El llamp sempre cau sobre l’arbre més alt

No recordo exactament quan vaig conèixer el Jordi Palomino. Ell devia tenir uns 16 anys i era un jove militant de la JNC, les llavors Joventuts de CDC. Molt jove, intel·ligent, culte, treballador, il·lusionat i amb passió per la política.

 

En poc temps ens vam fer amics. Em recordava molt a la meva joventut quan vaig entrar en política als 18 anys, a CDC. Veia que era una persona compromesa amb el projecte de país i amb passió per Puigcerdà.

 

En poc temps va començar a assumir responsabilitats a la JNC i posteriorment al PDCAT, el successor natural de CDC, abans que aparegués Junts.

 

Vam compartir campanyes electorals diverses, el referèndum del 2017, la seva etapa com a president de l’executiva comarcal del PDCAT…

 

La seva trajectòria i personalitat va impressionar al David Bonvehí, cap del partit i el van escollir per ser el cap de campanya de la Mariàngels Chacón, l’opció que presentava el PDCAT a la presidència de la Generalitat, ja llavors en competència amb l’acabada de crear Junts per Catalunya.

 

També vam mantenir moltes converses sobre història i política, dues de les nostres comunes passions i sobre el futur de la Cerdanya i Puigcerdà.

 

I llavors va arribar el seu salt a la política municipal, quan va engrescar el Jordi Gassió perquè es presentés com a candidat a l’alcaldia de Puigcerdà, tot acompanyant-lo de número dos per la llista de Junts per Puigcerdà.

 

Contra tot pronòstic i contra la voluntat de la major part dels militants, es va arribar a un acord amb Futur per Puigcerdà, amb qui durant tota la campanya ens havíem passat dient, jurant i rejurant que mai no pactaríem. Però ja sabeu com és la política, oi? Especialment, quan et pressionen des de la direcció nacional del partit, perquè de l’alcaldia de Puigcerdà depenia un intercanvi de cromos en una altra institució. En fi…

 

Jordi Palomino assumeix, llavors, la regidoria de Cultura, a més d’altres responsabilitats municipals, com la Comunicació, les Fires o els Nuclis i és nomenat portaveu del grup municipal i crec que va fer una gran feina, sempre generós i escoltant, pacient, eficient i treballador. Connectava de manera natural amb tothom, aconseguia que la gent fes la seva feina i queia bé. Massa bé, molt em penso, en un lloc on l’enveja per aquell qui destaca està a l’ordre del dia.

 

Aviat van començar a sorgir les divergències amb la resta del grup municipal de Junts, que veien perillar els seus llocs si es trencava el pacte amb Futur, com Palomino proposava. La relació i alguns enfrontaments van anar erosionant la relació.

 

Ara, després d’haver votat en contra que Jordi Gassió continués com a president de l’executiva local de Junts a Puigcerdà, una miniexecutiva de tres persones, de la qual vaig formar-ne part, amb poca gent i que no molestéssim, que només va fer dues reunions des de la seva constitució perquè no s’acceptava la crítica legítima dels militants, ara, Palomino és destituït del govern municipal.

 

Un dels regidors més eficients i treballadors de l’equip de govern, que sempre ha mirat pels interessos de Puigcerdà per sobre dels polítics de partit i dels seus interessos personals, posant-hi hores de dedicació i esforç.

 

Gràcies, Jordi, per la teva tasca abnegada i tant de bo que els polítics que ens envolten fossin com tu. Però temo molt temo que una persona intel·ligent, treballadora, que cau bé i sap parlar en públic ha d’aixecar, per força, moltes enveges i antipaties. A l’era de la mediocritat, els arbres que destaquen solen rebre el llamp.

 

Fins aviat i espero que això només sigui una etapa més de la teva carrera política, que tanta passió et desperta. Una forta abraçada, amic.

 

 

Privatització dels pàrquings municipals, una solució?

Ho poso en interrogatiu perquè no ho tinc gaire clar. Us explico el que sé.

 

Comencem per l’estat actual de la situació:

 

Zona blava: moltes màquines de cobrament estan espatllades. És dificultós el pagament amb targeta. Com que no hi ha contracte de manteniment, així es quedaran les coses, perquè canviar-les és molt car. Impossible cap sistema d’aparcament intel·ligent.

