Alarmisme contraproduent

La coneguda revista científica Nature acaba de publicar un article, signat per un munt de científics on s’alerta que, analitzant 7 de 9 característiques, la Terra ha deixat de ser un lloc “amable” i segur per a la vida humana.

 

A veure, per evitar suspicàcies: estic interessat en el tema del canvi climàtic des dels anys 90; soc ecologista fins a la medul·la, però sense ser cap fanàtic dogmàtic, crec que soc molt raonable; penso que la vida de moltes espècies -inclosa la nostra- a la Terra està en perill.

 

Ara bé, d’aquí a pràcticament dir que estem a punt d’extingir-nos, em sembla una bestiesa. Encara pitjor: és crear un ecoalarmisme molt contraproduent que l’única cosa que generarà serà una reacció de negacionisme, com a mecanisme de protecció psicològica per part d’un bon percentatge de la població.

 

Alguns, simplement, no ho podran assumir. Altres, no voldran. I a alguns privilegiats de l’statu quo, no els convindrà. Però el resultat serà just el contrari del que es pretén: que costarà més emprendre accions reparadores i correctores.

 

Els científics i els mitjans de comunicació, han d’informar, no estendre el pànic per vendre més o per obtenir un més gran protagonisme. Ens han d’oferir solucions pràctiques i viables. Només si aquestes no existeixen haurien de fer el crit d’alarma, però com a darrera opció i quan les coses anessin realment malament.

 

Sabem que hem anat massa lluny. Que en algunes zones de la Terra, les coses es posaran difícils. Algunes illes potser desapareixeran sota el mar. Moltes regions productives deixaran de ser-ho i les inclemències climàtiques augmentaran. Tot serà més difícil en el futur.

 

Però ens hi adaptarem. Evidentment, com més fortament actuem ara, millor aniran les coses o, almenys, menys dolentes seran les coses en el futur. Però cal tenir en compte la inèrcia humana, els interessos dels qui manen realment (que no són els polítics), la ignorància i la cobdícia humana.

 

Així i tot, crec que el futur no serà tan negre i que ens en sortirem. Pagarem un preu. El pagaran les generacions que ens succeiran en aquest món blau i verd, però tinc esperança. I la ciència i la tecnologia, que també han contribuït a aquest desastre, ens ajudaran a solucionar-lo.

 

És amb racionalitat, ciència i educació que tindrem un futur, no amb dogmes, pensament màgic i gurus de pa sucat amb oli. Necessitem gent vàlida a les institucions, a les associacions, al món empresarial i una mica pertot arreu. I és responsabilitat de tothom que així sigui.

 

 

La pertinaç sequera

Durant la dictadura franquista, era corrent sentir a parlar en el NODO de la “pertinaç sequera” (bé, en castellà: “la pertinaz sequía”), per referir-se al fet que Espanya és un país eminentment mediterrani on plou quan vol i quan plou, no sap ploure.

 

De tota la vida, és normal trobar-se amb períodes més o menys perllongats de sequera, en els quals plou molt poc i a deshora. Ara, amb l’escalfament global, la cosa ha empitjorat. Plou menys i encara més a deshora i, quan plou, ho fa de mala manera. Així, és normal que caigui un aiguat després d’una sequera i s’endugui cases, ponts i cotxes en el lloc més insospitat.

 

A Catalunya, ens ha tocat un d’aquests períodes, amb tan mala sort, que fins i tot hem hagut de tallar el subministrament de l’aigua de reg per a cultius, especialment a la zona de Lleida. S’ha parlat a bastament de mala gestió, d’infraestructures obsoletes, de la cobdícia de les centrals hidroelèctriques que han buidat massa els pantans per fer electricitat, etc. De fet, s’ha parlat massa.

 

Hi ha una mica de tot això. Per desgràcia, aquest nefast període ens ha tocat viure’l en any electoral. Mala cosa. Els polítics no arranjaran res. Es limitaran a llançar-se els trastos els uns als altres i no en traurem l’aigua clara, mai millor dit.

 

Alguns països força més civilitzats que nosaltres, com és el cas d’Israel, van patir fa dècades una situació similar. De fet, molt pitjor, perquè Israel és, en gran manera, terreny desèrtic. Avui dia, són una potència hídrica i agrícola. Com s’ho han fet?

