Òpera en temps de covid

És curiós com la pandèmia ens ha canviat la vida, fins a extrems que fa molt poc eren inimaginables.

 

Aquest cap de setmana vaig baixar a Sabadell per veure “Aida” al teatre de La Faràndula. El primer que vaig haver de fer és preparar un certificat d’autoresponsabilitat, perquè com que sortiríem tard, no respectaríem el toc de queda i calia un justificant.

 

De baixada, parem al Lleó, abans de Manresa. No ens serveixen a la barra i hem d’agafar una taula en un dels salons interiors. Podríem haver anat a la terrassa, que estava força plena tot i que feia força fresca.

 

Per dinar, prèvia reserva del local, separació de taules, gel hidroalcohòlic, retards en el servei a causa dels ERTE i de la gran afluència de gent, etcètera. Dubto que compleixin les restriccions d’aforament. En fi…

 

Després de dinar, solíem anar a passejar i després anàvem a una granja a fer el cafè a esperar que obrissin el teatre. Aquest cop, hem hagut d’esperar en un banc, perquè bars i terrasses ja estaven tancats.

 

Al teatre, hem hagut de fer una cua ordenada, respectant les distàncies, per poder entrar. Més gel hidroalcohòlic, barreres per establir circuits d’entrada i sortida, files buides i cadires de separació. Molt més còmode, és clar, ja que no estàvem tan atapeïts, però una mica estrany.

 

Quan m’he adonat que vivíem en una situació excepcional ha estat en una escena de l’òpera. La gent del cor portava mascareta per cantar. Ostres! L’increïble és que no m’he adonat fins al cap d’una estona, de tan interioritzada com tenim aquesta situació. Es fa una mica estrany veure uns senyors disfressats de sacerdots egipcis amb mascareta!

 

Per sortir, fila per fila, amb un circuit prefixat i res d’entretenir-se a parlar amb ningú, tot i que alguns ho feien. Després, un sandvitx a casa d’uns amics, en comptes de sopar fora i cap a casa, per unes carreteres força buides, ja que imperava el toc de queda.

 

L’important és que he pogut anar a l’òpera després d’un any de confinaments i retencions forçades. Espero no haver enganxat la covid-19, tot i que tenint en compte l’edat mitjana del públic de La Faràndula, la gran majoria devien estar ja més que vacunats.

 

Altrament, també m’ha fet gràcia veure gent jove entre el públic, cosa no gaire habitual. Ah, i els cantants, realment bons. Ha estat una gran vetllada musical.

 

 

 

Temes dels quals no se’n parla

Ara fa poc s’ha “commemorat” el 82è aniversari de la “Retirada”. Ho poso entre cometes (“”) perquè, ni s’ha commemorat ni va ser exactament una retirada. Em refereixo a la fugida de les tropes republicanes i d’un munt de persones que anaven cap a l’exili, fugint de les tropes franquistes que les encalçaven.

 

Dic que no s’ha commemorat, perquè llevat d’alguna notícia breu en algun mitjà de comunicació, és un tema que sembla no preocupar gaire a ningú. Fins i tot a França hi ha més interès. I això que els seus avantpassats no es van portar gaire bé amb els refugiats espanyols, llevat d’algunes honroses excepcions.

 

Sé de què parlo. El meu avi patern va ser un dels que van haver de fugir per la frontera de Puigcerdà. Va passar la nit en un camp d’Enveig. El pagès propietari, que veia els refugiats com una plaga de llagostes, no com un munt de persones mortes de gana i de fred, els va girar l’aigua del reg en ple hivern. Alguns van emmalaltir i no ho van poder explicar.

 

El meu avi, que va passar una temporadeta a Argelès, on va contraure les febres Maltes, sempre deia que per poc que pogués, no tornaria mai per aquí. Però coses del destí, va acabar trobant feina a la Cerdanya i aquí s’hi va establir fins al dia de la seva mort. La vida dona moltes voltes.

 

M’hi feia pensar l’article de la Sandra Adam a l’Ara Pirineus. Deia -i amb raó- que aquí aquestes coses no interessen. Suposo que la gent està massa enfeinada preocupant-se del darrer serial de telescombraria (no posaré noms, perquè em fa fins i tot fàstic).