 

Pàrquing del Museu Cerdà: no hi ha cap control, per la qual cosa, tothom hi deixa el cotxe el temps que vol gratuïtament. Alguns veïns fins i tot han deixat pàrquings de pagament que tenien perquè no els calen amb la situació actual. El pàrquing exterior està pendent d’arranjar quan s’arregli el mur del Museu, que suposo que serà la setmana dels tres dijous. No hi ha lavabo. La connexió entre els ascensors amb les plantes del pàrquing no estan acabades. Dels ascensors en si, ni parlem: bruts, trencats, no funcionen gairebé mai, sense llum, amb portes que es tanquen de cop, etc.

 

Pàrquing del carrer Escoles Pies: fosc, brut, deixat. Amb uns horaris discutibles. Les barreres, cada dos per tres, espatllades. No es pot pagar amb targeta. Sovint la màquina de pagament, no funciona o no accepta bitllets. La senyalització d’emergència és deficitària. La resta de la senyalització tampoc és cap meravella. Les columnes no tenen protecció, amb la qual cosa fer-li una rascada al cotxe és molt fàcil. Té filtracions d’aigües residuals. Quan plou una mica més del normal, s’inunda. Problemes de personal, no sempre hi ha gent i no sempre t’atenen al telèfon que hi ha indicat al pàrquing, cosa que comporta sovint haver de trucar a la Policia Municipal, que tampoc té efectius i molta gent no sap quin número té. Els lavabos, sovint estan tancats. De l’ascensor, que depèn de la comunitat de veïns, millor no en parlem. El lector de targetes per accedir-hi fa mesos que està trencat i no sembla que hi hagi intenció de reparar-lo. Les càmeres de seguretat o no hi són o no funcionen.

 

Podria seguir, però ja cansa.

 

Solució: privatitzar-ho tot. Treure-ho a concurs i que una empresa s’encarregui de la gestió i l’explotació.

 

Tenint en compte la nul·la capacitat municipal de gestionar els pàrquings i de tenir-los en condicions, potser no serà tan mala idea. Algú dirà que s’ha deixat arribar a aquest estat per justificar la privatització. I jo us dic que no atribuïu a la malícia el que es pot atribuir a la incompetència.

 

La gestió dels pàrquings i de la zona blava és defectuosa des de fa molts anys. De fet, mai no han funcionat gaire bé.

 

Potser una empresa actuarà amb criteris de qualitat, encara que només sigui per l’interès econòmic. Naturalment, s’endurà uns beneficis, però a mi això tant se me’n dona si no apugen gaire els preus i donen un servei digne, a diferència del que tenim ara mateix.

 

De fet, quan es negociï la concessió, si tal cosa acaba passant, es poden posar topalls als preus que es poden cobrar pels serveis.

 

Un altre avantatge és que l’empresa concessionària s’encarregaria del control dels ascensors i també de la zona de càrrega/descàrrega, que actualment ningú no controla ni respecta.

 

Preferiria que fos de gestió municipal? Sí. Val la pena? Diria que no, en absolut.

 

No entenc com pot ser tan complicat gestionar aquests espais, però, vaja, s’han cobert de glòria, per no dir una altra cosa. Esperem que es privatitzi aviat i les coses comencin a funcionar, perquè el que és ara, fa pena.

 

 

Ascensor!

 

Comencem el nou any amb una altra avaria greu a l’ascensor inclinat de Puigcerdà, que connecta el barri de l’Estació amb la plaça de les Monges.

 

Pel que sembla, una bretolada el va fer malbé i ara es parla que la peça trencada cal demanar-la a Itàlia perquè aquest ascensor ja ho té, que les peces te les han de fer a mida.

 

Com a gran solució s’apunta a instal·lar un sensor de pes que faci que l’ascensor no funcioni si té sobrepès. A veure… és una broma?

 

Després de tantíssims anys de funcionament ens esteu dient que l’ascensor inclinat no té una norma tan bàsica de seguretat com un sensor de pes? És al·lucinant!

 

Bé, no servirà de res. Les bretolades no se solucionen així. Poseu càmeres a tots els ascensors de la Vila i controleu qui fa les bretolades i feu-los-les pagar. Alguns ja n’havien tingut i les van arrencar. Tant costava mirar les imatges per veure qui ho va fer? Ah, que possiblement no funcionaven i no van gravar res? Gloriós!!!

