No només gentrificació

Darrerament, a la Cerdanya es parla molt de gentrificació, que és el fenomen segons el qual una classe privilegiada amb molts diners desplaça a una altra d’autòctona amb recursos més modestos. Això es nota, sobretot, en l’habitatge.

 

A Cerdanya, fa temps que patim un problema endèmic i greu de manca d’habitatge. S’ha atribuït, sobretot, a la proliferació descontrolada de segones residències, però crec que hem de posar la lupa i veure que, com a mínim, hi ha tres factors addicionals que contribueixen a la manca d’habitatge.

 

Primer, els pisos turístics. Molta gent que té un habitatge buit, generalment, una segona residència o un pis que va comprar com a inversió o que va heretar, el lloga de temporada als turistes o el posa a disposició de plataformes com Airbnb o d’altres similars.

 

Aquests habitatges desapareixen del mercat de lloguer diguem-ne “normal”, ja que es lloguen per dies, setmanes, mesos o temporades, però no es corresponen als típics lloguers de tot l’any, per a gent que hi viu o treballa a la Cerdanya. A més a més, es desgasten menys i el llogater rep tota la retribució al començament del lloguer, per la qual cosa, la morositat és gairebé inexistent.

 

En segon lloc, tenim una reducció del nombre d’habitatges deguda a la immigració. Els immigrants en algun lloc han de viure. No tots són okupes i, per tant, tenint en compte que els darrers anys hem patit un seguit d‘onades d’immigrants força nombroses, és normal que el nombre d’habitatges disponibles hagi disminuït.

 

En tercer lloc, s’ha posat de moda per a moltes empreses, especular amb l’habitatge a Cerdanya. Si abans eren, sobretot, particulars amb diners els que ho feien, ara ho fan moltes empreses, no necessàriament fons d’inversió, els quals compren habitatges caríssims i els revenen al cap de poc temps a un preu major. Això explica la bombolla de construcció que viu la Cerdanya, mentre que la resta del país té índexs molt més baixos o fins i tot negatius.

 

Gosaria suggerir, fins i tot, un quart factor, que sempre ha sigut i que crec que les lleis de restricció de preus està empitjorant, que és la retirada voluntària d’habitatges llogables del mercat per por de no poder obtenir prou beneficis o per les restriccions, en alguns casos excessives, que imposa la llei, que poden ser necessàries en segons quins casos, però que no beneficien gens els propietaris.

 

També tenim un parc d’habitatges, especialment al centre històric de les poblacions més grans de la comarca, com és el cas de Puigcerdà o de Bellver, envellit, poc salubre, alguns sense cèl·lula d’habitabilitat, que es beneficien, molts cops, dels baixos impostos de l’IBI, com és el cas de Puigcerdà, que al centre històric, són misèrrims. Aquests habitatges no surten al mercat perquè es troben en condicions d’habitabilitat molt dolentes o estan directament okupats.

 

En fi, que no tot és una qüestió de gentrificació per segones residències. De fet, trobo que aquest factor aviat esdevindrà minoritari o molt menys important, mentre que els altres aniran creixent.

 

Això fa que el problema tingui una major complexitat i requereixi solucions més complicades on hi intervinguin diverses administracions (local, provincial, catalana i espanyola), que són les que tenen competències en aquests temes i poden aportar solucions mínimament viables.

 

Calen pisos de protecció oficial, especialment per al lloguer, que es facin servir realment per la gent que els necessiten i que no es relloguin com a segones residències encobertes; cal posar l’IBI al preu que correspon, perquè tothom pagui allò que li pertoca; cal oferir ajuts per restaurar els pisos malmesos, tant els interiors com les façanes; cal lluitar contra l’okupació il·legal; cal controlar les cèl·lules d’habitabilitat i cal establir algun tipus de moratòria o prohibició per construir cases no destinades a l’habitatge, sinó a l’especulació.

 

Els primers que han de reaccionar són els ajuntaments, que sovint viuen de les llicències d’obres. Aquesta no ha de ser la font de finançament dels municipis. I els habitants i votants d’aquests municipis els ho han de fer saber.

 

I les altres administracions tampoc poden posar el cap sota l’ala i fer veure que això ho regularà el mercat tot sol, perquè el mercat està totalment desregulat i descontrolat i cal fer-hi alguna cosa ben aviat si no volem que un problema seriós es converteixi en una veritable catàstrofe.

 

 

Coses molestes

Ara feia dies que no escrivia al blog. Avui vull parlar d’un tema personal: coses que em molesten profundament d’algunes persones.

 

Per exemple, que vagis pel carrer, saludis algú (en principi conegut) i que no et torni la salutació. Entesos: es pot haver despistat; pot anar pensant profundament en les seves cabòries o potser no t’ha vist. Però jo parlo d’aquells que SÍ que t’han vist i que passen de tot.