 

Sempre s’ha dit que qui oblida la seva història, té molts números de tornar-la a repetir. A Espanya i a Catalunya anem per aquest camí. Si preguntem als nostres joves qui era en Franco, el més possible és que ens diguin que era un senyor que manava fa molts anys o que feia molts pantans. Res del cop d’estat, res de l’atroç dictadura, de la persecució, de la pau del cementiri, res de res.

 

Suposo que molts dels mateixos que ara voten certes formacions d’extrema dreta. Tampoc és que ho vulgui criminalitzar, però estaria bé que esbrinessin alguna cosa dels seus avis abans de votar a segons qui.

 

El llibre de referència de la retirada per Cerdanya està en francès. Això ja marca força qui hi té interès en el tema. Sí que s’han escrit algunes coses en català i en castellà, però poquetes.

 

L’altre dia en parlàvem a Ràdio Pirineus, de la guerra civil, però sempre dels mateixos tòpics de sempre: el Cojo de Málaga, els fets de Bellver, els anarquistes de la FAI, els assassinats, la destrucció de l’església de Santa Maria de Puigcerdà.

 

Està bé que se’n parli, però potser ja seria hora que parléssim també de la terrible dictadura franquista i de la repressió. De la postguerra, de la fam i de la misèria. D’aquells que es varen enriquir amb el primer franquisme i que eren els amos i senyors de la comarca.

 

D’això no se’n parla. Potser tocaríem el voraviu de gent que ara està molt ben situada i aquests arrufessin el nas. Però en fi, cadascú al seu lloc, no trobeu? Tampoc pretenc erigir-me en un moralista i jutjar ningú. Cadascú que faci el que consideri oportú. Però estaria bé que sabessin les coses i se’n pogués parlar lliurement.

 

Encara hi ha por. Terrible devia ser la guerra, la postguerra i la repressió si encara dura aquesta por. Té el costat positiu que serveix com a antídot per no repetir els mateixos errors, però també tapa els fets, i això mai no és bo, per allò de repetir els errors.

 

 

 

Un atac de pedra

Diumenge, 7 de març, en Miquel Spa va publicar a Regió 7 un interessant article titulat: “El fals mite de la pedra al Pirineu”, on explica, bàsicament, que això de recobrir les cases cerdanes amb pedra vista és un invent modern que poc té a veure amb l’arquitectura tradicional cerdana.

 

De fet, si us fixeu a les cases senyorials de la zona del Golf, a Guils de Cerdanya i a Bolvir, poques tenen pedra vista a la façana. Algunes en tenen, però en quantitats menors a la de les construccions actuals i amb una funció decorativa molt concreta.

 

A partir d’un cert moment, els constructors de cases cerdanes van copiar el model de les esglésies romàniques amb pedra vista i el van traslladar a les segones residències. En alguns municipis, fins i tot, aquest tipus de construccions han de tenir un determinat percentatge de pedra picada a la façana.

 

Però les ermites romàniques que veieu avui no s’assemblen gaire a com van ser construïdes. Moltes d’elles, igual que les cases de la comarca, estaven arrebossades, per protegir els interiors de les humitats.

 

De fet, les cases amb pedra vista eren tingudes per “pobres”, de gent que no tenia diners suficients per costejar-se un arrebossat. Avui dia, això és just a l’inrevés.

 

Però és que les esglésies romàniques estaven arrebossades fins i tot per dins. I sobre l’arrebossat o encalat es pintaven escenes bíbliques. Els pocs frescos que s’han conservat, així ho testimonien.

 

L’església feia servir aquestes pintures per ensenyar el catecisme a la gent ignorant que no sabia llegir i que convenia mantenir en la ignorància.

 

Així que, els arquitectes del darrer terç del segle XX, s’han inventat un model que no tenia res a veure amb la realitat de la comarca. Les “típiques” cases cerdanes han esdevingut realment típiques a força de repetir el model fins a l’avorriment, com ja havia remarcat en alguna altra ocasió.

 

Això passa quan en comptes de copiar el model autèntic, la gent se n’inventa un altre que no té res de genuí i el vol vendre com si fos ves a saber què. En fi, esperem que aquesta passió per la pedra, no se’ns acabi indigestant, perquè no és la millor opció arquitectònica. Una cosa és fer uns murs de pedra i una altra, folrar-los amb pedra. Són coses molt diferents.

