La Cerdanya endormiscada

Vivim temps de crisi, no és cap novetat. Com s'entesten a recordar-nos dia sí, dia també els mitjans de comunicació. No hi ha diari, emissora de ràdio o canal de televisió on no se'ns bombardegi contínuament amb el tema de la crisi i s'espanti a la gent que, pel general, no sol tenir coneixements gaire profunds en economia, empitjorant encara més la situació.

I com van les coses a la nostra estimada Cerdanya? Doncs com deia La Trinca de l'OTAN: narinant, narinant, narinant. Sembla que els sectors productius cerdans no s'acaben de refer de la desfeta i en comptes de cercar alternatives intel•ligents s'entesten en aplicar unes polítiques que jo, admeto que des d'un cert desconeixement, titllaria de suïcides.

O sigui: mantenir els preus alts, com si res hagués passat. Els pisos i les cases no baixen gairebé res. Les botigues continuen tractant de vendre les seves mercaderies com als vells i bons temps i es pensen que el consumidor deu ser lero i no se n'adona que a l'entorn més immediat de la Cerdanya, els preus són uns altres i la fugida ha començat. Primer, discretament i potser en un futur no gaire llunyà, en massa.

La Cerdanya, per sort per a tots nosaltres ofereix moltes possibilitats. L'entorn natural és quelcom més que un factor per vendre casetes adosades "típicament ceretanes" o bé quelcom més que un sinònim de poder anar esquiar a l'hivern a la muntanya.

El sector primari, avui dia molt deteriorat, pot revifar-se amb una indústria alimentària potent si s'hi inverteixen calés. El turisme rural no és prou explotat. El turisme de senderisme i de naturalisme, està a les beceroles. La possibilitat d'instal•lar centres de treball creatiu en un entorn desmassificat i força agradable no s'hauria de negligir.

Però per tal que alguna d'aquestes opcions tingui futur calen dues coses fonamentals: gent emprendedora i gent que vulgui jugar amb els seus diners en aquesta moguda. No dic que sigui fàcil, però el nostre país sempre ha estat un lloc d'emprendedors que han invertit els seus diners en negocis molt variats.

Cal fer la Cerdanya atractiva per a aquests inversors. Però abans cal un pla previ d'infraestructures. Potser no ens cal una autovia que seccioni la plana per la meitat, però potser ens fa falta com el pa que mengem un accés a la via ampla d'internet.

Potser alguns d'aquests projectes podrien articular-se gràcies als diners de França i d'Andorra, no només als de Catalunya o d'Espanya, ja que som una terra fronterera. És per això que cal parlar de transfronterisme, no per omplir-se la boca de projectes polítics molt romàntics, però tan allunyats de la realitat que fan riure.

Crec sincerament que és hora que moltes persones que han viscut del diner fàcil despertin i se n'adonin que l'era de les vaques grasses fa temps que va passar i que no tornarà així com així i que cal fer rendir els diners. Podem jugar a la borsa i invertir-los a Tòquio o a la Xina, o podem invertir-los a casa nostra i fer crèixer el nostre país. De nosaltres depèn.