Oh, benvinguts, passeu, passeu

Ahir mateix parlava de l'Hospital Transfronterer en aquest bloc i avui llegeixo en premsa que el projecte es torba aturat, qui sap si definitivament, perquè tot i que l'administració francesa -teòricament la més lenta- ja té els diners, des de la Conselleria de Sanitat de la Generalitat de Catalunya, al capdavant de la qual es troba Marina Geli, no paren de donar guitzes al projecte. Ja sabeu, el larrià: torni vostè demà.

Que trist! El pitjor de tot és que possiblement els diners hi siguin, però estiguin bloquejats per qüestions polítiques. A ningú no se li escapa que l'Alcalde de Puigcerdà a donat recolzament públic més d'un cop a en Joan Carretero, líder del més important corrent crític dins d'ERC i poc favorable al Tripartit. I és clar, molt em temo que ara el Govern Tripartit es venja en nosaltres aturant l'Hospital transfronterer.

Veieu què maca que és la política? Visca la classe política catalana! mentre jo tingui la poltrona ben enganxada al culet, els ciutadans que es fotin ben fotuts. Cada cop dóna més fàstic. Tot i que reconec que la política in se m'agrada moltíssim, he arribat a la conclusió que la classe política catalana viu enun altre planeta i no se n'assabenta o no vol assabentar-se'n sobre allò que passa realment al país.

Si el projecte d'hospital transfronterer, un projecte que he qüestionat en alguns aspectes pràctics (ubicació i possible manca de recursos), però no en la seva essència, s'hagués de tirar endavant a Barcelona o a la seva àrea metropolitana, no patiu, que faria anys que estaria enllestit. Però és clar, als pirinencs que ens bombin!

Les comarques del Pirineu només serveixen per: pagar impostos, servir de jardinet a les classes benestants de l'àrea metropolitana de Barcelona (la Gran Barcelona, que en diuen ells), per esquiar a l'hivern i per fotre'ns els pocs recursos que ens queden (energia hidroelèctrica, aigua, etc).

Però a l'hora de donar serveis, llavors som ciutadans de tercera. És igual que tinguem una línia fèrria pròpia dels anys 50 d'un país del tercer món; és igual que per poder mantenir les carreteres interiors de la comarca haguem d'estar contínuament pidolant; i és igual que no tinguem cap universitat propera i els nostres fills hagin de desplaçar-se més de cent quilòmetres a estudiar. Res d'això no importa.

Fins i tot quan tenim algun projecte punter o ens l'arrabassen o ens el bloquegen. Sempre igual. Potser, en comptes de defensar la sobirania de Catalunya faríem millor demanant una província pròpia o l'annexió a Andorra. Almenys, tindríem un estat propi i no vindrien a fotre'ns l'aigua o els bolets amb nocturnitat.