 

Una altra cosa que em molesta moltíssim és enviar-li a algú un mail o un whatsapp i que passi olímpicament de tu. En el cas del whatsapp, pot ser encara més sagnant: pot haver-se’l llegit (les dues ratlletes blaves) i no contestar-te.

 

Jo, burro de mi, sobretot en el cas dels mails, penso: potser no li ha arribat el mail i s’ha perdut. Llavors el torno a enviar. És igual: el mateix cas omís. Cri, cri, cri, cri!

 

Coi! Costa tant dir: mira, ara no tinc temps? O: estic enfeinat? O, simplement ara no puc contestar-te? O, deixa’m en pau!

 

En el cas d’algunes persones, especialment joves, això passa molt sovint. O bé que els truquis i no t’agafin el telèfon o no et tornin la trucada. Ja veus, t’estic trucant només perquè comprovis si et sona el telèfon i no se t’ha espatllat, gamarús!

 

Una de les coses que més em sulfura, perquè la trobo de molt mala educació i d’un cert menyspreu, fins i tot, és que et facin perdre el temps. La manera més comuna és quedar amb algú a una determinada hora i que es presenti al cap de mitja hora. Bé, jo ja no tinc aquest problema, perquè no dono tant marge. Si en un període temps prudencial no ha vingut la persona que espero, miro de localitzar-lo per telèfon i, si això tampoc funciona, doncs marxo.

 

O bé que vagis a un acte cultural o polític o el que sigui i el ponent/conferenciant s’enrotlli com una persiana. Especialment, quan no n’és el protagonista. En aquests casos, si el tema t’interessa, t’has d’aguantar i empassar-te l’enrabiada. Si no t’interessa tant, pots aixecar-te i marxar.

 

Això és una cosa que he après amb el pas dels anys. Abans, si anava a un concert o una obra de teatre i no m’agradava gens, em retorçava al meu seient, però aguantava fins al final. Fins i tot aplaudia. Ara no tinc gaires manies: m’aixeco i marxo. Si una obra de teatre, per exemple, no ha aconseguit interessar-me durant la primera mitja hora, difícilment ho farà en la resta del temps. Em puc estalviar el patiment. I si no m’agrada, no aplaudeixo.

 

L’edat també té els seus privilegis. Valores més el teu temps i no estàs d’esques si una cosa no et convenç.

 

 

 

D’on no n’hi ha, no en raja

Sovint es parla molt dels elements patrimonials i de conservar el patrimoni urbanístic de les poblacions. Una part destacada, però sovint oblidada d’aquest patrimoni, són les fonts.

 

Aquestes fonts públiques de tota la vida que permeten satisfer la set en dies de calor o simplement rentar-se les mans. Algunes, molt boniques, en ferro forjat i altres més simples, sovint un simple tub en una paret per on raja l’aigua. La majoria, de pedra.

 

A Puigcerdà, sembla que patim sequera de fonts. Moltes han estat destruïdes o eliminades. Per exemple, la font monumental que hi havia davant del Casino Ceretà, va passar a millor vida i actualment ocupa el seu lloc una de molt més discreta, al costat d’un local cobert on serveixen pizzes, que es menja tota la placeta.

 

Tampoc va tenir millor sort la font que hi havia al passeig 10 d’abril o més recentment, la que hi havia al costat del claustre de Sant Domènec.

 

No són casos únics. La font del parc Schierbeck, que abans rajava, ara es troba clausurada. Sembla que els amos d’un bar proper es van queixar que no venien prou ampolles d’aigua per culpa de la infeliç font i la pela és la pela, oi? L’interès privat preval per sobre de l’interès públic.

 

A poc a poc, ens anem quedant sense fonts. No tots els municipis les tracten igual, però el que és a Puigcerdà, històricament, han tingut molt mala sort.

 

Potser un dels llocs més emblemàtics de la Vila, la font del Cúcuru, és un niu pudent i fosc de brutícia i deixadesa, quan antigament era un lloc d’esbarjo i reunió. Avui continua essent un lloc de reunió, però els individus que la freqüenten són -diguem-ne- d’un altre tipus.

 

Des d’aquí faig una crida a recuperar les antigues fonts de Puigcerdà. No cal invertir-hi molts calés, però estaria bé demostrar un cert respecte pel patrimoni i fins i tot editar un tríptic amb les fonts del municipi, com a reclam turístic.

 

El Consell Comarcal de Cerdanya va fer quelcom similar fa molts anys, seguint un treball del Sebastià Bosom que, lamentablement, també resta ara en l’oblit. Quin llibre més esplèndid podria haver sortit d’aquell treball, amb magnífiques fotografies i un estudi històric de cada font. Suposo que deu estar agafant pols en algun calaix, dormint la son dels justos, si és que no ha acabat devorat per una plaga d’arnes.