 

Els ascensors del pàrquing del Museu Cerdà fan pena i vergonya. Un no funciona gairebé mai. L’altre no té llum i si et descuides, quan es tanca la porta, t’hi pots fer mal. Tots dos s’espatllen cada dos per tres i estan tan bruts que fan fàstic.

 

L’ascensor que connecta la plaça d’en Calva amb la plaça de l’Alguer també s’espatlla cada dos per tres i també té problemes amb les portes.

 

L’ascensor vertical que connecta la plaça de les Monges amb la plaça de l’Ajuntament també s’espatlla sovint i te’l sols trobar ple de vomitades o amb gent dormint la mona de tant en tant.

 

Resposta de les autoritats municipals: són bretolades. No tenim efectius de Policia Municipal per controlar-ho.

 

El que deia: poseu càmeres, que no són tan cares i feu complir la llei, que per alguna cosa està, doc jo. Només cla mirar les càmeres quan hi ha alguna incidència, no cal destinar-hi una persona contínuament a vigilar-les.

 

I arrangeu els ascensors i els accessos, perquè fan pena i estem donant una imatge penosa com a població suposadament turística que som. Per exemple, la passarel·la que connecta el Museu Cerdà amb els ascensors encara té fustes trencades.

 

De l’ascensor del pàrquing municipal ja no dic res perquè depèn de la comunitat de veïns, però també és un altre element molt emprat que s’espatlla cada dos per tres.

 

En fi, Bon Any!

 

 

El sistema menys dolent

Estic força fart d’empassar-me cada dia a les televisions, ràdios, premsa, xarxes socials, etc., històries per no dormir de la terrible catàstrofe de València.

 

No entraré en aquest tema, molt espinós, perquè en sortiria malparat. Però sí que vull fer un comentari sobre les declaracions que sento de la gent del carrer, als bars, les oficines, les xarxes socials, sobre com de malament ho han fet els polítics i que cal canviar el sistema.

 

Sí, els polítics actuals que tenim a Espanya i a la Comunitat Valenciana han gestionat la tragèdia amb el cul. Alguns, només preocupats per si els treien la cadira o per fer-se la foto de rigor, que ja és prou patètic.

 

I entenc que molta gent -jo el primer- està cansada de promeses incomplertes, impostos que no saps per què serveixen i carallots diversos. Però, quina és l’alternativa? Una dictadura?

 

Ja em permetreu, però per dolenta que sigui la nostra “democràcia” (ho poso entre cometes perquè no sé si arriba al nivell de democràcia autèntica) em quedo amb ella.

 

Tot és millorable. De fet, hauria de ser-ho. Però depèn de nosaltres. Si ens limitem a criticar els polítics amb una cerveseta a la mà, temo molt que no canviarà res. A França, quan els toquen un dret social, surten en tromba a manifestar-se i les decisions que prenen els polítics, tenen repercussions electorals. No cal cremar els carrers, però entre això i no fer res, hi ha un abisme.

 

També passa a Alemanya, al Regne Unit, a Bèlgica o als Països Baixos. Fins i tot a països que ens mirem amb una certa sorna, com Itàlia. I no parlem dels països nòrdics. Però aquí no hi ha manera. En definitiva, no es tracta de manifestar-se, només, sinó de votar de manera intel·ligent i honesta.

 

La gent vota al partit com si fos un Barça-Madrid. Hi són els meus, que són els bons i tenen totes les virtuts i cap defecte i els altres, que són el dimoni. Sisplau, una mica de maduresa. I a les municipals, passa el mateix. En comptes d’escollir gent competent, se sol votar a gent simpàtica o també al partit.

 

Jo prefereixo mil i un cops una persona antipàtica, però intel·ligent i honesta que una persona la mar d’empàtica (almenys en aparença) que després no sàpiga gestionar ni la compra d’un bolígraf, no diguem ja una emergència o el futur del nostre poble.

 

En fi, que ja prou difícil és que una persona moderadament honesta i treballadora i mínimament intel·ligent es presenti al capdavant d’unes eleccions com per després no votar-la i escollir una colla de leros, llepaculs, escalfacadires i la veu dels seus amos.

 

La culpa és nostra. No només, sinó també.

 

La democràcia té tots els defectes que us pugueu imaginar, però com resa la dita, és la millor forma de govern que es coneix. De moment. Potser algun dia no gaire llunyà tindrem quelcom millor, però ara és el que hi ha.