23 de novembre 2009

En quina mena de país vivim?

És Espanya una democràcia o simplement un règim postfranquista amb aparença de democràcia? Si m'haguessin fet aquesta pregunta fa deu anys, possiblement hauria apostat per la primera opció, però actualment tinc clar que és més aviat un postfranquisme amb una democràcia descafeïnada i vigilada que no una altra cosa.

En què em baso per fer una afirmació tan categòrica, gairebé radical?

En primer lloc, el nostre cap d'Estat, el rei, és una figura intocable. Posada per Franco i després a la Constitució sense cap mena de debat públic i sense referèndum legitimador, és una persona que pot fer allò que vulgui sense qui ningú li pugui demanar responsabilitats. A sobre, no l'ha votat ningú. Ni tan sols el règim -monarquia o república- vam poder votar.

En segon lloc, el sistema circumscripcional espanyol afavoreix descaradement el centre i sud de la península i és de facto, un sistema majoritari camuflat que només permet un govern de dues forces alternants que, a l'hora de la veritat, han demostrat ser els mateixos senyors i senyores però amb diferents camises.

En tercer lloc, tenim un sistema judicial que no té res d'independent. A les baixes instàncies, és meritocràtic i no l'escull ningú. I a les altes instàncies -Consell General del Poder Judicial, Tribunal Suprem i Tribunal Constitucional- es troba tan polititzat que parlar d'independència del poder judicial fa riure. Només cal veure l'actual show amb l'Estatut de Catalunya.

En quart lloc, Alfonso Guerra dixit: "Montesquieu ha muerto". No tenim una veritable separació de poders, cosa que fa que tot vagi a parar a la mateixa olla. I és clar, quan barreges el bo amb el dolent, el resultat sol ser dolent.

En cinquè lloc, som un país amb molt poca cultura democràtica, massa acostumats al cap de la tribu o al caci local i amb poques ganes de plantar cara a l'autoritat, especialment quan s'equivoca.

En sisè lloc, el sistema es perpetua a si mateix. És gairebé impossible fer fora un polític per malament que ho faci si no és per la via judicial, cosa que en si mateixa és feixuga, cara i lenta. No tenim controls, ni impeachments, ni referèndums destitutoris.

En setè lloc, no es fan consultes populars ni referèndums, no sigui que el poble s'acostumi a parlar i després no hi hagi que el torni a engabiar.

En vuitè lloc, tenim una Constitució desfasada, feta a l'ombra d'una dictadura, amb els militars vigilant, però de la qual ningú pot tocar ni una cosa si no s'aconsegueix un consens tan ampli que des del 1978 només se li han afegit dues paraules. Cap canvi més. És una Constitució democràtica o és la Bíblia?

En novè lloc, perquè tot i que la Constitució parla dels pobles d'Espanya, això sembla que s'ha d'interpretar com a simple folklorisme regional. Res més.

En desè lloc, perquè encara que tothom veu la corrupció campar impunement a prop seu, ningú ha estat capaç de fer-hi res esfectiu. Ens han d'estirar les orelles de Brusel•les per tal que reaccionem.

En onzè lloc, perquè es confon la diversitat amb el "barullo", l'autonomia amb "los reinos de taifas", les nacions amb "peculiaridades regionales" i les llengües diferents de la majoritària, amb dialectes o amb llengües minoritàries provincianes.

En dotzè lloc, perquè és difícil establir la concòrdia territorial quan unes parts del territori atien l'odi en contra d'altra només amb simples finalitats polítiques, com feia Hitler amb els jueus, mostrant-los com a l'origen de tots els problemes del poble alemany.

En tretzè lloc, perquè tenim llibertat d'expressió a condició que no ens fiquem ambningú realment poderós: banquers, el rei, els jutges... Ja ho va dir Orwell: "Tots els animals són iguals, però alguns animals són més iguals que els altres".

En catorzè lloc, perquè ni tan sols tenim el dret a anar-nos-en, perquè aquesta Constitució que ho té tot "atado y bien atado" no reconeix ni una ombra del dret d'autodeterminació dels pobles d'Espanya. Pobles? Només n'hi ha un: el sacrosant poble espanyol. La resta són folklorismes de gent ignorant.

En quinzè lloc, perquè quan unes regions són expoliades fiscalment de manera descarada en benefici d'altres que, lluny de mostrar-se agraïdes, encara en fan befa i escarni i les acusen de llatrocini, difícilment podrem tenir mai un equilibri estable.

En setzè lloc, perquè al nostre país no hi ha lloc per la memòria històrica. Uns tenen molt que oblidar i els altres els hi fan el joc als fills i hereus de la dictadura, molts dels quals han heretat posició i fortuna pel fet d'haver estat addictes a un règim antidemocràtic i feixista. Però no removem el passat no sigui que surtin els fantasmes i ens amarguin la festeta.

I finalment, i ho deixo aquí perquè ja m'he posat de prou mala lluna, perquè tenim una classe de polítics que, almenys a les altes instàncies, deixen molt que desitjar, però lluny de tractar de redimir-se, encara es mostren cofois i se'n foten de tots nosaltres.

N'hi ha per llogar-hi cadires!

7 Comments:

At 4:12 p. m., Blogger Núria said...

Quanta raó, Enric...

 
At 4:22 p. m., Blogger Meister said...

Noi, l'has clavat.

Ja fa temps que em ronda pel cap una idea d'aquestes que t'agraden... clar que ens comportarà unes quantes trucades i gestions...

 
At 4:39 p. m., Blogger Novecentous said...

