La vetllada de Grus

Darrerament, als mitjans de comunicació, no parem de sentir notícies sobre macrobotellots que acaben a altes hores de la matinada, molts cops amb la intervenció de les forces d’ordre públic i en alguns casos -no pocs- a les fosques i a garrotades. Sembla la vetllada de Grus.

 

Crítiques a part, que són evidents tot i que algunes persones encara tracten de justificar l’injustificable, perquè una cosa és que els joves vulguin divertir-se i una altra, molt diferent, és que es comportin com salvatges, crec que tots plegats ens hauríem de plantejar una cosa molt més simple: qui és el model de diversió de la joventut (i de gent no tan jove)?

 

Molt evident, oi? Drogues. Algunes de legals, com l’alcohol i d’altres de més o menys il·legals, com el cànnabis, la cocaïna o les drogues sintètiques.

 

Això és diversió? Encara que ho reduïm només a l’alcohol, droga cancerígena i molt addictiva, extraordinàriament perillosa per la salut, n’hi ha prou per veure que alguna cosa no rutlla.

 

Si una persona adulta necessita emborratxar-se per divertir-se, és que no té gaire clar què és la diversió. O potser sí, no sabria dir-vos, però crec que hi ha alguna cosa profundament incorrecta en això.

 

Altrament, molta gent, pràcticament tothom, s’ha emborratxat algun cop a la vida. No critico això. De vegades has de provar una cosa per saber si t’agrada o no. Però el fet, és que alguns ho fan cada cap de setmana o més.

 

Si hem tolerat i fins i tot incentivat i normalitzat aquests comportaments, ara per què els diem a la gent, especialment als joves, que solen ser més rebels i menys tendents a seguir les normes d’ordre social, que ara no poden continuar fent allò que han fet sempre?

 

Per una pandèmia? A la majoria tant se’ls en fot. Són joves i per tant, immortals. Quan un és jove no pensa en la mort a menys que li hagi passat fregant i això no passa sovint, per sort.

 

A sobre, la pandèmia els afecta menys que a la majoria de persones i quan ho fa, sol fer-ho de manera lleu. És clar que hi ha excepcions, però en aquests casos s’aplica allò de “a mi no em passarà”.

 

Per tant, l’única solució és canviar el model de diversió, perquè no els fareu entrar en raó. I no s’ha de canviar per la pandèmia, sinó perquè crec que és intrínsecament pervers.

 

Si només som capaços de gaudir emborratxant-nos o drogant-nos, no estem gaire lluny dels micos que es torren amb fruita madura. Potser és que només som això: micos un pèl més sofisticats.

 

M’agradaria pensar que l’art i la cultura també serveixen per a alguna cosa, però si cal barrejar-los amb alcohol o altres drogues, no sé, crec que anem pel camí equivocat.

 

No soc consumidor habitual d’alcohol i mai he provat drogues no mèdiques superiors al cafè. Per tant, igual no ho entenc. De fet, ara ja ni tasto l’alcohol per qüestions mèdiques i no el trobo gens a faltar. I no em considero un amargat o una persona que no sàpiga riure o divertir-se.

 

És possible viure sense aquest model de reunir un munt de gent a altes hores de la matinada per consumir substàncies estupefaents. Us ho asseguro. Ara, cadascú pot fer el que vulgui. Individualment, pots fer allò que et roti. Però col·lectivament, no. Els teus drets acaben on comencen els dels altres.

 

Si amb la teva conducta lliure pots provocar que altres persones emmalalteixin, llavors és normal que l’autoritat vulgui posar normes restrictives. Suposo que si ets jove i rebel, no ho voldràs entendre, però no ets ximple: en el fons ho entens perfectament. El que passa és que és més còmode fer allò que et surti de les gònades. I com que possiblement a casa teva no t’han educat de manera diferent, ara tenim el que tenim.

 

 

 

Saül cau del cavall

Benvolguts amics i enemics:

 

Com Saül, quan perseguia els primers cristians, he caigut del cavall i per sort no m’he trencat res. Només una mica de la pols del camí i poca cosa més. No és que hagi vist la llum, ni de bon tros, però sí que he pres una decisió que portava llarg temps rumiant. Però primer, permeteu-me que us posi en antecedents.

 

Fa més de trenta anys que lluito individualment, en el món de l’associacionisme i des del món de la política, per la millora i la transformació progressista de la Cerdanya. Crec que la societat de la nostra comarca pateix algunes mancances importants i sempre he volgut contribuir a pal·liar-les o a corregir-les.

 

Evidentment, puc estar equivocat. Perquè pel que sembla, gairebé tothom està molt content de com és i del seu mode vida. No sembla que tinguem problemes socials, econòmics, ecològics o polítics. La immensa majoria de la gent viu en una mena de placidesa general, del tot m’està bé i per què fer res si total, les coses ja van prou bé.

 

Bé, no hi insistiré. Ja no més. M’he quedat força fart de predicar al desert. Gairebé afònic. És cert que hi ha una minoria de gent compromesa i desperta que no ho veu així. Que és conscient que vivim d’un futur prestat, que això és pa per avui i gana per demà, que cal lluitar per millorar les coses. Per desgràcia són això: una minoria molt minoritària.

