(Des) connexions

Aquesta tarda he anat al teatre a Bellver. L’associació Teatre Jove de Bellver presentava l’obra “Absolutament (des)connectats”, una obra per fer riure, però que no només fa riure, sinó que fa pensar i aquestes, segons el meu parer, són de les millors, perquè entren bé i, a més, deixen un pòsit.

 

Aquest grup de joves s’ho fan tot ells i això té força mèrit. Però no insistiré en aquest tema, perquè ja fa uns quants anyets que és així i seria una mica redundant repetir-ho un altre cop.

 

Des que els vaig descobrir, els he anat seguint. Primer, com a iniciativa cultural. Però també com a iniciativa social: gent jove, de Bellver i d’altres indrets de la comarca i de fora d’ella que treballen plegats, amb ganes, il·lusió i amb la intenció de transmetre un missatge.

 

Les seves obres no són simples vodevils ni són innòcues. Sempre solen transmetre algun missatge, cosa d’agrair enmig de la buidor general regnant. A més a més, els seus components són joves -per dir-ho cruament- en edat d’anar a estudiar fora de Cerdanya i no tornar més que per la festa Major.

 

De moment continuen reunint-se i fent teatre, cosa ja de per si força notable en una comarca on la iniciativa juvenil és molt escassa, especialment fora del món de l’esport, on encara hi ha una mica de flama. Però pel que fa a l’activisme polític o cultural, res de res o molt poqueta cosa.

 

Així que congratulem-nos pel Teatre Jove de Bellver que inicia o acaba les seves obres amb aquest crit de guerra, cosa que sobta una mica, però que també transmet una certa esperança.

 

També voldria parlar una mica de l’obra. El paper que té en la nostra societat i en les nostres vides el mòbil es veu reflectit fortament en l’obra. És el centre de l’obra, juntament amb les complexes relacions humanes. I sobretot, els nostres secrets, més nombrosos i importants del que podria semblar inicialment.

 

Hem canviat el confessionari amb el mossèn catòlic pel mòbil i les seves aplicacions. No sé si el canvi ens haurà sortit gaire a compte.

 

He de dir que m’he sentit una mica deprimit. Si jo hagués estat un dels protagonistes de l’obra, em temo que els missatges o trucades rebudes al meu mòbil haurien estat força avorrides. En fi, ja ho deien els xinesos com a maledicció: “Tant de bo que visquis temps interessants”.

 

 

 

Adagio

Ahir al vespre, vaig anar a una interpretació de cant coral organitzada pel Conservatori de Música dels Pirineus al Casino Ceretà de Puigcerdà. Val a dir que va estar molt bé.

 

El que més em va sorprendre és la quantitat de noies i nois cantaires que hi havia, especialment del Berguedà i de l’Alt Urgell. De la Cerdanya, només n’hi havia catorze. D’acord que demogràficament, som de les tres comarques, la que té menys habitants, però, així i tot, les proporcions tampoc s’acabaven de complir.

 

Igualment, la immensa majoria del públic del Casino era gent de les comarques veïnes. Pocs cerdans. Quan abans veia aquestes coses, m’emprenyava força. Ara, suposo que amb l’edat, només m’entristeixo. Són moltes vegades de sentir la mateixa cançó, mai millor dit.

 

Tocar un instrument o saber cantar són activitats molt comunes a bona part d’Europa. A Catalunya no estem malament, tot i que les distàncies són força grans respecte de països com el Regne Unit o Alemanya.

 

Hi ha d’haver de tot, però veig amb una certa preocupació com és molt més fàcil omplir un equip de futbol infantil que una coral. Ep! Que no tinc res en contra que els nens facin esport, sigui d’equip o individual. Ans al contrari. Em sembla molt bé. Però una cosa no treu l’altra.

 

Hi ha un cert sentiment general que els joves, entre els estudis i una activitat extraescolar ja van saturadíssims. El cert és que a altres indrets conec molts joves que practiquen esport, toquen un instrument i fan classes addicionals d’un idioma, per exemple, l’anglès.

 

Tampoc es tracta d’omplir-los cada hora. Els nens han de jugar i els més grans han de tenir el seu temps, relacionar-se amb altres joves i també sortir de festa. Però tampoc això està renyit amb pertànyer a una coral, a una colla castellera o a un club d’escacs.

 

La major part de la gent no té cap afició, fora de veure la tele o potser jugar a algun videojoc. La cultura no està gaire de moda. I és per això que quan vaig a actes d’aquest tipus, puc veure el poc interès general que susciten. Sobretot, si no actua alguna patum, fan un pica-pica en acabar l’acte o hi ha alcohol (gratuït o pagant).

