Banderoles

Pujant per l’avinguda del Segre, contemplo amb una certa sorpresa unes banderoles de la Universitat de Vic que han col·locat per tota la població on s’anuncia el 25è aniversari d’aquesta universitat.

I jo em pregunto: sabeu quin és el cost de fer un munt de banderoles i després penjar-les i despenjar-les? Perquè dubto que les banderoles les hagin portat només a Puigcerdà. Suposo que hauran fet un bon repartiment per tot el país.

I és clar, després no hi ha diners per l’educació i les matrícules universitàries les apugen que fa por, mentre es malbaraten els calés d’una manera absolutament inútil.

Ja prou mal fa veure les cares dels polítics penjades als fanals quan s’apropen les eleccions, com per veure ara publicitat de les Universitats. Clar que no són els únics: cada dos per tres, els de Televisió de Catalunya fan exactament el mateix per anunciar un determinat programa.

En fi, que potser que filem més prim amb els calés que no està la cosa per llençar-los tan alegrement.

Sobren municipis (i II)?

D’altra banda, no sempre eliminar municipis és la solució màgica que estalvia un munt de calés i ja està. De fet, si bé l’administració municipal té uns costos que es poden estalviar fusionant municipis, també és cert que cal fer una mica de memòria històrica i veure què va passar amb els municipis que durant els anys 60 i 70 de la dictadura franquista es van obligar a fusionar-se.

El cert, és que molts dels nuclis que van deixar de ser municipi han perdut potència demogràfica i alguns gairebé s’han despoblat. La qüestió és molt simple: quan tens un ajuntament al costat de casa, és fàcil que et solucionin els problemes que puguis tenir i que siguin de competència municipal. Però quan està lluny, passes a ser “un més” i de vegades, fins i tot una mena de molèstia que no val la pena d’atendre.

Altrament, la principal despesa dels municipis prové dels serveis que ofereixen. I això no se soluciona fusionant municipis. Jo crec que només caldria fusionar els municipis més petits, mancomunar serveis en els municipis mitjans, potser fent servir els consells comarcals o altres entitats ja existents, com les Diputacions provincials i, finalment, reduint despeses inútils com voler un poliesportiu a cada municipi, encara que sigui per a quatre gats.

Una excepció a tot això, potser fóra l’educació. Sempre he estat partidari que els nens puguin estudiar tan a prop com sigui possible de la seva casa. És important poder mantenir les escoles dels petits municipis en la mesura que sigui econòmicament possible. No dic ja rentable, que no ho serà mai, però sí amb una certa lògica. Potser no té sentit tenir una escola per tres o quatre nens, però llavors hi ha d’haver una xarxa gratuïta i eficaç de transport escolar, com la que s’ha intentat crear i no hi valen retallades.

L’educació és una cosa molt seriosa. Abans de plantejar-se de fer poliesportius o grans locals socials que no serviran de res, potser seria molt millor que els municipis invertissin en escoles primàries, encara que fossin petites. Insisteixo: no és econòmicament rentable, però crec que és important poder retenir els nens que té cada municipi si no volem un despoblament dels petits nuclis que acabi solucionant de facto el problema.

Hem de pensar que la major part dels municipis de Catalunya i encara més al Pirineu, són municipis petits. Viure fora de les grans ciutats és car. Cal mantenir infraestructures repartides per un territori extens i això és costós. Seria molt més barat si tots visquéssim prop de l’àrea metropolitana de Barcelona. Però és aquest el país que volem?

Jo prefereixo un país descentralitzat fins a un cert punt. Potser el Pirineu no és viable, però és una realitat històrica tossuda i crec que la gent trobarà motius per continuar vivint-hi, així que més val que fem el possible entre tots plegats per tal que això no sigui una experiència traumàtica.

Sobren municipis?

Un dels debats candents en el món polític català és si sobren municipis. Cal reduir el quasi milenar de municipis catalans a una quantitat més raonable? És normal que, encara que sigui per suposades qüestions identitàries, tinguem municipis de 80, 100 o 120 habitants?

A la Cerdanya, tenim els següents municipis (ordenats de major a menor població):

Puigcerdà – 8.802 habs.

Bellver de Cerdanya – 2.260 habs.

Alp – 1.743 habs.

Llívia – 1.665 habs.

Montellà i Martinet – 683 habs.

Guils de Cerdanya – 565 habs.

Ger – 467 habs.

Fontanals de Cerdanya – 465 habs.

Bolvir – 393 habs.

Isòvol – 322 habs.

Prats i Sansor – 284 habs.

Lles de Cerdanya – 268 habs.

Prullans – 234 habs.

Das – 219 habs.

Urús – 204 habs.

Riu de Cerdanya – 113 habs.

Meranges – 96 habs.

Fent uns quants càlculs veiem que la Cerdanya té 17 municipis amb un total de 18.783 habitants. Gairebé la meitat del total (8.802) la concentra un sol municipi: la capital, Puigcerdà. La resta es distribueix entre els altres 16 municipis.

Un municipi (Meranges) no arriba als 100 habitants i un altre (Riu de Cerdanya) els depassa de poc. Un total de 11 municipis té menys de 500 habitants i només 4, depassen els 1.000 habitants.

