Catalunya té un problema i
per extensió també el té la Cerdanya: si volem que la major part de l’energia
elèctrica que consumim sigui verda, o millor dit, no generi gasos d’efecte
hivernacle, hem de fer els deures i, tal com està la cosa, estem molt lluny
d’aconseguir-ho.
Una possibilitat seria
continuar amb l’energia nuclear o fins i tot potenciar-la, però el rebuig
general a aquesta forma de producció energètica ho complica molt. A més, a
Cerdanya no podríem instal·lar centrals nuclears ni que volguéssim, ja que és
zona sísmica i no seria gens aconsellable per motius de seguretat.
Després tenim l’energia
hidroelèctrica. Disposem d’alguns torrents que podrien produir aquest tipus
d’energia, però com que estem a la part alta del riu Segre, el cabal és escàs
i, a sobre, la major part d’aquests torrents es troben en zones protegides, per
la qual cosa l’explotació es fa complicada o gairebé impossible, tot i que hi
ha alguna instal·lació d’aquest tipus.
Què ens queda? Doncs tenim
energia solar, eòlica, biomassa i geotèrmica. Analitzem-les una a una.
L’energia geotèrmica, fora
de les zones amb aigües caldes, és més complicada i calen instal·lacions
costoses. Per sort, a Cerdanya tenim zones amb aigües calentes. A més a més,
les instal·lacions més tradicionals són silencioses, poc invasives i s’adiuen
bé a molts habitatges amb terreny disponible en forma de jardí. De totes les
energies alternatives és potser la menys desenvolupada al nostre país.
L’energia eòlica, a petita
escala, és una possibilitat, però no estem en una zona especialment ventosa,
llevat potser de la vall del Querol, que tampoc és res de l’altre món en aquest
sentit. La part alta de les muntanyes sí que és força ventosa, però m’imagino
que a molta gent no li faria gràcia aquest canvi radical del paisatge. A
més a més, estem en una zona de migració
d’aus força important, i les torres eòliques són una trampa mortal per a moltes
aus.
Potser la solució més
pràctica és l’energia solar, tant la destinada a producció d’aigua calenta
directament com la fotovoltaica, que produeix electricitat.
La gent és força reactiva
a fer grans instal·lacions d’aquest tipus a la vall, per qüestions
paisatgístiques. La central de Llo, per exemple, es veu des de molts indrets de
la Cerdanya i aixeca un fort rebuig pel seu fort impacte visual.
Però els números no
surten. Llavors què? Hi ha la possibilitat de fer petits parcs solars,
especialment en llocs erms, propers a les poblacions o directament aprofitar
les teulades de les construccions ja existents, tant les de tipus industrial,
com els habitatges mateixos.
Petites o mitjanes
comunitats energètiques, moltes autogestionades, que produirien energia
elèctrica d’ús domèstic i que vendrien l’excedent a la xarxa.
També tenim la
possibilitat de comunitats energètiques, dins o molt a prop dels nuclis
habitats, de les quals se’n beneficiarien els veïns i en podrien ser
copropietaris i, per tant, coexplotadors.
Finalment, tenim la
biomassa, que de fet més que verda és neutra, ja que sí que genera gasos
d’efecte hivernacle, però teòricament són els mateixos que va absorbir la fusta
i la brossa orgànica quan estaven vives. En conseqüència, la producció de gasos
hivernacle és globalment neutra.
El cert és que això no és
ben bé així. Per desgràcia, molts cops, els materials de què es nodreixen les
calderes de biomassa provenen de tales no selectives o poc ecològiques, o ha
calgut una quantitat important d’energia per a processar-les, per la qual cosa
no és la millor idea.
En definitiva, en una vall
orientada est-oest, amb una gran insolació i poca nuvolositat, l’energia solar
de tota mena és potser la millor alternativa, potser complementada puntualment
amb alguna mostra d’energia eòlica o d’energia geotèrmica.