 

En fi, que entenc que hi ha gustos per tot, però és una llàstima que ara que disposem d’infraestructures culturals i d’actors culturals, no els aprofitem i preferim quedar-nos a casa amorrats al mòbil o a la tele. Una veritable llàstima.

 

 

 

Robots canins

L’altre dia vaig veure una escena per televisió que em va sobtar d’allò més: un gos robòtic donant ordres a uns vianants, en una ciutat xinesa, tot indicant-los què havien de fer.

 

A veure, a això hem arribat? Ja és trist que les autoritats ens donin ordres, molts cops sense cap mena de sentit, però que ens les doni un robot, que ni tan sols és humaniforme crec que és una manca d’humanitat i de sensibilitat que frega l’absurd.

 

Clar que si ho pensem detingudament, estem envoltats d’aparells electrònics o mecànics que ens donen ordres i manipulen el nostre dia a dia: els rellotges, els mòbils, les tauletes, els ordinadors, els semàfors, els velocímetres, els senyals de trànsit, les barreres dels pàrquings…

 

La llista és realment inacabable. Hem cedit sobirania personal a uns nivells realment preocupants. Però això del gos em va alarmar. De fet, no és gaire diferent d’un dron de la policia donant instruccions o directament un policia amb un megàfon, però no sé, almenys amb el policia pots parlar (en teoria) i si s’equivoca pots intentar que rectifiqui (sort!).

 

Aviat conduirem tots cotxes automàtics. De fet, “conduir” serà un d’aquells verbs que la tecnologia deixarà obsolets, perquè es conduiran ells solets, amb una intel·ligència artificial, informada per una xarxa de sensors interns i externs. Estarem totalment presoners de les màquines, no només quan les “conduïm”, sinó quan circulem com a vianants per llocs transitats.

 

Potser només quedarà el camp com reducte de baixa tecnologia, però des que em vaig assabentar que les esquelles de les vaques porten GPS per tenir localitzats els animalons o que els pastors fan servir drons per controlar els seus ramats, ja no dormo tranquil.

 

El següent pas serà informatitzar les campanes dels pobles i poder-les fer sonar des de casa amb una App del mòbil. I millor callo i no dono idees perquè algú encara em faria cas…

 

 

 

D’on traiem l’energia?

Catalunya té un problema i per extensió també el té la Cerdanya: si volem que la major part de l’energia elèctrica que consumim sigui verda, o millor dit, no generi gasos d’efecte hivernacle, hem de fer els deures i, tal com està la cosa, estem molt lluny d’aconseguir-ho.

 

Una possibilitat seria continuar amb l’energia nuclear o fins i tot potenciar-la, però el rebuig general a aquesta forma de producció energètica ho complica molt. A més, a Cerdanya no podríem instal·lar centrals nuclears ni que volguéssim, ja que és zona sísmica i no seria gens aconsellable per motius de seguretat.

 

Després tenim l’energia hidroelèctrica. Disposem d’alguns torrents que podrien produir aquest tipus d’energia, però com que estem a la part alta del riu Segre, el cabal és escàs i, a sobre, la major part d’aquests torrents es troben en zones protegides, per la qual cosa l’explotació es fa complicada o gairebé impossible, tot i que hi ha alguna instal·lació d’aquest tipus.

 

Què ens queda? Doncs tenim energia solar, eòlica, biomassa i geotèrmica. Analitzem-les una a una.

 

L’energia geotèrmica, fora de les zones amb aigües caldes, és més complicada i calen instal·lacions costoses. Per sort, a Cerdanya tenim zones amb aigües calentes. A més a més, les instal·lacions més tradicionals són silencioses, poc invasives i s’adiuen bé a molts habitatges amb terreny disponible en forma de jardí. De totes les energies alternatives és potser la menys desenvolupada al nostre país.

 

L’energia eòlica, a petita escala, és una possibilitat, però no estem en una zona especialment ventosa, llevat potser de la vall del Querol, que tampoc és res de l’altre món en aquest sentit. La part alta de les muntanyes sí que és força ventosa, però m’imagino que a molta gent no li faria gràcia aquest canvi radical del paisatge. A més  a més, estem en una zona de migració d’aus força important, i les torres eòliques són una trampa mortal per a moltes aus.

 

Potser la solució més pràctica és l’energia solar, tant la destinada a producció d’aigua calenta directament com la fotovoltaica, que produeix electricitat.

 

La gent és força reactiva a fer grans instal·lacions d’aquest tipus a la vall, per qüestions paisatgístiques. La central de Llo, per exemple, es veu des de molts indrets de la Cerdanya i aixeca un fort rebuig pel seu fort impacte visual.