 

 

 

 

La tecnologia al servei de l’associacionisme

Soc soci de força associacions en l´àmbit català i darrerament, a causa de la pandèmia, s’han hagut de fer moltes assemblees generals en format telemàtic. Una conseqüència d’això ha estat que la participació dels socis, altrament molt minsa, ha augmentat notablement.

 

Això ha passat gairebé pertot arreu. Moltes associacions s’estan plantejant mantenir el format telemàtic per aquestes reunions, ja que s’ha vist que la participació augmenta molt.

 

També formo part d’un partit polític i les reunions dels àmbits, que abans eren presencials i es reduïen a la gent propera a Barcelona, ara es poden fer des del saló de casa, còmodament, tot donant veu a tot el territori català.

 

Fa poc, es van començar a fer unes reunions telemàtiques en l’àmbit pirinenc entre els alcaldes del territori. Abans ja s’havia intentat, però quadrar les agendes de tanta gent era molt difícil i les distàncies i les males comunicacions del Pirineu dificultaven enormement la presència de gaire gent a les reunions. Ara, sense ser massives, aquestes reunions tenen molts assistents i s’estan començant a desenvolupar iniciatives conjuntes i la veu pirinenca comença a deixar-se sentir, independentment del color polític de cada ajuntament.

 

Són tres exemples de com la revolució telemàtica que ens ha imposat la pandèmia ha vingut per quedar-se. La tecnologia ens facilita la vida. Potser algú trobarà a faltar les reunions presencials, però ara es poden fer reunions amb més participants, més còmodament i amb menys antelació. Tot són avantatges.

 

Desplaçar-se cent o més quilòmetres per una reunió que podia acabar molt tard i després haver d’agafar el cotxe, de nit i per aquestes carreterotes que tenim, molts cops dissuadia d’anar a reunions a molta gent. Ara no hi ha excusa.

 

A més a més, i no és que sigui una pràctica que jo segueixi, però si una reunió es fa inacabable, sempre et pots excusar fàcilment i tancar ràpidament la connexió.

 

Com us dic: tot són avantatges. Potser després de la reunió no podrem anar a fer un cafè, però tampoc això és una cosa tan imprescindible.

 

Crec que les entitats polítiques, culturals, etcètera, ens hem d’adaptar al nou funcionament de les coses. Les reunions telemàtiques són útils i només cal tenir accés a una connexió mínimament decent, cosa que no passa encara a tot el territori, però que està en procés d’aconseguiment.

 

 

 

Les dones asiàtiques

Avui, dia mundial de la dona treballadora, volia fer un parell de reflexions sobre el tema en aquest blog.

 

En primer lloc, deixar constància d’un fet, que no per evident, deixa de ser important i que em temo no és prou considerat en l´àmbit mundial: les dones representen més del cinquanta per cent del neocòrtex disponible de la Humanitat. Si les menystenim, perdem més de la meitat de la nostra capacitat intel·lectual com a espècie.

 

Això, des del punt de vist quantitatiu. Des del punt de vista qualitatiu, els enfocaments de les dones solen ser diferents dels dels homes, per la qual cosa perdem, a més a més, originalitat i nous punts de vista per resoldre problemes i per desenvolupar idees i projectes.

 

Tot molt pragmàtic, si voleu, allunyat de les consignes polítiques o socials, però potser encara més contundent.

 

L’altra reflexió és més anecdòtica, però que afecta una part molt important de les dones d’aquest planeta. Sovint, quan es parla de desigualtat femenina, es pensa en les dones musulmanes o africanes. Però la major part de la població es troba a l’Àsia i allà les coses no són gaire millors.

 

Fins i tot en societats aparentment desenvolupades com la japonesa o la xinesa hi ha molt camp per córrer en qüestions d’igualtat de drets per la dona. Cas del Japó, societat moderna i considerada fins i tot occidental: el Partit Democràtic Liberal, conservador, que governa el Japó gairebé ininterrompudament des del final de la II Guerra Mundial, permetrà que a les reunions de la seva cúpula dirigent assisteixin unes poques dones, a condició que s’estiguin calladetes. Fantàstic! Per cert: molt liberals i molt democràtics, no trobeu?

