Sopars de duro

Fa poc es va fer un sopar en un restaurant puigcerdanès on hi eren presents polítics i membres del sector empresarial turístic de la Cerdanya. Aquest tipus de trobades solen ser positives perquè, com a mínim, es parla de temes i problemàtiques reals. Els empresaris tracten de vendre als polítics les seves idees i els polítics prenen nota tot posant cara de ‘què interessant!’, però responent amb el mantra corresponent de ‘no hi ha diners’ si els empresaris insisteixen massa.

De totes maneres, no sé ben bé que els posen al menjar (o al beure) a aquests simpàtics xicots o si ja ho porten de casa, perquè surten unes idees tot originals que, de dur-se a la pràctica, es carregarien la comarca en un tres i no res.

Per exemple, idea brillant: cal unir la Cerdanya amb Andorra sense passar per l’Alt Urgell. Bé, aquesta opció ja existeix, només cal anar pel Pas de la Casa i agafar el corresponent túnel. Però suposo que ells volen sortir al bell mig d’Andorra, no a una punta. Què pensen fer? Travessar per la vall de la Llosa i carregar-se una de les zones naturals més atractives de la comarca que, per cert, està parcialment protegida?

Doncs si cal, es fa, tu! Què s’han pensat aquests naturalistes estúpids que l’única cosa que fan és tocar els nassos! La pela és la pela. Apa nen, vés a buscar les excavadores que de Medi Ambient ja m’encarrego jo…

Una altra brillant idea: fem que el Parc Natural del Cadí-Moixeró sigui més obert al turisme. Res de pistes barrades. Posem uns serveis de taxis, com a Aigüestortes i endavant les atxes.

Molt bé. Si hi ha pistes tancades no és per fotre els turistes. El Parc Natural, a part de tenir una funció divulgadora, té una altra de conservadora. Si es tanca una pista és perquè allà hi nia una espècie protegida, per exemple, i si comencen a passar vehicles, per molt autoritzats que estiguin, igual se’ns en va a n’orris tot el projecte conservador.

Però és igual, no aturarem la màquina de fer bitllets per uns animalots fastigosos, oi? Mira què passa amb conservar tant la fauna, que ara ens surten fins i tot llops!

Què dir davant de tanta ignorància i de tanta cobdícia? Bé, se m’acuden unes quantes coses, però com que no vull perdre les formes, de moment me les guardaré per a mi solet.

Això sí, almenys una cosa de molt positiva tenen aquestes trobades: finalment se n’han adonat que hi ha un medi natural que es pot explotar turísticament. Ara només cal que canviïn la mentalitat del jeep i de l’excavadora per la del senderisme i el safari fotogràfic i podrem tenir-ho tot: calés i medi ambient.

Però és cert que la Cerdanya i la seva gent, sobre tot els habitants dels grans nuclis, com Puigcerdà, viuen tot sovint d’esquenes a la natura i molts d’ells es coneixen menys el seu propi municipi que qualsevol visitant de segona residència de l’àrea de Barcelona, la qual cosa diu força d’aquesta actitud de neourbanites que han adoptat molts puigcerdanencs.