18 de novembre 2009

Propietat pública

De vegades, passo amb el cotxe i veig algun gamarús que està estomacant un pobre arbre, per ves a saber quin estrambòtic motiu. No concebo cap situació en què l'arbre li pugui molestar, al marrec en qüestió, però sembla ser que alguns individus de la raça humana encara conserven un estrany lligam de dominació respecte dels arbres de quan encara eren primats arboris.

És un simple exemple. Podríem parlar de pintades a façanes (públiques i privades), bancs embrutats, trencadisses variades del mobiliari urbà i així successivament. És força desencoratjador veure tanta gent comportant-se de manera tan incívica. Potser no ho fa la majoria, però només que ho faci una minoria significativa, ja n'hi ha prou per carregar-se un munt de coses.

Crec que tenim un problema. Tothom valora moltíssim la seva propietat privada. Fins i tot sol respectar la propietat privada dels altres, però pel que fa a la propietat pública, sembla que no existeix. Així, és molt divertit llançar una pedra a un fanal o robar les flors dels parterres públics. Total, és de tothom, també és meu!

Quina barra! A mi no se m'acudiria anar a casa de ningú a robar-li les flors o a trencar-li les làmpades. Però aquesta gent no té cap mania a l'hora de fer això mateix amb la propietat pública.

Suposo que són els mateixos que es pensen que le bosc no té propietari, que és de tothom, que allò que és de tothom es pot fer servir com millor ens convingui, sense respecte ni llei i també són els mateixos que, quan els renyes, et contesten despectivament alguna rucada com que "ells també paguen impostos" o alguna bestiesa així.

Com si pagar impostos donés dret a destruir la propietat pública. A mi em fa molt més respecte la propietat pública que la meva propietat privada. Allò que és meu ja tinc clar que puc fer-lo servir -dins d'uns paràmetres lògics i racionals- com vulgui. Però allò que és de tothom, s'hauria de tractar amb la màxima cura. Precisament perquè és de tothom.

4 Comments:

At 8:50 p. m., Blogger Rafel said...

Destruir la propietat pública ens surt cara, és allò de que la paguem dues vegades.

 
At 4:01 p. m., Blogger Joana said...

Hi ha gent que el cap només li serveix per pentinar-se i alguns ni això! No he entés mai, quin mal et fa un arbre per que vagis escrivint o un banc del carrer perque el rasquin.

 
At 2:49 p. m., Blogger Alfred Perez-Bastardas said...

És ben cert que la propietat pública es consdierada com de ningú, i per tant tot és vàlid. Siguin propietats immobiliàries, sigui al camp o al bosc, fauna i flora inclòs. És laa ignorància cultural i la poca estima per al nostre entorn. Passa a ciutat i passa a la muntanya, a les carreteres o als camins, al mar i als rius, als boscos i als sembrats.
Ja la dita ho rectifica : "el que és del Comú, no és de ningú", quan en realaitat "el que és del Comú, és de tots".
I en aquesta època se'n veuen moltes d'actuacions que no tenen en compte que la propietat pública , és a dir el Comú és encara més s agrat que la nostra, perquè aquella no té directament un cuidador, que pot ser un ajuntament, un poble...
Vet aquí cóm s'hauría d'ensenyar a les Escoles que el Comú és nostre i cala preservar-lo perquè en gaudim tots.
A la Cerdanya aquests qüestió és potser més trascendental. L'Enric té tota la raó.
"El Comú és de Tots" i per això taambé és nostre. I necessita la nostra protecció.

 
At 8:40 p. m., Anonymous Ramon said...

A mi mai m'han defraudat el pins, ni els bedolls, ni les pulpulines, ni els esquirols, ni les mallerengues etc. Tan sols m'ha defraudat l'espècie humana. Cal educació, començant per molts pares que no els preocupa en absolut, poder deixar als seus fills un món una mica millor de com ells el van trobar.

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home