 

La Xina: el govern està molt preocupat per la creixent “desmasculinització” dels seus joves, que segueixen models de pentinat i de vestimenta dels “degenerats” coreans i altres occidentals. Es volen posar durs en el tema i que els joves homes xinesos no perdin els referents masculins tradicionals. Sense comentaris.

 

I no parlem de l´Índia, una altra superpotència demogràfica i econòmica de l’Àsia o de molts països dels sud-est asiàtic, on la dona continua essent poc menys que una mercaderia.

 

Molts titulars pel “Me Too” dels Estats Units o de França, però poca atenció a aquestes superpotències demogràfiques asiàtiques que representen el gruix de la població mundial.

 

 

 

Sense novetats al front?

La crisi econòmica deguda al coronavirus, combinada amb les dinàmiques demogràfiques i urbanístiques que ja teníem a Cerdanya, portaran, si no ho remeiem entre tots, a una situació molt preocupant a mitjà termini.

 

D’una banda, tenim el problema de l’habitatge. Cada cop costa més trobar un pis de lloguer (o fins i tot de compra) a uns preus raonables. Si ho apliquem a la gent jove, que solen tenir ingressos baixos, la cosa es torna totalment prohibitiva.

 

El motiu és força simple: l’especulació d’una banda i el fet que la comarca s’ha especialitzat en un mercat urbanístic molt concret de segones residències. Els compradors tenen graus adquisitius força elevats, per la qual cosa poden comprar a preus que molta gent d’aquí, amb sous més moderats, no pot.

 

D’altra banda, pel que fa al lloguer, entre la poca oferta de pisos que hi ha i que molts llogaters prefereixen llogar per temporades a gent de fora, ha fet inassequible poder tenir un habitatge de lloguer a moltíssima gent. Especialment a la gent jove.

 

Els preus a la comarca són elevats, però els sous no solen anar paral·lels a aquesta dinàmica. Així doncs, tenim un problema. Fa temps ja es va detectar en algunes professions temporals, com professors destinats a la Cerdanya per un o dos anys, monitors d’esquí (temporada d’hivern) o treballadors temporals. Tota aquesta gent tenia seriosos problemes per trobar habitatge de lloguer a la comarca havien de compartir el pis, peti qui peti, entre unes quantes persones, si tenien sort.

 

Però la cosa ha anat empitjorant. Ara és el jovent en general, que vol tornar després dels estudis o aquells que no han marxat fora i es volen independitzar dels seus pares els que no troben opcions viables per tenir un lloguer. Ja no parlo de propietat, cosa que només poden tenir uns pocs privilegiats i generalment després de força anys amb sous baixos.

 

Un altre problema econòmic molt visible que aviat podem veure a moltes poblacions, especialment les més grans, és el tancament de comerços i serveis a causa de la crisi econòmica. Per desgràcia, això ja ha començat a passar. Alguns seran substituïts per noves iniciatives empresarials, però arribarà el moment en què l’oferta de locals disponibles serà superior a la demanda.

 

Què passarà llavors? Doncs poden passar dues coses: que romanguin tancats i tinguem una certa sensació de “poble fantasma” en alguns carrers o bé que acabin ocupats per botigues que pertanyin a grans cadenes de multinacionals i que gairebé tots els diners que es generin aquí, marxin fora, com ens passa ja amb els supermercats.

 

D’altra banda, les reduccions de personal també estan a l’ordre del dia. Està passant amb les oficines bancàries, on es tendeix a prescindir de personal i obligar la gent que faci les gestions telemàticament i empri cada cop menys els diners físics.

 

Totes aquestes dinàmiques combinades fan pensar que el futur econòmic de la comarca està començant a ser preocupant. Això comptant que l’actual crisi econòmica no sigui massa greu i ens recuperem en un parell d’anys a molt estirar.

 

La necessitat de no tenir tots els ous al mateix cistell i de cercar noves fonts de negoci és imperant. Però he de dir que no detecto cap alarma general i que tothom sembla esperar que passi el temporal i tot torni a la normalitat. Molt temo que això no passarà. Una certa normalitat sí que tornarà, però amb canvis que han arribat per quedar-se.

Encara hi som a temps per reaccionar.

 

 

 

Més foc

Si hi ha una cosa de la qual estic més cansat que dels disturbis dels darrers dies, suposadament per demanar l’alliberament d’en Pablo Hasel, és de tots aquells que ho justifiquen i es queden tan amples.

