En quina mena de país vivim?

És Espanya una democràcia o simplement un règim postfranquista amb aparença de democràcia? Si m'haguessin fet aquesta pregunta fa deu anys, possiblement hauria apostat per la primera opció, però actualment tinc clar que és més aviat un postfranquisme amb una democràcia descafeïnada i vigilada que no una altra cosa.

En què em baso per fer una afirmació tan categòrica, gairebé radical?

En primer lloc, el nostre cap d'Estat, el rei, és una figura intocable. Posada per Franco i després a la Constitució sense cap mena de debat públic i sense referèndum legitimador, és una persona que pot fer allò que vulgui sense qui ningú li pugui demanar responsabilitats. A sobre, no l'ha votat ningú. Ni tan sols el règim -monarquia o república- vam poder votar.

En segon lloc, el sistema circumscripcional espanyol afavoreix descaradement el centre i sud de la península i és de facto, un sistema majoritari camuflat que només permet un govern de dues forces alternants que, a l'hora de la veritat, han demostrat ser els mateixos senyors i senyores però amb diferents camises.

En tercer lloc, tenim un sistema judicial que no té res d'independent. A les baixes instàncies, és meritocràtic i no l'escull ningú. I a les altes instàncies -Consell General del Poder Judicial, Tribunal Suprem i Tribunal Constitucional- es troba tan polititzat que parlar d'independència del poder judicial fa riure. Només cal veure l'actual show amb l'Estatut de Catalunya.

En quart lloc, Alfonso Guerra dixit: "Montesquieu ha muerto". No tenim una veritable separació de poders, cosa que fa que tot vagi a parar a la mateixa olla. I és clar, quan barreges el bo amb el dolent, el resultat sol ser dolent.

En cinquè lloc, som un país amb molt poca cultura democràtica, massa acostumats al cap de la tribu o al caci local i amb poques ganes de plantar cara a l'autoritat, especialment quan s'equivoca.

En sisè lloc, el sistema es perpetua a si mateix. És gairebé impossible fer fora un polític per malament que ho faci si no és per la via judicial, cosa que en si mateixa és feixuga, cara i lenta. No tenim controls, ni impeachments, ni referèndums destitutoris.

En setè lloc, no es fan consultes populars ni referèndums, no sigui que el poble s'acostumi a parlar i després no hi hagi que el torni a engabiar.

En vuitè lloc, tenim una Constitució desfasada, feta a l'ombra d'una dictadura, amb els militars vigilant, però de la qual ningú pot tocar ni una cosa si no s'aconsegueix un consens tan ampli que des del 1978 només se li han afegit dues paraules. Cap canvi més. És una Constitució democràtica o és la Bíblia?

En novè lloc, perquè tot i que la Constitució parla dels pobles d'Espanya, això sembla que s'ha d'interpretar com a simple folklorisme regional. Res més.

En desè lloc, perquè encara que tothom veu la corrupció campar impunement a prop seu, ningú ha estat capaç de fer-hi res esfectiu. Ens han d'estirar les orelles de Brusel•les per tal que reaccionem.

En onzè lloc, perquè es confon la diversitat amb el "barullo", l'autonomia amb "los reinos de taifas", les nacions amb "peculiaridades regionales" i les llengües diferents de la majoritària, amb dialectes o amb llengües minoritàries provincianes.

En dotzè lloc, perquè és difícil establir la concòrdia territorial quan unes parts del territori atien l'odi en contra d'altra només amb simples finalitats polítiques, com feia Hitler amb els jueus, mostrant-los com a l'origen de tots els problemes del poble alemany.

En tretzè lloc, perquè tenim llibertat d'expressió a condició que no ens fiquem ambningú realment poderós: banquers, el rei, els jutges... Ja ho va dir Orwell: "Tots els animals són iguals, però alguns animals són més iguals que els altres".

En catorzè lloc, perquè ni tan sols tenim el dret a anar-nos-en, perquè aquesta Constitució que ho té tot "atado y bien atado" no reconeix ni una ombra del dret d'autodeterminació dels pobles d'Espanya. Pobles? Només n'hi ha un: el sacrosant poble espanyol. La resta són folklorismes de gent ignorant.

En quinzè lloc, perquè quan unes regions són expoliades fiscalment de manera descarada en benefici d'altres que, lluny de mostrar-se agraïdes, encara en fan befa i escarni i les acusen de llatrocini, difícilment podrem tenir mai un equilibri estable.

En setzè lloc, perquè al nostre país no hi ha lloc per la memòria històrica. Uns tenen molt que oblidar i els altres els hi fan el joc als fills i hereus de la dictadura, molts dels quals han heretat posició i fortuna pel fet d'haver estat addictes a un règim antidemocràtic i feixista. Però no removem el passat no sigui que surtin els fantasmes i ens amarguin la festeta.

I finalment, i ho deixo aquí perquè ja m'he posat de prou mala lluna, perquè tenim una classe de polítics que, almenys a les altes instàncies, deixen molt que desitjar, però lluny de tractar de redimir-se, encara es mostren cofois i se'n foten de tots nosaltres.

N'hi ha per llogar-hi cadires!