 

Però els números no surten. Llavors què? Hi ha la possibilitat de fer petits parcs solars, especialment en llocs erms, propers a les poblacions o directament aprofitar les teulades de les construccions ja existents, tant les de tipus industrial, com els habitatges mateixos.

 

Petites o mitjanes comunitats energètiques, moltes autogestionades, que produirien energia elèctrica d’ús domèstic i que vendrien l’excedent a la xarxa.

 

També tenim la possibilitat de comunitats energètiques, dins o molt a prop dels nuclis habitats, de les quals se’n beneficiarien els veïns i en podrien ser copropietaris i, per tant, coexplotadors.

 

Finalment, tenim la biomassa, que de fet més que verda és neutra, ja que sí que genera gasos d’efecte hivernacle, però teòricament són els mateixos que va absorbir la fusta i la brossa orgànica quan estaven vives. En conseqüència, la producció de gasos hivernacle és globalment neutra.

 

El cert és que això no és ben bé així. Per desgràcia, molts cops, els materials de què es nodreixen les calderes de biomassa provenen de tales no selectives o poc ecològiques, o ha calgut una quantitat important d’energia per a processar-les, per la qual cosa no és la millor idea.

 

En definitiva, en una vall orientada est-oest, amb una gran insolació i poca nuvolositat, l’energia solar de tota mena és potser la millor alternativa, potser complementada puntualment amb alguna mostra d’energia eòlica o d’energia geotèrmica.

 

 

 

Russofòbia

Arran de la invasió d’Ucraïna per part de Rússia, s’està estenent per tot el món una onada de russofòbia. Les imatges de com les tropes russes bombardegen escoles, hospitals, supermercats o teatres, de cadàvers de nens o de gent gran pels carrers i milions de ciutadans que han hagut de fugir del seu país amb poc menys que res a la maleta, han exaltat els ànims de la major part de gent honrada d’aquest planeta.

 

Sí, ja sé que va passar una cosa similar a Síria, a Iemen o a Líbia (tot i que més lentament i en el context d’una guerra civil) i ens ho vam mirar com si no anés amb nosaltres. Al cap i la fi, no eren ni europeus ni cristians, oi? Ara sembla que ens toca de més a prop.

 

Però en qualsevol cas, és una tragèdia de primera magnitud. Especialment a Europa, un lloc que no veia guerra des de les guerres dels Balcans i en molts llocs, des de la II Guerra Mundial. Semblava que la cosa no anava amb nosaltres.

 

Com sempre passa, tendim a cercar bons i dolents. Bé, en aquest cas, tot i que el govern ucraïnès no és totalment innocent pel que ha passat, està clar que sí que hi ha un gran dolent, que és el senyor Putin i el seu entorn.

 

La pregunta que molts ens fem, sobretot quan veiem mostres de russofòbia, és quin grau d’acceptació i col·laboració tenen els russos amb el seu dictador? No és una pregunta trivial.

 

Resulta força evident que Putin ha construït un règim autoritari i fins i tot d’un cert terror amb el pas dels anys. Ha tingut el suport de les principals forces econòmiques del país, els coneguts com a oligarques i també de molts nostàlgics del vell règim soviètic. O millor dit, de l’imperi russo-soviètic. No tant de la seva ideologia, com de la seva extensió territorial.

 

I aquí està la clau per comprendre el fenomen. La major part dels russos donen suport a Putin. El veuen com un home fort, que els ha tret de la crisi econòmica postsoviètica, temut en tot el món (ja que no respectat). Algú a qui les potències occidentals no es rifaran fàcilment, com va passar amb Mikhail Gorvatxev o Borís Ieltsin. Una persona d’ordre.

 

Que sigui un sanguinari dèspota, capaç de matar conciutadans seus per poder intervenir a Txetxènia, fent-hi després una veritable matança, de donar suport a altres dictadors com el de Bielorússia o d’exterminar tota mostra de democràcia i llibertat, sembla que no els preocupa gaire.

 

Aquests ciutadans russos, que ara estan privats de mitjans de comunicació lliures, li han permès sense gaire resistència aquest control total. L’església ortodoxa russa l’adora. Fins i tot es fan reunions de bruixes per canalitzar suposades energies positives a favor del seu gran líder.

 

El mateix líder corrupte que disposa de grans quantitats de diners i de béns a l’estranger, tot i que ara bona part d’aquests es troben immobilitzats per Occident. El mateix que els ha robat i ha permès que els seus amiguets els robessin ingents quantitats de recursos i es compressin iots quilomètrics, clubs de futbol a Europa o urbanitzacions senceres a la costa mediterrània.

 

Llavors, tot i que no és bo generalitzar i no podem posar al mateix sac a tots els russos, està justificat tenir-li mania al poble rus pel que està fent el seu líder?