No cal ser un geni per veure que mantenir un munt de municipis infrapoblats i més en el context actual de crisi severa no té gaire sentit. Tot i això, en comptes de cercar mancomunació de serveis i fusions voluntàries de municipis, com que tothom té un rei al cos, ningú no vol donar la seva voluntat a tòrcer.

Resultat: tothom vol tenir el seu petit regne, amb poliesportiu, local social, piscina coberta i, si és possible, parc temàtic. Per sort, no hi ha calés per a tanta demanda.

Comprenc que tothom vulgui tenir el millor per a si mateix, però li cal un poliesportiu a un municipi de 300 habitants o una piscina coberta a un de 2.000 habitants? Cal un local de convencions en un de 1.700 habitants? O un local social immens en un de poc més de 200 habitants?

Au va! Siguem seriosos! Si la resposta és que sí, que hem de mantenir tot aquest malbaratament de recursos, llavors després no ens queixem que ens retallen en coses essencials, perquè hem preferit mantenir coses supèrflues per sobre de coses que, poden ser molt simbòliques i molt maques, però que tenen una utilitat molt limitada i no deixen de ser fuites importantíssimes de diners públics que estarien molt més ben invertits en altres conceptes.

Un exemple de comerç

Fa unes setmanes van tenir lloc els campionats universitaris de rugby i hàndbol a la Cerdanya. Naturalment, se’ns va vendre com una bona inversió, ja que això havia permès de salvar la temporada als hotels i de retruc, havia beneficiat molt als comerços cerdans.

I hom es queda tan content i va i s’ho creu. No dubto que els hotels hagin sortit beneficiats, a fi de comptes, el final de la temporada d’esquí ha estat desastrosa, entre meteorologia adversa i crisi galopant. Però de vegades es fan afirmacions gratuïtes poc contrastades. Per exemple, que aquests campionats han beneficiat el comerç.

Deixant de banda que potser algun comerç de proximitat haurà augmentat una mica les vendes, jo ho poso en dubte i ho faig basant-me en una petita observació sobre el terreny que vaig fer accidentalment. Precisament, una de les nits en què aquests joves pernoctaven en hotels de la comarca, estava sopant en un restaurant d’un d’aquests hotels i vam poder veure com els joves entraven carregats amb bosses de productes… d’Andorra!

Com l’aeroport d’Alguaire-Lleida, sembla ser que el final de trajecte dels turistes que vénen a Catalunya és, naturalment, Andorra. Vaja, a mi ja m’està bé, no tinc res en contra que els andorrans s’aprofitin de la nostra nul·la visió comercial, però vaja, si jo tingués un establiment comercial a Cerdanya estaria força emprenyat.

I que consti que els joves no van anar en cotxe a Andorra, sinó en un autobús, ben programat que els va portar i els va recollir. Vaja, que estava tot ben planejat. O sigui que un deu pel comerç andorrà i un zero pel comerç cerdà. Algú n’hauria de aprendre una mica d’aquest tipus d’experiències i no fer valoracions superficials, fàcils d’empassar però molt allunyades de la realitat.

Noves formes

Vivim temps agitats. Darrerament, setmana sí, setmana també, veiem un munt de manifestacions al carrer, bàsicament degudes al context de crisi econòmica en què vivim i per les mesures que els governs han decidit adoptar per combatre-la, amb major o menor encert.

Però en qualsevol cas, he pogut observar un factor comú en totes aquestes manifestacions, siguin pacífiques o violentes, estiguin protagonitzades per estudiants, antisistema, mestres o aturats: no serveixen de res. O millor dit: els governs de torn, els municipals, els autonòmics, l’estatal I per descomptat que l’europeu, se’ls passen pels dallonsis.

Per què? Em sembla obvi: perquè han perdut efectivitat. Antigament, una vaga o una manifestació implicava una clara pèrdua de productivitat a les indústries. Això podia fer que els burgesos amos de les indústries pressionessin el govern de torn per tal que posés fi a les vagues, per les bones o per les dolentes, però en qualsevol cas eren temudes.

En els primers temps de la democràcia, els polítics, encara temerosos de segons quina memòria històrica contemplaven amb preocupació els moviments populars massius i els tenien en compte fins a un cert punt. En tot cas, s’acollonien força.

Però el polític d’avui dia ha descobert que aquests moviments populars al carrer no impliquen res. No sol haver canvi de vot. La major part de la gent no els secunda, per la qual cosa l’economia del país continua fent la viu-viu i, el millor, no hi ha canvis de govern ni destitucions. Recordem que el nostre país no ha patit mai una revolució com la francesa ni la guillotina ha format part del mobiliari urbà de les nostres places. Per dir-ho d’alguna manera.

Així, el polític de torn sap que encara que demà perdi les eleccions, es podrà refugiar en un bon sou en alguna empresa potent en un càrrec de consultor que li tornarà els favors que li hagi fet quan manava, fins que l’alternança “democràtica” li permeti tornar a ocupar llocs de poder.

Llavors, per què haurien de tenir por la nostra classe política a les manifestacions? Fins i tot ho deuen veure com una vàlvula d’escapament de la pressió del tot desitjable.

Si el poble vol canviar les coses, a part de les urnes, haurà de cercar nous mètodes de pressió i de protesta no violents, però efectius, perquè això de sortir al carrer amb pancartes i globus pot ser molt engrescador, però no serveix pràcticament de res. A sobre se’ns en pixen.