Sobren municipis?

Un dels debats candents en el món polític català és si sobren municipis. Cal reduir el quasi milenar de municipis catalans a una quantitat més raonable? És normal que, encara que sigui per suposades qüestions identitàries, tinguem municipis de 80, 100 o 120 habitants?

A la Cerdanya, tenim els següents municipis (ordenats de major a menor població):

Puigcerdà – 8.802 habs.

Bellver de Cerdanya – 2.260 habs.

Alp – 1.743 habs.

Llívia – 1.665 habs.

Montellà i Martinet – 683 habs.

Guils de Cerdanya – 565 habs.

Ger – 467 habs.

Fontanals de Cerdanya – 465 habs.

Bolvir – 393 habs.

Isòvol – 322 habs.

Prats i Sansor – 284 habs.

Lles de Cerdanya – 268 habs.

Prullans – 234 habs.

Das – 219 habs.

Urús – 204 habs.

Riu de Cerdanya – 113 habs.

Meranges – 96 habs.

Fent uns quants càlculs veiem que la Cerdanya té 17 municipis amb un total de 18.783 habitants. Gairebé la meitat del total (8.802) la concentra un sol municipi: la capital, Puigcerdà. La resta es distribueix entre els altres 16 municipis.

Un municipi (Meranges) no arriba als 100 habitants i un altre (Riu de Cerdanya) els depassa de poc. Un total de 11 municipis té menys de 500 habitants i només 4, depassen els 1.000 habitants.

No cal ser un geni per veure que mantenir un munt de municipis infrapoblats i més en el context actual de crisi severa no té gaire sentit. Tot i això, en comptes de cercar mancomunació de serveis i fusions voluntàries de municipis, com que tothom té un rei al cos, ningú no vol donar la seva voluntat a tòrcer.

Resultat: tothom vol tenir el seu petit regne, amb poliesportiu, local social, piscina coberta i, si és possible, parc temàtic. Per sort, no hi ha calés per a tanta demanda.

Comprenc que tothom vulgui tenir el millor per a si mateix, però li cal un poliesportiu a un municipi de 300 habitants o una piscina coberta a un de 2.000 habitants? Cal un local de convencions en un de 1.700 habitants? O un local social immens en un de poc més de 200 habitants?

Au va! Siguem seriosos! Si la resposta és que sí, que hem de mantenir tot aquest malbaratament de recursos, llavors després no ens queixem que ens retallen en coses essencials, perquè hem preferit mantenir coses supèrflues per sobre de coses que, poden ser molt simbòliques i molt maques, però que tenen una utilitat molt limitada i no deixen de ser fuites importantíssimes de diners públics que estarien molt més ben invertits en altres conceptes.