 

Que cadascú respongui a la pregunta. Jo particularment, en aquest cas penso que igual que els alemanys de l’època nazi van ser massa tolerants amb l’Adolf Hitler i després, si algú va voler reaccionar, ja era massa tard, aquí està passant una cosa semblant.

 

Quan es deixa florir l’autoritarisme, el culte al líder i es deixa morir la democràcia i la llibertat, passen aquestes coses i la culpa és de tots aquells que ho han permès.

 

No sé com acabarà tot plegat, però em penso que el poble rus serà condemnat internacionalment a expiar les seves culpes. Això, si no guanyen ells la partida, és clar, que tot pot ser.

 

 

 

Història cíclica

Diuen que la història és cíclica. Bé, potser tant com cíclica no ho sigui, però que hi ha coses que es van repetint al llarg del temps és ben cert. Les modes, sense anar més lluny.

 

Fa un segle, durant els despreocupats anys vint, sortíem d’una pandèmia -la famosa grip espanyola- que se’n va endur per davant milions, igual que la I Guerra Mundial, una altra pandèmia, però aquesta provocada per l’estupidesa humana.

 

Diuen que ningú no volia la I Guerra Mundial, però ailàs, va esclatar als morros de la Humanitat amb tota la seva virulència.

 

Poc després, als Estats Units triomfava la prohibició de l’alcohol i la gent descobria al xarleston. Eren anys despreocupats, en què les bandes rivals de les grans ciutats es pelaven per no res. Avui celebrem la massacre del Dia de Sant Valentí, sense anar més lluny, on Al Capone va ser el responsable de set assassinats entre dues bandes rivals, a Chicago.

 

Veieu els paral·lelismes? Sortim d’una pandèmia (espero que estiguem sortint, perquè portem ja dos llargs anys!) que potser no ha estat tan virulenta com la de la grip espanyola, però déu-n’hi-do l’enrenou que ens ha suposat a tots.

 

Els joves s’amaguen per celebrar les seves festes perquè són il·legals, ja que les mesures higièniques ho desaconsellen. Ara no tenim casinos il·legals, però tenim festes rave i discoteques d’amagatotis.

 

I tenim una guerra a la volta de la cantonada, entre Rússia i les potències occidentals, a Ucraïna. L’esperança és que hàgim après alguna cosa i no deixi de ser un bluf al pòquer per part de Mr. Putin. Ja es veurà.

 

Hem millorat alguna cosa? M’agradaria pensar que sí. Espero que no tinguem un altre crac del 29, tot i que la dècada passada en vam tenir un que va ser força penós. Alguns països com Grècia trigaran a oblidar-lo.

 

De fet, tot té una magnitud menor: la guerra, les pandèmies, les fallides… però els mitjans de comunicació són molt més potents. Ara també tenim xarxes socials i tot es magnifica.

 

Fins i tot hem tingut tot un assalt al Capitoli dels Estats Units, el sancta sanctorum de la democràcia mundial i un president molt proper al feixisme que encara no ha reconegut la seva derrota electoral, que amenaça de tornar-hi i que té el país dividit per la meitat de manera molt preocupant.

 

En fi, espero que la següent fase que va representar el segle XX no es repeteixi al segle XXI. Parlo de l’ascens i posterior triomf dels feixismes. No penseu, que no les tinc totes. Podem veure signes preocupants a totes les democràcies occidentals i a bona part dels règims que ni es molesten a dissimular que no són democràtics.

 

També tenim fenòmens nous, almenys amb la virulència que estan tenint, com les fake news (abans conegudes com mentides de merda) o el negacionisme. A tot això, hem d’afegir una decadència dels valors morals tradicionals que no han estat substituïts per altres valors morals més moderns, sinó per un patètic “campi qui pugui” o “ximple l’últim”.

 

Almenys, el segle XX tenia la Ciència com a gran far d’esperança per a un futur millor. Avui dia, tot i que en depenem molt més que fa un segle, la Ciència està desprestigiada. Se l’acusa dels desastres nuclears de Txernòbil o de Fukushima, de la contaminació, de l’extinció de les espècies, del forat de la capa d’ozó i del gran malvat dels nostres temps: el canvi climàtic.

 

Així i tot, serà la ciència i la tecnologia les que aportaran solucions. La cosa no s’arranja invocant a la deessa Gaia o abraçant arbres. Caldrà fer coses importants i basades en la ciència i en el raciocini i no deixar-nos endur pel fanatisme o per la por.

 

Veurem si finalment el segle XXI acaba essent millor segle que el XX. De moment, només amb el canvi climàtic, ja no presenta bones perspectives. Però com diu la dita: “No patiu, encara pot ser pitjor”.