 

A veure, senyores i senyors, que això no va de llibertat d’expressió. Ja em direu què hi té a veure això amb intentar cremar viu un agent de la policia municipal de Barcelona, amb saquejar botigues, amb trencar aparadors, amb destrossar mobiliari urbà i amb tàctiques de guerrilla. Res. Zero.

 

Però mira, d’esvalotadors sempre n’hi ha hagut. Sempre hi ha persones que s’apunten a un bombardeig (de vegades, literalment). A qui no entenc és a tots aquells que ho justifiquen, els riuen les gracietes i a sobre els inciten a “la lluita revolucionària”.

 

Quina lluita revolucionària? No tenim partits i eleccions periòdiques? El sistema no funciona prou bé, això ho sabem tots, però es pot treballar per millorar-lo. Si els més crítics, en comptes d’entrar als partits o de crear-ne de nous es limiten a escopir bilis a les xarxes socials (abans només ho feien a les barres dels bars; ara amb la pandèmia la cosa està més fotuda), és difícil que res canviï mai per a millor.

 

Perquè la tendència natural de l’Univers és que les coses vagin a pitjor, en el sentit que tot tendeix al desordre. Se’n diu Segona Llei de la Termodinàmica o entropia creixent. L’Isaac Asimov en deia “el fastigueig general de l’Univers”. Cal esforçar-s’hi, per tal que les coses vagin a millor.

 

Però si ens limitem a mirar, o pitjor, a garlar sense fer res, la força se’ns en va amb les paraules.

 

Altrament, molta gent deu tenir algun complex de no estar fent res per canviar les coses. Llavors, quan veu un munt de joves (i no tan joves) violents, cremant contenidors i llançant pedres a la policia, es pensen que això és el que ells haurien d’estar fent (i que de fet, mai no van fer i ni faran) i encara els aplaudeixen.

 

El que cal és treballar cada dia per un món millor, no fer revolucions que només serveixen, quan triomfen, perquè mori un munt de gent o altres hagin de marxar a l’exili. Així no s’arrangen les coses.

 

L’única cosa que sí que he d’admetre és que vivim en un país que no entén les “revolucions” pacífiques, les dels somriures, les grans manifestacions cíviques. Llavors, quan altres es passen a la violència, els demonitzen. Però en tot cas, la violència no és la solució. És el problema. Tornant a Asimov, “la violència és el darrer recurs de l’incompetent”. I de vegades, el primer.

 

Tan violent és cremar un contenidor, com que et facin contractes precaris per dies i que, tot i treballar de valent, no puguis tenir un miserable sou amb què arribar a final de més. En això estem d’acord. Quan no hi ha justícia social, es corre el risc que esclatin reaccions violentes.

 

Però la major part de la gent que es manifesta violentament als carrers, o són esvalotadors professionals, o són revolucionaris de pa sucat amb oli, amb els papàs que els paguen la fiança quan els detenen i que tenen caseta a la Cerdanya. Siguem realistes i no ens pensem que els complexos problemes socials es resolen amb una concepció falsament romàntica de la revolució.

 

 

 

Foc

L’altre vespre, vaig anar a manifestar-me a la plaça de l’Ajuntament contra l’empresonament del Pablo Hasel. Hi érem, més o menys, els de sempre, més un munt de jovent, suposo que antisistema, que no havia vist gairebé mai en cap altra acte públic, tot i que a alguns els coneixia personalment.

 

Per què vaig anar-hi? Bàsicament per defensar el dret a la llibertat d’expressió. Ara, no confonem: el Pablo Hasel és un fill de papà que no m’agrada gens, ni els seus fets agressius ni la seva retòrica i menys les lletres de les seves cançons.

 

Hi ha una dita: “No estic d’acord amb el que defenses, però donaria la meva vida perquè poguessis fer-ho”. Doncs soc conseqüent, perquè hi crec, en això.

 

Ara bé, deixem les coses clares: una persona que desitja que li fotin un tret a un polític que no és de la seva corda, o a un guàrdia civil o a un policia, no és sant de la meva devoció i ho trobo totalment rebutjable.

