25 de setembre 2022

Terra de formatges?

Darrerament, he llegit en diversos llocs que cal repoblar el Pirineu i la solució que se’ns ven és importar persones, generalment joves, que vinguin a muntar una formatgeria o alguna cosa per l’estil.

 

A veure, benvinguts siguin i que vinguin tants com el Pirineu pugui acollir, però crec que la solució no és aquesta, en absolut.

 

El principal problema que tenim és molt simple: cada any, una generació de joves marxa a estudiar a les ciutats, que és on són les universitats i altres centres d’estudis qualificats, i després ja no tornen.

 

I no ho fan perquè aquí no hi ha ofertes laborals per a ells i, a sobre, el preu de l’habitatge està pels núvols. O tornen a casa dels pares o viuen sota d’un pont.

 

És tan simple com això. Solucions? Moltes, però totes requereixen un cert esforç inversor, públic i privat alhora: més places de funcionaris qualificats, creació de centres d’estudis o d’investigació al Pirineu, millora de les infraestructures, com la fibra òptica, polítiques raonables d’habitatge, inversió privada al Pirineu i no fora d’ell, creació de vivers d’empreses i, sobretot, una política planificada per dur a terme totes aquestes iniciatives de manera raonable i que no es trepitgin les unes a les altres.

 

Tan complicat no és. No cal fer processos participatius, per cobrir l’expedient que ja tenen les conclusions escrites, ni grans actes plens de polítics que no serveixen més que fer-se la foto i sortir als mitjans de comunicació tot fent veure que es preocupen per nosaltres.

 

No fan res d’això. Calen diners i cal invertir-los bé. No ens calen Jocs Olímpics ni línies de tren destrossa-territoris. Ens calen polítiques d’habitatge i inversions en llocs de treballs qualificats.

 

I penso també que no només cal afavorir els estudis universitaris. Uns bons centres de formació professional anirien molt bé. Així no ens caldria portar els pintors o els fusters de Polònia o del Perú (no tinc res en contra, però pot ser que apliquem allò del quilòmetre zero també a aquestes professions).

 

En fi, menys xerrameca i menys fotos i més calés i més projectes seriosos, que els formatges i els iogurts tradicionals estan molt bé, però donen pel que donen.

 

 

05 d’agost 2022

De què ens queixem?

Si la meva mare no em deshereta, soc dels privilegiats cerdans que no hauran de marxar a viure a un altre lloc, sempre que pugui mantenir la feina que ara tinc a Puigcerdà.

 

Per desgràcia, aquesta premissa no és aplicable a tothom. Molts joves veuen com pel fet de ser cerdans, no els volen llogar un habitatge a Cerdanya. Molta gent prefereix llogar de temporada a gent de fora per motius diversos, però bàsicament, econòmics: et paguen el mateix per una temporada que per tot l’any i tens l’habitatge ocupat només una part de l’any.

 

De comprar, ja ni en parlem. Els preus són exorbitants. Encara que puguis pagar una hipoteca, generalment entre dues persones, destinant el sou d’un dels dos membres de la parella totalment a tal efecte, has de poder pagar l’entrada, que sol ser important i tal com estan les coses, això implica estalviar. Estalviar? Amb els preus que tenim a Cerdanya i la inflació desbocada, això és gairebé un miracle!

 

La Cerdanya té una renda familiar molt baixa. Similar a la del Pirineu, que és de les més baixes de Catalunya. La terciarització de l’economia provoca dues coses, sobretot: que l’habitatge i els preus dels productes sigui elevat i que els salaris siguin precaris i baixos.

 

Mentre uns pocs s’omplen les butxaques, i de debò, la majoria han de malviure com poden. I si són joves, la cosa encara és més complicada. Si volen independitzar-se del domicili familiar, la cosa és complicada, per no dir que impossible, fins a edats avançades. Amb sort.

 

Així i tot, molta d’aquesta gent perjudicada pel sistema defensa el repartiment de les engrunes de què viuen. Com que no han vist mai altra cosa o potser no gosen provar altra cosa, s’acontenten amb allò que tenen i ho defensen, quan l’única cosa que estan fent és defensar les cadenes que els lliguen a la misèria.

 

Insisteixo: alguns viuen prou bé i aquests no tingueu por que són els que defensaran a capa i espasa l’statu quo. Us vendran que això de les segones residències és genial, que hem de potenciar més la terciarització de l’economia i altres coses per l’estil.

 

En fi, no som pas un cas únic, però sí un cas extrem. Cada cop anem a pitjor. Cada any que passa, una nova generació de joves marxa a estudiar fora per no tornar mai més. Potser algun cap de setmana a l’estiu a veure la família. Aquí no tindrien ni feina ni casa.

