El satèl·lit maleït

S’està parlant molt a les xarxes socials del satèl·lit de tecnologia espanyola que s’ha perdut a l’espai, per error humà, i que ens ha costat a tots uns 200 milions d’euros.

 

Com sempre que apareixen aquest tipus de temes, sorgeix el populisme barat. El satèl·lit no s’ha llançat en plena pandèmia per mortificar els pobres autònoms que no cobren i a sobre han de pagar els impostos. S’ha llançat perquè és quan tocava i estava programat.

 

Tant la construcció de satèl·lits com el seu llançament és un procés complex i molt costós i es programa amb molts anys d’antelació. Possiblement, aquest satèl·lit que ara tant es critica es va començar a construir fa 10 anys, després de la crisi econòmica, quan les coses començaven a anar una mica bé.

 

La indústria aeroespacial és un dels negocis més rendibles que existeixen. Per tant no són dinars malaguanyats. Són diners molt ben invertits. Una altra qüestió és que existeix un cert percentatge d’errades que impliquen la destrucció del satèl·lit generalment o la seva inutilització. És una cosa que no es pot evitar.

 

Es tracta de tecnologies molt avançades, però també molt complexes que estan subjectes a errades tècniques i humanes. La carrera espacial n’està farcida de casos com aquest. Per això aquests coets tenen botó d’autodestrucció, per si les coses es torcen i cal destruir l’enginy abans que pugui caure en una zona habitada i sigui un risc.

 

Un altre tema és la brometa de “tecnologia espanyola”. La veritat és que s’ho han buscat. Com si la tecnologia entengués de política o de nacionalismes. Però el cert és que tot sovint, aquestes tecnologies punteres es fan servir com a propaganda d’un règim o país. Només cal que veieu a Corea del Nord o l’Iran i els seus programes de llançament de míssils.

 

Els països una mica menys bel·licosos, ho solen disfressar amb tecnologia civil. En el cas d’Espanya ni això, ja que tot el sistema de llançament era europeu i situat a Kourou, a la Guaiana francesa. Així que l’errada no ha estat estrictament espanyola.

 

Dit això, als que fa uns dies es reien de la incipient Agència Espacial Catalana i se’n fotien de la notícia, se’ls deu haver quedat el somriure glaçat al seu rostre. Ja se sap que qui escup cap a dalt…