 

Alguns el defensen dient que no incita a cometre delictes, que només són cançons. Però si no ho diu seriosament, per què ho diu, llavors? Quina és la gràcia de propagar aquestes bestieses? I si ho diu seriosament, llavors que no es queixi de les conseqüències legals.

 

En tot cas, soc defensor de la llibertat d’expressió, fins i tot d’actes, com els de l’altre vespre, en què es van cremar fotos del rei. No sé si es va cremar alguna bandera d’Espanya, perquè estava en segona fila.

 

Aquestes coses, les defenso, però no les faria mai, perquè em semblen una manca de respecte als que les tenen com a símbols. Però crec que s’ha de poder fer sense cap conseqüència punible.

 

Una altra cosa són els aldarulls, llançar pedres a la policia, saquejar botigues, cremar mobiliari urbà o coses similars. Això és vandalisme i coses pitjors. Aneu a casa vostra a fotre foc al vostre menjador, a veure què diuen els vostres pares protectors, que encara us riuen les gràcies.

 

Una noia, preguntada per una periodista, ho va justificar: “És que només és mobiliari urbà”. És clar, nena, és clar. Total, ho paguem entre tots, oi? El que és de tothom, no és de ningú?

 

Una altra va dir: “La policia és violenta”. I tots sabem que la violència engendra violència. Però qui comença: la policia o els manifestants violents? Importa gaire? Si no hi fossin tots dos al mateix lloc, no passaria res. Dos nos es barallen, si un no vol.

 

La revolució? De debò no heu après res de l’assignatura d’Història? Coneixeu alguna revolució política que hagi sortit bé? Que no hagi acabat en un bany de sang, en una contrarevolució o en totes dues coses?

 

Si no us agrada una casa, cal tirar-la a terra. I mentre construïm una altra, on vivim?

 

El món humà és un sistema complex i les revolucions no li senten gaire bé. A part que són inútils per canviar les coses. Les coses canvien quan toca. Ens agradi o no. Es pot lluitar pel canvi, però cal convèncer, no imposar. Si no, estem en una dictadura. Ni que sigui la dictadura del proletariat. Igual de dolenta que qualsevol altra dictadura.

 

Sí que he de dir que em sembla bé que els joves es manifestin, especialment, per la merda de futur que els hem deixat. Possiblement serà la primera generació en molt temps que viurà pitjor que la dels seus pares.

 

I també és cert que si et manifestes pacíficament, el sistema se’n riu de tu. I si et manifestes violentament, et condemna. Caldrà cercar mètodes nous de protesta. Crec que cremar contenidors a la via pública no duu enlloc.

 

 

 

Laisser faire

Arran de les eleccions al Parlament de Catalunya, algunes entitats ecologistes han fet arribar una qüestió als partits polítics del país sobre què n’opinen, de la reintroducció de l’os al Pirineu.

 

Alguns partits són partidaris de continuar-la; altres, s’hi oposen frontalment; i uns pocs més podrien estar a favor, però consideren que cal pactar-ho amb el territori o reformar les lleis.

 

La meva postura sempre ha estat clara: hi estic a favor, però cal pactar amb el territori uns mínims. Aquests mínims impliquen garantir una certa seguretat de les persones i també per compensar econòmicament els pastors o els productors de mel dels atacs d’aquest animal als ramats o als ruscs de mel.

 

El problema és que fins ara, la política per part de l’administració ha estat, diguem-ho diplomàticament, ambigua. El cert és que de compensacions n’hi ha hagut poques, tard i malament.

 

Altrament, la reintroducció de l’os es va fer en uns territoris per força de llei, quan ja hi havia una oposició forta a aquest projecte. Potser caldria haver fet abans campanyes de sensibilització més intenses i vendre el projecte com un atractiu turístic, com s’ha fet al nord d’Espanya, tant amb l’os com amb el llop.

 

Sobre aquest darrer tema, el cert és que quan van aparèixer alguns exemplars de llop al Parc Natural del Cadí-Moixeró molta gent va creure els rumors que afirmaven que els havien introduït els ecologistes amb camions.

 

No sé si això és cert, tot i que em costa molt de creure, per motius diversos. En tot cas, si la gent està disposada a creure-s’ho, és que hi ha un problema de fons, no trobeu?

 

Calen estudis seriosos abans de fer reintroduccions d’animals que la memòria popular havia estigmatitzat durant segles.

