc molt clar, si donat el tarannà cerdà tan negativista i tancat, aquestes alternatives econòmiques les hauran de promoure les autoritats ¿competents? o bé haurà de ser cosa de la iniciativa privada. Però sigui el que sigui, em penso que ens hem adormit a la parra i la fil·loxera avança inexorable per soques i branques sense que ningú hi posi aturador.