Enric, com bé saps, coincideixo al 100% amb el teu parer. No es podria dir millor. I encara que redundant jo afegiria. Està Espanya preparada/disposada per/a esdevenir un estat (con)federal? Per molt que els catalans ens hi haguem escarrassat, la resposta és: rotudament NO. I ara independència. Saltem la tanca, per dignitat.

 
At 5:42 p. m., Anonymous Ramon said...

Justa a la fusta. Però encara hi ha qui porta la bena als ulls. Des de l'enganyifa dels Reyes Católicos que els castellans estàn oprimint la resta, però lo de Catalunya ja es massa. Ells tenen l'agenda política que els convé i, naturalment, mai no beneficiarà precisament els nostres drets. Ni tan sols els respectarà. Com a poble tenim tot el dret del mòn a buscar un lloc que ens permeti prosperar. Ara ja està clar que la única solució és la independència, democràtica i des de dintre el Parlament, un cop haguem fet saltar aquets polítics que per conservar la mamella, pacten amb els grans partits que ens governen des de Madriz. Està molt bé lluitar per mantenir viva la nostra llengua, la nostra cultura, reclamar els papers de Salamanca... però primer, els papers que volem son els de la declaració de renda, etc. Tot lo altra també vindrà. Vinga, endavant i et felicito per tocar amb encert i coratge, un tema que es de vida o mort per la nostra nació

 
At 6:16 p. m., Anonymous eduard said...

l'amic Novecentus (quin nick tan extrany, sino fos perque el conec diria que molt extrany) m'ha passat aquest link. I nomes vull dir que estic totalment d'acord amb el que diu. I com sempre soc punyent i perepunyetes, vull comentar una cosa. Avui a la feina amb els companys hem estat comentant aixó, i la conclusió a la que hem arribat es trista, no crec que mes del 15 % de la població pensi així, i es trist , m'explico. Es dificil opinar d'aquest tema sense rabia. Per tant cal descartar els catalans que opinen ja rabiosament. Per un altre banda, miro la població civil (com jo) de la meva feina : 184 humans. La majoria no parla ni el català. Uns quants hem demanen de bones maneres (jo soc el cap) que els parli amb español. Uns altres an.nelen tornar a la regió d'on provenen, nomes demanen 90 000 euros (peró no se'n van perque alla cobren menys. i els mes et diuen , "yo soy catalan como mis hijas, y el monti es el mejor presidente que hemos tenido, pero aun asi se está metiendo a nacionalista", Felipe y Alfonso Guerra si eran buenos, o be els que encara diuen que Aznar tractaba be als catalans, o dos casos que intenten convencem que Franco estimava Catalunya. LA veritat dels 184 son 18 ó 20 que pensem que Catalunya es mes que tot el que ens envolta, que rebem un tracte injust, i que quasi acceptaem sense mirar un federalisme, que volem un referendum per legitimar (o no, en el meu cas a la monarquia), que demanenm concert económic... que volem que no ens expoliin mes. Sencillament jo no era iundependentiste, peró no ehm deixen cap altre opció. A l'europa dels pobles, potser ja es hora que siguem un poble mes.

 
At 11:22 p. m., Anonymous Pastoret said...

Eduard
Hem de treballar perque aquesta gent deixin de creure cegament en les mentides que diuen des de l'altra costat i que alguns polítics d'aquí només les rebaten feblement quan s'acosten eleccions. Ja n'hi ha prou del doble llenguatge. Només la independència ens convé.

 
At 1:54 p. m., Blogger JOAN FABRA said...

Generalment sento vergonya de ser català. Sento vergonya per veure que passi el que passi sempre ens donen pel...
Sento vergonya de veure que no ens cansem que ens trepitgin.
Sento vergonya de comprovar any rere any..decada rere decada...estatut rera estatut que això no camvia mai.
No vull formar part d'un poble de cobards (i es una llastima perque no sempre hem estat així).
No vull formar part d'un poble que fa de la seva derrota himne nacional.
No vull ser d'un projecte de "pais" que permet veure com el seus dignataris (president de la Generalitat...tots els que hem tingut) han restat com vulgars col.laboradors dels diferents governs estatals del "imperio espanyol)...sembla l'estat lliure de Vichy en l'epoca de la ocupació alemana a França...només son col.laboracionistes...dona igual d'un simbol que d'un altra...quant arriben al poder el discurs dona un tomb de 180 graus (hola ERC!!).
No vull formar part d'aquesta mena de mercades...
No vull formar part d'una gent que no sap unir-se per lluitar contra l'enemic comú...
No vull ser un "titere" més en mans d'un grup (massa abundant, per cert) d'aprofitats que porten anys amb la bandera de la catalanitat a la mà com els pares redentors i salvadors de la nostra identitat (Hola Millet...i companya).
No vull ser catalá.
No vull ser-ho peró quelcom al meu interior es revela....deu ser la sang...aquest concepte extracta i mal-entes que sembla poc compartit a la nostra terra.
En fi, que si, potser sóc catalá i no puc renunciar-hi...peró no puc negar que sento vergonya...molta vergonya per no saber defendre la nostra história i els nostres drets tant malmesos principalment desde "casa nostra"....que després d'una bona escombrada...ja anirem a la "casa del veï" que malauradament es el "propietari" per posar ordre.
Hi ha una paraula que els catalans hauriem de aprendre a utilitzar: EXIGEIXO!!....ja ni ha prou de demanar...només demanen els captaires...i així ens va.
Salutacions..i perdoneu el rotllo.

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home