 

Crec que tant l’os com el llop són necessaris com a reguladors ecològics naturals del cicle predador-presa, al Pirineu. Però cal tenir present que la nostra muntanya està molt humanitzada.

 

D’una banda, tot i que el sector primari ha perdut força, encara hi ha ramats d’animals lliures per les nostres muntanyes, especialment a l’estiu. D’una altra, les persones han ocupat també aquest nínxol ecològic: corredors, senderistes, turistes diversos, escaladors, excursionistes, boletaires, caçadors, etcètera.

 

Si regulem la presència humana a la muntanya, perquè té un gran impacte ecològic, també hem de regular bé les reintroduccions de faunes potencialment perilloses per l’home i les seves activitats, perquè si no podem patir alguna desgràcia i rebuig popular, que encara ho faran tot més difícil.

 

En alguns llocs, com a certs parcs nacionals nord-americans, tenen assumit que cada any hi haurà certa quantitat de víctimes humanes i animals per causa de la fauna autòctona. Però també és cert, que la política general és la de no apagar incendis que tinguin origen natural i deixar actuar la natura.

 

És una mena de laisser faire, laisser passer. Aquí, a Europa, potser som més intervencionistes.

 

 

 

Europa marca el camí

Una de les condicions que li han imposat els alemanys i la Comissió Europea a la ministra d’Economia espanyola, si vol la pluja de milions europea dels fons Next Generation, és que el monocultiu turístic, a Espanya, ha d’acabar-se. Vaja, que no es pot viure exclusivament del turisme. La ministra ho ha acceptat sense discutir.

 

Com a integrants, per grat o per força, del Reino de España, els cerdans hauríem de prendre’n nota i, de fet, tot el Pirineu també. Agradi o no, comencen a bufar aires de canvi en el futur econòmic de les nostres comarques.

 

Això vol dir que potser algunes inversions per sustentar el turisme que es donaven per suposades fins ara, desapareixeran de la nit al dia o es veuran molt reduïdes.

 

Males notícies? A curt termini potser sí, però a mitjà i llarg termini crec que és una oportunitat d’or per canviar el model econòmic del Pirineu.

 

Per on va Europa? Doncs per una aposta decidida cap a la digitalització de les empreses, per les energies netes i per la descarbonització de l’economia. És el futur. De fet, és el futur necessari si volem sobreviure com a espècie a l’emergència climàtica que ja tenim a sobre.

 

El turisme ha representat una pluja de diners a les nostres terres quan el sector primari va començar a caure en picat, per motius diversos. Però ja llavors sabíem que era una cosa que no podia durar eternament. El turisme no sol ser sostenible i no és bo tenir tots els ous al mateix cistell.

 

Vol dir que deixarem de viure del turisme? Espero que no. El que hauríem de fer és deixar de DEPENDRE del turisme. Tenir altres opcions, tant al sector serveis, com a una indústria neta i sostenible i una nova concepció del sector primari.

 

Fa molts anys que es parla de teletreball i de convertir la Cerdanya i altres bells indrets pirinencs en llocs on hi floreixi el talent. És evident que no tindrem mai un Silicon Valley a la californiana, però podríem tenir-ne un de més reduït a la pirinenca.

 

Per això, ens cal fibra òptica a tots els municipis, una bona cobertura d’antenes 5G per desenvolupar l’internet de les coses, una bona regulació i promoció d’energies netes (solar, eòlica, geotèrmica, biomassa), un bon transport públic per tren i per carretera, promoure que els joves puguin viure i treballar al territori un cop acabin els seus estudis, gairebé sempre fora de la comarca, una reordenació del sector turístic, facilitar la instal·lació d’indústries tecnològiques i culturals a la comarca, aconseguir alguna infraestructura universitària i promoure una indústria basada en productes del sector primari.

 

Tot això requereix inversió, tant pública com privada, però també iniciativa. Cal que la gent del territori s’ho cregui i aposti per sectors productius i deixi de pensar exclusivament en el turisme. D’això ja en tenim i en continuarem tenint. Però cal pensar ara en altres coses.

 

Perquè si nosaltres no ho fem, les comarques veïnes sí que ho faran. De fet, ja ho estan fent. I llavors no ens podrem queixar, perquè haurem perdut una oportunitat fantàstica per crear riquesa i fixar la població al territori.