 

No vull que em domini la negativitat. He après moltes coses, he conegut moltes persones (i també m’alegro molt de no haver conegut moltes altres) i el cert és que de tot se n’aprèn, per bé o per mal. L’experiència és un grau i s’obté exercint.

 

Però com deia abans, fa més de trenta anys que lluito contra els molins de vent. I potser que ja toca deixar-ho.

 

Penso continuar essent crític i dient les coses com les veig. Això sí que no m’ho traureu. De fet, els darrers anys, per una qüestió de conseqüència política m’he hagut de mossegar manta vegada la llengua i m’he hagut d’empassar molts gripaus i no he pogut dir tot allò que opinava. Però alguns gripaus tenen verí a la pell i ja sabeu què se li atribueix a l’emperador romà Claudi, oi?: “Que tot el verí que s’oculta en el fang surti a la superfície”.

 

Que consti que no parlo des del ressentiment. Ans al contrari. Estic molt tranquil i satisfet. Tinc la consciència més neta que una patena. Tot i no necessitar la Cerdanya per res en la meva activitat professional, sempre he intentat lluitar per ella i per tota la gent que l’habita, per tant, tot el que he fet ha estat de manera desinteressada.

 

Així doncs, em retiro als quarters d’hivern a veure-les passar. Que altres més joves agafin les regnes, si és que els importa el més mínim. Una de les poques coses que realment m’han desanimat ha estat veure com any rere any, els joves cerdans, molts d’ells amb considerable talent, marxaven de la comarca per tornar només ocasionalment a veure la família i es desentenien d’ella totalment. Fins i tot els pocs que es quedaven, no tenien gaire interès en el futur de la comarca.

 

A veure, no ens enganyem: a la major part dels cerdans que conec només els interessen els diners. No tenen cap mena d’interès per la cultura, el progrés, la ciència, el seu entorn, o el futur. En tot cas, el seu futur personal i poca cosa més.

 

Així, és gairebé impossible lluitar contra res. Per tant, per què perdre el temps lluitant contra una societat a la qual li està bé tot?

 

És més còmode criticar, que és el que fan molts altres, sense aportar cap cosa positiva. Limitar-se a vomitar bilis verda, color de l’enveja i poca cosa més.

 

Aquí no m’hi trobareu, és clar. La meva crítica serà sempre positiva, amb la diferència que ja no tindré l’esperança que servirà per canviar gaire cosa. Però almenys, exerciré el meu dret a la llibertat d’expressió. I esperem que duri molt de temps, perquè tal com estan les coses en aquest país, fins i tot això perilla.

 

Inicio doncs una nova etapa d’aquest bloc, més sincera, més honesta i més directa. Disculpeu-me si algun cop em passo de sarcàstic o fins i tot de cínic, no ho faig de mala fe: és que el món m’ha fet així.

 

 

 

Orgull de què?

Fa uns dies, a Puigcerdà, va tenir lloc una concentració en ocasió del dia de l’orgull LGTBI+, organitzada per l’Ateneu de Cerdanya. Val a dir que érem quatre gats i mig. Potser no es va poder convocar amb prou antelació, però el cert és que altres actes es convoquen amb menys temps i tenen força més públic.

 

Concretament, recordo la concentració a favor de l’alliberament d’en Pablo Hasel, on hi havia un munt de joves (i de no tan joves) a la plaça de l’Ajuntament, o altres concentracions a favor dels presos polítics o del Procés.

 

Però això de l’orgull gai, com se’n deia abans (ara el terme és impronunciable) sembla que no mobilitza tanta gent, ni tan sols entre el jovent, que sol ser força compromès amb els drets i les llibertats.

 

Fa poc dies, a Galícia han assassinat un noi jove i tot sembla que la cosa té tints homofòbics. El van apallissar, al crit de “maricón” i el van matar. Pim, pam. No és un cas únic.

 

Fa poc, també, en ocasió del dia de l’Orgull, precisament, el conegut epidemiòleg Oriol Mitjà va llegir un manifest on explicava que a ell, de jove, l’havien maltractat i llençat a un contenidor pel fet de ser homosexual.

 

Qui pensi que aquest país no necessita mobilitzar-se per lluitar pels drets del col·lectiu LGTBI+, només pel fet que tenim unes lleis molt bufones, s’equivoca totalment. Les lleis, si no se les creu el poble, no serveixen per a gaire cosa.

 

Pots tenir una llei que digui que encara que siguis homosexual tens els mateixos drets que els heterosexuals, però si després et donen una pallissa i et maten, no sé ben bé de què coi t’haurà servit la llei.

 

Benvinguda sigui, és clar: a altres països com a Polònia o Hongria (per citar-ne un parell d’Europeus) estan encara pitjor. I no parlem de Rússia, l’Iran, bona part de l’Àsia o l’Àfrica.

 

En molts altres llocs del món, pertànyer al col·lectiu LGTBI+ és una sentència de mort. En el millor dels casos, ostracisme i rebuig social.