 

Primer, van analitzar seriosament el problema i van cercar solucions efectives, a llarg termini. Van construir dessaladores, per obtenir aigua dolça de l’aigua salada del mar; van canviar els obsolets sistemes de regadius, per sistemes de degoteig en els quals són punters avui dia en tot el món. Van localitzar les pèrdues d’aigua en canonades i les van modernitzar.

 

En fi, res de l’altre món. Tot molt lògic. Però ho van fer. I ho van fer bé, en comptes de prometre molt i, després, que qui vingui ja s’ho trobarà. No van inventar-se solucions ridícules com portar l’aigua del Roina, per exemple.

 

Un transvasament hauria de ser el darrer recurs i possiblement ni això. Els rius no són canonades d’aigua dolça per fer electricitat i per bastir els nostres interessos. Tenen una funció ecològica. Podem aprofitar els recursos naturals, però no cal exhaurir-los fins a l’extrem que tenim rius que ja no arriben a la mar: baixen secs, perquè hem transferit l’aigua per altres usos.

 

Mentrestant, la gent continua omplint piscines, regant camps de golf i jardins, inundant camps de cultiu de manera molt poc eficient i llençant l’aigua en forma de fuites incontrolades una mica pertot arreu.

 

Israel va arribar a ser una potència partint d’una posició desavantatjosa.  No podem fer nosaltres el mateix? Bé, no som Israel. Algú dirà que “per sort”, però en aquest sentit, jo dic que “per desgràcia”. Ja m‘agradaria que els nostres governants tinguessin el sentit d’estat que van tenir els israelians.

 

No som els únics, és clar. Als Estats Units estan encara pitjor. Han construït ciutats malbaratadores d’aigua enmig del desert i han portat aquest preuat recurs amb canonades de milers de quilòmetres. Ara s’adonen que l’aigua s’està esgotant i que portar aigua de tan lluny, no és rendible.

 

Nosaltres anem pel mateix camí. Si no podem tenir regadiu per exportar taronges, doncs potser haurem d’exportar altres coses. La producció d’aliments és cabdal, però només si és per a consum propi. Si no, estem fent servir recursos escassos al sud d’Europa, com és l’aigua, per exportar aliments que necessiten molta aigua per ser produïts i portats al nord i centre d’Europa.

 

Si afegim el cost del transport i que gairebé tot ho fem per carretera, la cosa encara es posa pitjor.

 

Potser, la gent amb diners per tenir jardinets hauran de plantar alzines en comptes de pícees. Omplir les piscines amb aigua aprofitada de la pluja i oblidar-se de tenir gespa alpina, que consumeix una barbaritat d’aigua i plantar altres coses als jardins. Tampoc cal plantar cactus, hi ha moltes possibilitats.

 

Potser, el camp requereix una modernització integral pel que fa a cultius i tecnologia de regadius i potser, els transvasaments són una cosa antinatural i hem de començar a aprendre a subsistir amb els recursos que tenim a prop.

 

 

 

Mentides comunament cregudes sobre els JO d’hivern

Com que sembla que això dels Jocs Olímpics d’hivern al Pirineu són com els ulls del Guadiana, que desapareixen i tornen a aparèixer, pot ser que comencem a analitzar algunes de les mentides comunament cregudes sobre aquest hipotètic esdeveniment i com afectaria la Cerdanya.

 

1.Les infraestructures que es facin, després es desmuntaran.

 

És possible. I també és possible que no. Qui ens ho assegura? Un cop fetes… mireu què va passar a Sarajevo: infraestructures oxidades i deixades de la mà de Déu. Post festum, pestum. Un cop s’han fet els jocs, ja veurem si es desmunten.

 

Després està la vila olímpica, que es faria a Super Molina o a Puigcerdà o a tots dos llocs. Això no es desmuntaria. La teoria és que es destinaria a habitatge protegit, però també qui ens ho assegura? A més: habitatge protegit a Super Molina? De debò?

 

2. Arranjaran la línia fèrria.

 

Fins i tot es diu que el trajecte Barcelona-Puigcerdà es farà en dues hores. Algú creu en miracles? En els bons temps del tren pullman, el trajecte durava dues hores i mitja a costa de parar en tres o quatre llocs, només. Molt difícil baixar d’això. L’única solució seria fer la línia nova de Vic a Puigcerdà, amb doble via. El cost seria monstruós. No es farà i menys en uns pocs anys. Si no es gasten els calés en el rodalies, que afecta milions de persones, ho faran en una línia on viatgen quatre gats, mal comptats.

