Arran d’un comentari que vaig fer en una
xarxa social, sobre la impossibilitat de sortir de Puigcerdà en cotxe el vespre
del 30 de desembre, per anar a veure les falles de Bolvir, es va iniciar un
seguit de posts parlant del tema, que van derivar ràpidament, com ja sol
passar, en la dependència que tenim els cerdans dels segons residents i de les
molèsties que sovint ocasionen en el trànsit rodat quan decideixen venir tots
en massa a la comarca.
És un problema recurrent que no té
solució. Els pobles de la Cerdanya tenen l’estructura que tenen. La majoria són
pobles amb un centre històric petit, d’origen medieval, amb carrers estrets i
amb pocs llocs per estacionar el cotxe. La circulació, doncs, es veu afectada.
Si afegim que les carreteres que
connecten els diversos nuclis no són autopistes, sinó simples carreteres, el
col·lapse està assegurat els dies en què l’afluència massiva de turistes i
segons residents ocupa la Cerdanya.
Fins aquí estem tots d’acord. On no hi
ha tant consens és en el fet que aquest model econòmic sigui el més desitjable
per a la comarca. Darrerament, s’ha parlat molt de l’excessiva dependència del
turisme i de la construcció, de la gentrificació del territori, de la fuita de
cervells, de la manca de llocs qualificats en el sector productiu comarcal i,
en definitiva, de llocs de treball de baixa qualitat i poca productivitat, amb
sous baixos i horaris infectes.
Però sempre hi haurà algú que acceptarà
el tracte de treballar per un sou baix i de malviure, perquè en altres llocs
estan encara pitjor. Això ho puc entendre. El que no entenc és per què això
mateix ho accepten molts cerdans. Acostumats als bons temps en què es
treballava molt, però també es guanyava molt, ara cal repartir les engrunes
entre molts i em temo que cada cop surt menys a compte.
Però el model és aquest. Això no es
canvia de la nit al dia. Caldria una conjunció social, econòmica i política que
no es donarà fins que l’economia cerdana no s’enfonsi, si és que això arriba
mai a succeir.
Mentrestant, els joves continuaran
marxant i només tornaran uns dies per Nadal o per la festa major del seu poble.
La immigració poc qualificada suplirà els llocs de treball necessaris en la
construcció i en l’hostaleria i la població s’anirà envellint. Els preus de tot
s’apujaran per culpa de la gentrificació i cada cop menys cerdans es podran
permetre el luxe de viure i treballar a la Cerdanya.
Això és així. Es veu venir. De fet, ja
ho tenim aquí. Però no sembla que la gent, més enllà d’alguna xerrameca de
barra de bar, reaccioni gaire. No se cerquen alternatives polítiques i
econòmiques que facilitin el canvi de model.
Ans al contrari: hi ha por al canvi. En
una societat tan conservadora com la cerdana, cercar nous sistemes econòmics i
productius no està gaire ben vist. Potser molts obliden que el turisme té poc
més d’un segle i que abans gairebé tothom vivia del camp i d’alguna petita
indústria. Les coses van canviar fins a portar-nos al model actual.
Per tant, el canvi és possible, àdhuc
que necessari. Però no sembla que hi hagi cap força social prou gran que ho
promogui. Hi ha veus aïllades, potser una certa aquiescència general, però el
que es diu un projecte amb cara i ulls, no hi és.
L’aigua escasseja i la neu ha
desaparegut. Tornarà a ploure i tornarà a nevar, no patiu, però cada cop ho
farà amb més irregularitat i això perjudicarà notablement el sistema econòmic
actual. No podrem fer plans a mitjà o llarg termini. Caldrà viure el dia a dia,
un altre factor de precarització econòmica.
Quan no saps què passarà el mes vinent,
no inverteixes. Et tornes conservador i estalvies o, com a mínim, t’ho gastes
en altres coses. No et refies d’allò que esdevindrà la setmana vinent. No
parlem ja de l’any vinent.
Així que, sense voler descriure un
escenari apocalíptic, les coses es posaran difícils. Com sempre, aquells que
sàpiguen adaptar-se sobreviuran i prosperaran i la resta se’ls endurà el vent.
Sempre ha estat així, per què ara hauria de ser diferent?
Però és trist que tenint uns recursos
paisatgístics, culturals, gastronòmics i naturals tan potents com els que tenim
a Cerdanya, que som l’enveja de moltes altres contrades, no siguem capaços
d’aprofitar-ho de manera ordenada i sostenible i continuem insistint
obstinadament en models esgotats que ja no donen més de si.
Tenim la gallina dels ous d’or, però és
una gallina nova. La vella, l’hem escanyada a base de bé i només podem
retirar-la amb honors o, si som més cruels, esperar que es mori ella soleta i
veure si gallina vella fa bon brou.