 

Es parla molt de la sagnia que suporta Catalunya respecte de la resta d’Espanya. Pot ser que comencem a parlar de la sagnia que suporta Cerdanya any rere any. La nostra particular fuita de cervells. Estem condemnats una població envellida, sense valor afegit, a la qual li caldrà mà d’obra forana perquè la local ha de marxar fora. I aquesta mà d’obra forana també viurà amb precarietat, perquè hauran de compartir habitatge amb altres famílies i tindran uns sous justets, en el millor dels casos.

 

Aquest és el futur de la Cerdanya. Tant se val que es facin Jocs Olímpics d’hivern, ens arrangin la via del tren o ens donin les engrunes dels pressupostos generals de l’Estat o de la Generalitat.

 

I això no és només responsabilitat dels diferents actors polítics, que també, sinó bàsicament de nosaltres. Estem massa ocupats intentant gratar les engrunes per demanar realment alguna cosa important. I és clar, així ens va.

 

 

 

13 de juny 2022

Revetlles sense petards

S’acosta la nit màgica de Sant Joan i com cada any, aquells a qui no ens agraden els petards sorollosos, ens haurem d’empassar una bona ració d’explosius que, a més a més, es perllongaran dies i dies.

 

Ja ni tan sols aspiro que això canviï. Mira, que cadascú foti el que vulgui. Però m’agradaria poder celebrar en algun lloc de la meva comarca una revetlla tranquil·la, amb foguera, coca (de la que es menja) i si voleu, alguna pirotècnia no sorollosa.

 

L’element central d’aquesta nit és el foc, no els sorolls molestos. Ja no parlem de com afecten els animals de companyia. Per sort, la meva gata només s’espanta una mica, però l’anterior gata es tornava boja i no sortia de dessota del llit durant dies, quan arribaven aquestes dates.

 

Per tant, m’agradaria saber si algú celebra una revetlla més tranquil·la i m’hi vol de convidat. Hi aniré ben gustosament.

 

 

 

27 de maig 2022

Coixins berlinesos

Heu sentit mai a parlar dels coixins berlinesos o, simplement, berlinesos? Antigament, se’n deien “guàrdies tombats” o reductors de velocitat. Es tracta de “petites” elevacions a l’asfalt d’un carrer o carretera per tal que els vehicles que s’apropen, frenin, a risc de deixar-se els baixos, si no ho fan.

 

A Puigcerdà tenim uns quants. Per exemple, davant del pas de vianants del quarter de la Guàrdia Civil. N’hi ha dos, posats amb força mala bava, tot i que correctament senyalitzats, això sí.

 

Ara acaben de posar un parell més a l’avinguda del Segre, davant d’aquella rotonda el·líptica coneguda popularment com la “güevonda”, per la seva forma ovalada. Aquests estan molt mal disposats, ja que facis el que facis, llepes, perquè ocupen la major part del vial, però no tot. Naturalment, hi ha qui els intenta evitar, sense aconseguir-ho, és clar. Però si tractes de passar-los pel mig, el resultat tampoc és gaire galdós.

 

Però qui s’enduu el premi gros són una mena de reductors de velocitat ubicats a la sortida de Vilallobent, a la carretera en direcció a les Pareres. Facis el que facis, encara que vagis a 10 km/h, rasques els baixos del cotxe. A sobre, estan fets amb materials molt durs, cosa que pot provocar fàcilment un accident o una destrossa al vehicle.

 

No sé de qui va ser la genial idea de posar-los. És que no han rebut cap queixa dels veïns? O és que no passen mai per allà? Possiblement, sigui el segon.

 

M’estalvio de fer comentaris addicionals sobre l’estat del vial que comunica Vilallobent amb Puigcerdà, sobre el pont de la Vanera que cau a trossos (recentment adobat), els reductors a traïció de la variant d’Age o del pont de la Granota, els estrets marges de prop del mas Florensa, etc.

 

Un altre mètode molt bonic per reduir la velocitat és posar un senyal de tràfic. En principi, la gent el sol ignorar. Si poses un radar pedagògic, o sigui, un que no multa, augmenta l’efectivitat. Així, a la pujada de l’avinguda Schierbeck n’hi ha un que t’informa de la velocitat a què vas. En teoria, en aquell tram, la velocitat màxima és de 30 km/h, però si intentes anar a aquesta velocitat, el més probable és que se t’aturi el cotxe o que directament s’ofegui.

 

El següent pas és posar un radar de veritat, dels que engruixen les arques municipals i treuen punts del carnet de conduir. Com a Llívia o la Molina.

 

Ja veieu que si l’autoritat “competent” vol que reduïm la velocitat de circulació, té mètodes de sobres per a aconseguir-ho.