 

3. Faran hotels en detriment de la segona residència.

 

La segona residència ja la tenim aquí. No la desfarem en menys d’un segle. Potser ni així. Si es construeixen hotels, el resultat serà que quan s’acabin els jocs, aquests hotels -que seran grans- entraran en competència amb els hotels actuals i rebentaran preus per omplir. Es carregaran el sector hoteler que tenim. De debò que volem canviar els hotels de famílies locals per hotels de fons internacionals?

 

4.Posaran Cerdanya al mapa.

 

Com Barcelona 92: va morir d’èxit. Tenen uns problemes amb el turisme gravíssims. Nosaltres ja patim la massificació només amb la segona residència. Volem afegir a sobre turisme massiu? No tinc res en contra del turisme. De fet, crec que els negocis locals haurien de poder viure entre setmana i no només alguns caps de setmana a l’any, però això no s’arranja amb uns jocs olímpics. Volem atraure un determinat tipus de turisme o un turisme massiu indiscriminat?

 

5.Portaran molts diners a la comarca.

 

Uns pocs dies. Que s’enduran uns pocs. La majoria de fora de la comarca. Els diners d’aquest tipus d’inversions solen generar corrupció. El COI no destaca precisament ni per la seva transparència ni per la seva honestedat. Tant interès de la classe política i dels sectors benestants en sembla sospitosa.

 

6.  Seran uns jocs sostenibles.

 

Molt! El més probable és que s’hagin de fer amb neu artificial, cosa que implica una despesa brutal d’energia i aigua (suposant que n’hi hagi: vegeu “sequera actual”; vegeu: “preu actual de l’electricitat”). Més construcció. Més asfalt. Un munt de gent a l’alta muntanya, un dels ecosistemes més fràgils que existeixen. Molt sostenible, tot plegat.

 

I no parlem que es facin en diferents seus dels Pirineus i a Barcelona. Milers de persones amunt i avall per aquestes carreteres. També, tot molt sostenible.

 

7.  Són una opció de futur.

 

Són més del mateix. Volem un canvi de model econòmic. Volem mantenir bona part del que tenim, però essent més respectuosos amb el medi ambient i afegir una nova economia, més sostenible i ecològica. Més social. Volem que els guanys econòmics es reparteixin més i no es concentrin en unes poques mans. En definitiva: volem canviar, no perpetuar l’actual model, que consisteix que la Generalitat inverteixi pilons de diners en unes poques infraestructures, algunes d’elles privades, en comptes de crear noves oportunitats de desenvolupament econòmic.

 

8.  Serviran per solucionar el problema de l’habitatge.

 

Amb l’especulació constructiva que hi haurà, qualsevol mesura que es realitzi quedarà totalment diluïda. Les promeses de destinar l’habitatge de la vila olímpica a habitatge social són això: promeses. El que passarà del cert és que tot pujarà encara més de preu.

 

9. El Govern respectarà la decisió democràtica dels pirinencs.

 

De moment, ens han furtat un referèndum -o consulta- que ja estava pràcticament convocat. No hi havia cap intenció de mantenir-se neutrals. Fins i tot el Govern va pagar anuncis als mitjans per promocionar els Jocs. No hi va haver cap mena de transparència. No se li va explicar al territori detalladament en què consistia el projecte, com afectaria el medi ambient, quins suposats guanys es rebrien, etc. A sobre, el Govern continua intentant revifar el projecte per la porta del darrere, sense soroll, a la foscor, seguint una política de fets consumats, tot i que ho neguen.

 

10. Els esportistes locals els volen.

 

Alguns sí, i altres són conscients del que se’ns ve a sobre i no estan tan segurs. Altrament, no podem fer uns jocs olímpics en un lloc només perquè uns quants esportistes els vulguin allà. Respecto molt totes aquestes noies i nois que s’esforcen dia a dia per competir i ser els millors, però això no és una excusa per trinxar un territori. De fet, si jo fos esportista, m’ho pensaria dos cops si voldria que es carreguessin el lloc on visc i entreno habitualment.

 

 

Podria continuar, però crec que us feu una idea, oi?