Guies del territori

En altres llocs d’Europa (i del món) és força comú pagar pels serveis d’un guia de muntanya o d’un guia turístic que ens ensenya i ens acompanya durant els nostres moments de lleure durant la visita a una muntanya, una església romànica o al barri vell d’una determinada població.

Però aquí, a Catalunya això costa moltíssim de veure. Llevat dels monitors d’esquí, hi ha poquíssims professionals remunerats que puguin viure d’una tasca de guiatge esportiva, cultural, gastronòmica o el que sigui al nostre territori. Sembla com si això de pagar per aquest tipus de serveis estigués molt lluny de les nostres coordenades culturals. I és possible que així sigui.

Ara bé, en un món on no hi ha menjars gratuïts, on s’acostuma a pagar gairebé per tot, caldria tenir en compte que l’existència de guies del territori hauria de ser no només una cosa normal, sinó fins i tot una exigència per tenir una mínima qualificació de caràcter institucional.

No només ens estalviaríem molts disgustos (gent esquiant fora pistes en zones d’allaus freqüents, pícinics destructius en zones protegides, actes vandàlics, etc) sobre els elements que conformen el nostre patrimoni natural i esportiu, sinó que permetria viure amb una certa dignitat a molta gent que estima el territori però que es veu obligat a emigrar-ne perquè no troben una feina adient.

Així doncs, l’existència de monitors, públics o privats, ben gestionats i que mostrin els múltiples encants de la nostra comarca hauria de ser una necessitat fomentada pels governs locals i per l’administració pública, tant pel que fa a la seva formació i homologació, com pel que fa a la seva promoció publicitària.