Greus intoxicacions

Aquest any, en cosa de pocs dies, ja hi ha hagut unes quantes intoxicacions greus a Andorra i a Catalunya degudes a la tora blava (Aconitum napellus), una preciosa flor de color blau-lilós que és considerada la més tòxica d’Europa.

La tora blava ocasiona cada any intoxicacions, especialment al Pirineu, on abunda i alguns anys, fins i tot morts, per desgràcia.

Dos són els moments en què aquesta planta pot donar ensurts: una, abans de florir, quan se la pot confondre amb el coscoll, una mena d’api silvestre molt preuat, que té unes fulles lleugerament similars a la de la tora.

Un altre moment és quan és florida. Hi ha gent que en fa rams per la seva bellesa, sense saber que el verí que porta aquesta planta neurotòxica pot traspassar la pell encara que no tingui ferides i causar parada cardiorespiratòria.

La seva ingesta pot ser mortal de necessitat. Uns pocs mil·ligrams poden ocasionar la mort. No hi ha antídot. Si s’ha consumit recentment, es pot intentar una rentada d’estómac. En tot cas, sol requerir ventilació artificial i tal com estan les coses, de respiradors no abunden per la covid-19, cosa que encara és més greu. Cal esperar, doncs, que el cos es refaci per si sol i pregar que no deixi afectat cap òrgan vital.

Totes les plantes tenen més o menys toxicitat. És la seva defensa contra els predadors, ja que a diferència dels animals, no poden sortir corrents i fugir. Algunes, són especialment tòxiques, com la tora blava o la tora groga.

Com a norma general: no toqueu i encara menys mengeu res que no conegueu amb absoluta seguretat que és innòcua. En cas de dubte, no toqueu res. I això també val pels bolets, tant pels de primavera, com pels d’estiu, com pels de tardor. Si no sabeu, no feu experiments. Us pot costar la vida.

Galimaties

Amb això del desconfinament i de les fases, la gent s’està fent un veritable embolic. No hi ha manera de saber què es pot fer, ni on ni quan. Les normes varien amb tanta rapidesa que no dona temps per aprendre-s’ho tot.

Que si bars i restaurants, terrasses, horaris, anar a collir bolets, caçar, piscines, franges horàries per la gent gran, quants elements de la unitat familiar poden acompanyar a passejar els nens, canvis de municipi, radis de distància, densitats de població, àrees sanitàries…

En fi, que s’ha de ser enginyer (i potser encara més i tot) per poder saber com comportar-se en aquests temps complicats que ens han tocat viure.

Això causa estupor en la població, que prou feines té per fer la gara-gara i qui dia passa, any empeny. Massa normes. No seria més fàcil donar uns criteris generals de sentit comú?

Ah no! Que després ve la garrotada: l’amenaça de sanció econòmica. Faltaran diners pertot arreu i si podem sagnar una mica més a la població confusa i en letargia, benvinguts seran aquests calés caiguts del cel.

És penós. Tanta i tanta norma, que varia d’un dia per un altre. A sobre, a cada comunitat autònoma i en algunes ciutats, també posen les seves restriccions: que si platges, parcs, zones d’exclusió al trànsit rodat…

I ara, imposem l’obligació de mascaretes. Em sembla molt bé com a mesura higiènica, tot i que fins i tot l’OMS diu que tenen una efectivitat força limitada, però si una família ha de comprar-se una mascareta per cadascun dels seus membres i canviar-la cada dia (no duren més), tot i els preus regulats, la despesa que cal fer per família és força significativa. I L’IVA que cobra l’estat, no el perdonen, no.

En fi, que vivim en el típic país de lleis, normes i reglaments, que en comptes d’ajudar, només serveixen perquè els funcionaris que tenen un rei al cos, puguin demostrar el seu increïble “poder” i tocar els nassos tant com es pugui. Així anem!

In the summertime

Com serà aquest estiu, des del punt de vista turístic, a la platja i a la muntanya? Naturalment, em refereixo a quines implicacions tindrà el covid19 al summer way of life al qual estàvem acostumats.

A la platja, en molts indrets, han decidit instal·lar mampares de metacrilat pertot arreu, fins i tot a la sorra, per delimitar espais més o menys “segurs”. Trobo que és una mica com posar portes al camp, però en fi, si la gent se sent segura, tot és posar-s’hi.

La Junta de Andalucía ho té claríssim: en un comunicat, preguen a la gent que “procurin no ofegar-se al mar”. Més que res, perquè si els socorristes els han de fer el boca a boca, igual s’enduen una sorpreseta. Vaja, que no es tracta que el socorrista et tregui de l’aigua i després se’t quedi mirant mentre et poses blau, morat… Per sort, la Junta és previsora i ens recorda que millor que no ens ofeguem. Ja se sap: hi ha gent que toca els nassos a totes hores.

Pel que fa a la Cerdanya, hi ha alguna iniciativa per promocionar el turisme. De fet, es tracta més aviat d’una campanya per netejar la malmesa imatge de la comarca a les xarxes socials, per alguns desafortunats comentaris que tractaven els segons residents pràcticament com criminals propagadors de la pesta negra.

És cert que algunes persones no han estat gens cíviques i han pujat a la Cerdanya quan havien d’haver-se quedat a caseta, però tampoc cal criminalitzar a ningú. Ja sé que és un tema molt sensible i totes les opinions -mentre siguin respectuoses- són vàlides.

També cal entendre que el 80% de l’economia de la comarca depèn directament o indirecta del turisme de segona residència. Ara molts diuen que calen altres models. Totalment d’acord. Però això no s’improvisa de la nit al dia i caldrà treballar-hi durant anys.

Mentrestant, caldrà tractar de recuperar el turisme i la famosa “normalitat” tant si es vol com si no es vol. El futur el decidirem entre tots i caldrà plantejar-se alternatives viables i serioses que puguin donar de treballar a milers de persones. Si no, no deixaran de ser iniciatives poc menys que residuals, com ho són ja ara.

En fi, serà un estiu estrany, anòmal i complicat en tots els sentits, no només en matèria econòmica. Moltes coses a les quals estàvem acostumats s’hauran d’adaptar o redefinir-se. Algunes, es posposaran. I altres, possiblement, passin a millor vida.