 

 

 

08 de maig 2022

(Des) connexions

Aquesta tarda he anat al teatre a Bellver. L’associació Teatre Jove de Bellver presentava l’obra “Absolutament (des)connectats”, una obra per fer riure, però que no només fa riure, sinó que fa pensar i aquestes, segons el meu parer, són de les millors, perquè entren bé i, a més, deixen un pòsit.

 

Aquest grup de joves s’ho fan tot ells i això té força mèrit. Però no insistiré en aquest tema, perquè ja fa uns quants anyets que és així i seria una mica redundant repetir-ho un altre cop.

 

Des que els vaig descobrir, els he anat seguint. Primer, com a iniciativa cultural. Però també com a iniciativa social: gent jove, de Bellver i d’altres indrets de la comarca i de fora d’ella que treballen plegats, amb ganes, il·lusió i amb la intenció de transmetre un missatge.

 

Les seves obres no són simples vodevils ni són innòcues. Sempre solen transmetre algun missatge, cosa d’agrair enmig de la buidor general regnant. A més a més, els seus components són joves -per dir-ho cruament- en edat d’anar a estudiar fora de Cerdanya i no tornar més que per la festa Major.

 

De moment continuen reunint-se i fent teatre, cosa ja de per si força notable en una comarca on la iniciativa juvenil és molt escassa, especialment fora del món de l’esport, on encara hi ha una mica de flama. Però pel que fa a l’activisme polític o cultural, res de res o molt poqueta cosa.

 

Així que congratulem-nos pel Teatre Jove de Bellver que inicia o acaba les seves obres amb aquest crit de guerra, cosa que sobta una mica, però que també transmet una certa esperança.

 

També voldria parlar una mica de l’obra. El paper que té en la nostra societat i en les nostres vides el mòbil es veu reflectit fortament en l’obra. És el centre de l’obra, juntament amb les complexes relacions humanes. I sobretot, els nostres secrets, més nombrosos i importants del que podria semblar inicialment.

 

Hem canviat el confessionari amb el mossèn catòlic pel mòbil i les seves aplicacions. No sé si el canvi ens haurà sortit gaire a compte.

 

He de dir que m’he sentit una mica deprimit. Si jo hagués estat un dels protagonistes de l’obra, em temo que els missatges o trucades rebudes al meu mòbil haurien estat força avorrides. En fi, ja ho deien els xinesos com a maledicció: “Tant de bo que visquis temps interessants”.

 

 

 

25 d’abril 2022

Adagio

Ahir al vespre, vaig anar a una interpretació de cant coral organitzada pel Conservatori de Música dels Pirineus al Casino Ceretà de Puigcerdà. Val a dir que va estar molt bé.

 

El que més em va sorprendre és la quantitat de noies i nois cantaires que hi havia, especialment del Berguedà i de l’Alt Urgell. De la Cerdanya, només n’hi havia catorze. D’acord que demogràficament, som de les tres comarques, la que té menys habitants, però, així i tot, les proporcions tampoc s’acabaven de complir.

 

Igualment, la immensa majoria del públic del Casino era gent de les comarques veïnes. Pocs cerdans. Quan abans veia aquestes coses, m’emprenyava força. Ara, suposo que amb l’edat, només m’entristeixo. Són moltes vegades de sentir la mateixa cançó, mai millor dit.

 

Tocar un instrument o saber cantar són activitats molt comunes a bona part d’Europa. A Catalunya no estem malament, tot i que les distàncies són força grans respecte de països com el Regne Unit o Alemanya.

 

Hi ha d’haver de tot, però veig amb una certa preocupació com és molt més fàcil omplir un equip de futbol infantil que una coral. Ep! Que no tinc res en contra que els nens facin esport, sigui d’equip o individual. Ans al contrari. Em sembla molt bé. Però una cosa no treu l’altra.

 

Hi ha un cert sentiment general que els joves, entre els estudis i una activitat extraescolar ja van saturadíssims. El cert és que a altres indrets conec molts joves que practiquen esport, toquen un instrument i fan classes addicionals d’un idioma, per exemple, l’anglès.

 

Tampoc es tracta d’omplir-los cada hora. Els nens han de jugar i els més grans han de tenir el seu temps, relacionar-se amb altres joves i també sortir de festa. Però tampoc això està renyit amb pertànyer a una coral, a una colla castellera o a un club d’escacs.

 

La major part de la gent no té cap afició, fora de veure la tele o potser jugar a algun videojoc. La cultura no està gaire de moda. I és per això que quan vaig a actes d’aquest tipus, puc veure el poc interès general que susciten. Sobretot, si no actua alguna patum, fan un pica-pica en acabar l’acte o hi ha alcohol (gratuït o pagant).

 

En fi, que entenc que hi ha gustos per tot, però és una llàstima que ara que disposem d’infraestructures culturals i d’actors culturals, no els aprofitem i preferim quedar-nos a casa amorrats al mòbil o a la tele. Una veritable llàstima.