 

Però a Catalunya, realment estem tan bé? Per què hi havia tan poca gent l’altre dia a la plaça dels Herois?

 

Temes organitzatius a part, crec que la gent que viu als pobles, i la Vila és un poble per moltes coses, com aquesta, manifestar-se públicament a favor d’aquests drets costa. No sé si està mal vist. Però costa.

 

Des del GRC, fa uns quants anys -no tants-, vam voler organitzar un festival de cinema LGTBI. No donaré noms, però un conegut polític ens va dir que: “millor que no, que això la gent de Puigcerdà no ho entendria”.

 

Llavors vaig pensar que qui no ho entenia era aquesta persona, però potser tenia raó. Aquí som molt progres de boqueta, però a l’hora de la veritat, la majoria són uns “cagats”.

 

I és que en aquest cas ni tan sols es pot dir allò tan repetit de “no espantem el turisme”, perquè si un col·lectiu té fama de gastar-se els quartos, és precisament el col·lectiu LGTBI+. Però ni tan sols així.

 

En fi, que em penso que cal força més conscienciació sobre aquests temes i no només durant una setmana a l’any. Tampoc dic que muntem una rua de carrosses amb drag-queens (ja es va fer un any a la Festa de l’Estany, amb una carrossa), però potser sí que podríem tenir una miqueta més de sensibilitat per aquest tema.

 

Com us penseu que se senten, especialment els joves que molts cops no gosen sortir de l’armari per allò que diran els seus pares o els seus amics? Ningú no vol que el llencin a un contenidor, que se’n riguin d’ell d’amagat (o a la cara), l’escupin o que l’ignorin. Hi ha molt camí per fer.

 

Podem pintar la bandera multicolor a terra o penjar-la a la façana de l’Ajuntament. És un símbol i això fa tan sols unes dècades hauria estat impensable. Però no és suficient. Cal suport popular. Sobretot, d’aquells que no pertanyen al col·lectiu. Aquests ja ho tenen clar: són els altres els que han d’ajudar.

 

 

 

Oques velles

L’altre dia comentava entristit la desaparició del mitjà “Ara Pirineus”, com a font d’informació i de creació d’opinió a la nostra serralada. El cert és que ja no ens cal patir: TV3 i altres diaris d’importància han agafat el relleu esperat. De què parlo? Doncs del terrible segrest de l’oca Gertrudis.

 

Fa uns dies, van veure com algú baixava d’un misteriós cotxe gris que passava per Martinet i segrestava/s’enduia la famosa oca Gertrudis, una mena de mascota popular de Martinet, que vagarejava pel poble tan tranquil·la.

 

Es tracta d’una oca que ja té una certa edat i que de fet, tot i el nom, sembla que és mascle. Tots aquests ingredients han estat massa pertorbadors per les mentalitats metropolitanes del nostre país i han sortit a les notícies com si haguessin tornat a segrestar la farmacèutica d’Olot (perdó per la comparació). És un dir.

 

Evidentment, la Cerdanya només surt a les notícies de TV3 per dos motius: perquè ha passat algun fet luctuós o folklòric (com és el cas) o bé perquè ha nevat i s’obre el pas a les hordes d’esquiadors de cap de setmana. Aquesta és la concepció gloriosa que tenen del món rural des de les ciutats: llocs on passen coses rares o indrets on anar a passar el cap de setmana.

 

Com em va dir una senyora molt intel·ligent un cop: “A mi m’encanta la Cerdanya entre setmana perquè no hi ha ningú”. Cert, molt cert. Els aborígens restem en hibernació entre setmana esperant el cap de setmana a despertar-nos per servir els nostres convidats de la ciutat, que venen i ens donen a menjar. Bé, alguns ni això. Una concepció encantadora de tot allò que hi ha més enllà de Collserola i dels vallesos.

 

Amb això no critico la gent de ciutat, perquè hi ha de tot i gent maquíssima també. Critico el concepte que tenen, sobretot, els mitjans de comunicació de les grans ciutats d’allò que no són grans ciutats.

 

Al camp, ja se sap, no segresten nens, segresten oques velles. Aquí, no marxa mai la llum, ni hi ha aiguats, ni passen coses interessants. En tot cas, de tant en tant, hi ha algun concurs de gossos d’atura: “Jau, Coloma, jau!!!”.

 

Aquest cap de setmana, a Puigcerdà, s’ha presentat la Història de la Cerdanya, un llibre cabdal, i monumental editat per la Diputació de Girona, feina de més de seixanta persones, a part de maquetadors i impressors, que marca un abans i un després en molts aspectes que es tenien sobre la història de la comarca. Heu vist alguna notícia a la secció de Cultura de TV3 o en algun gran diari?

 

La resposta és òbvia: NO. Rotundament, NO. Però fa poc van sortir unes fotografies precioses dels ànecs i dels cignes que havien nascut a l’estany de Puigcerdà en tots els mitjans (els locals, també, cosa més natural). Ja us dic, com deia aquella aristòcrata francesa prerevolucionària: “Ah, el camp! Aquell lloc horrible on els pollastres es passegen crus”. Canvieu pollastres per oques i ja hi som.