Orgull de què?

Fa uns dies, a Puigcerdà, va tenir lloc una concentració en ocasió del dia de l’orgull LGTBI+, organitzada per l’Ateneu de Cerdanya. Val a dir que érem quatre gats i mig. Potser no es va poder convocar amb prou antelació, però el cert és que altres actes es convoquen amb menys temps i tenen força més públic.

 

Concretament, recordo la concentració a favor de l’alliberament d’en Pablo Hasel, on hi havia un munt de joves (i de no tan joves) a la plaça de l’Ajuntament, o altres concentracions a favor dels presos polítics o del Procés.

 

Però això de l’orgull gai, com se’n deia abans (ara el terme és impronunciable) sembla que no mobilitza tanta gent, ni tan sols entre el jovent, que sol ser força compromès amb els drets i les llibertats.

 

Fa poc dies, a Galícia han assassinat un noi jove i tot sembla que la cosa té tints homofòbics. El van apallissar, al crit de “maricón” i el van matar. Pim, pam. No és un cas únic.

 

Fa poc, també, en ocasió del dia de l’Orgull, precisament, el conegut epidemiòleg Oriol Mitjà va llegir un manifest on explicava que a ell, de jove, l’havien maltractat i llençat a un contenidor pel fet de ser homosexual.

 

Qui pensi que aquest país no necessita mobilitzar-se per lluitar pels drets del col·lectiu LGTBI+, només pel fet que tenim unes lleis molt bufones, s’equivoca totalment. Les lleis, si no se les creu el poble, no serveixen per a gaire cosa.

 

Pots tenir una llei que digui que encara que siguis homosexual tens els mateixos drets que els heterosexuals, però si després et donen una pallissa i et maten, no sé ben bé de què coi t’haurà servit la llei.

 

Benvinguda sigui, és clar: a altres països com a Polònia o Hongria (per citar-ne un parell d’Europeus) estan encara pitjor. I no parlem de Rússia, l’Iran, bona part de l’Àsia o l’Àfrica.

 

En molts altres llocs del món, pertànyer al col·lectiu LGTBI+ és una sentència de mort. En el millor dels casos, ostracisme i rebuig social.

 

Però a Catalunya, realment estem tan bé? Per què hi havia tan poca gent l’altre dia a la plaça dels Herois?

 

Temes organitzatius a part, crec que la gent que viu als pobles, i la Vila és un poble per moltes coses, com aquesta, manifestar-se públicament a favor d’aquests drets costa. No sé si està mal vist. Però costa.

 

Des del GRC, fa uns quants anys -no tants-, vam voler organitzar un festival de cinema LGTBI. No donaré noms, però un conegut polític ens va dir que: “millor que no, que això la gent de Puigcerdà no ho entendria”.

 

Llavors vaig pensar que qui no ho entenia era aquesta persona, però potser tenia raó. Aquí som molt progres de boqueta, però a l’hora de la veritat, la majoria són uns “cagats”.

 

I és que en aquest cas ni tan sols es pot dir allò tan repetit de “no espantem el turisme”, perquè si un col·lectiu té fama de gastar-se els quartos, és precisament el col·lectiu LGTBI+. Però ni tan sols així.

 

En fi, que em penso que cal força més conscienciació sobre aquests temes i no només durant una setmana a l’any. Tampoc dic que muntem una rua de carrosses amb drag-queens (ja es va fer un any a la Festa de l’Estany, amb una carrossa), però potser sí que podríem tenir una miqueta més de sensibilitat per aquest tema.

 

Com us penseu que se senten, especialment els joves que molts cops no gosen sortir de l’armari per allò que diran els seus pares o els seus amics? Ningú no vol que el llencin a un contenidor, que se’n riguin d’ell d’amagat (o a la cara), l’escupin o que l’ignorin. Hi ha molt camí per fer.

 

Podem pintar la bandera multicolor a terra o penjar-la a la façana de l’Ajuntament. És un símbol i això fa tan sols unes dècades hauria estat impensable. Però no és suficient. Cal suport popular. Sobretot, d’aquells que no pertanyen al col·lectiu. Aquests ja ho tenen clar: són els altres els que han d’ajudar.

 

 

 

Oques velles

L’altre dia comentava entristit la desaparició del mitjà “Ara Pirineus”, com a font d’informació i de creació d’opinió a la nostra serralada. El cert és que ja no ens cal patir: TV3 i altres diaris d’importància han agafat el relleu esperat. De què parlo? Doncs del terrible segrest de l’oca Gertrudis.

 

Fa uns dies, van veure com algú baixava d’un misteriós cotxe gris que passava per Martinet i segrestava/s’enduia la famosa oca Gertrudis, una mena de mascota popular de Martinet, que vagarejava pel poble tan tranquil·la.

 

Es tracta d’una oca que ja té una certa edat i que de fet, tot i el nom, sembla que és mascle. Tots aquests ingredients han estat massa pertorbadors per les mentalitats metropolitanes del nostre país i han sortit a les notícies com si haguessin tornat a segrestar la farmacèutica d’Olot (perdó per la comparació). És un dir.

 

Evidentment, la Cerdanya només surt a les notícies de TV3 per dos motius: perquè ha passat algun fet luctuós o folklòric (com és el cas) o bé perquè ha nevat i s’obre el pas a les hordes d’esquiadors de cap de setmana. Aquesta és la concepció gloriosa que tenen del món rural des de les ciutats: llocs on passen coses rares o indrets on anar a passar el cap de setmana.

 

Com em va dir una senyora molt intel·ligent un cop: “A mi m’encanta la Cerdanya entre setmana perquè no hi ha ningú”. Cert, molt cert. Els aborígens restem en hibernació entre setmana esperant el cap de setmana a despertar-nos per servir els nostres convidats de la ciutat, que venen i ens donen a menjar. Bé, alguns ni això. Una concepció encantadora de tot allò que hi ha més enllà de Collserola i dels vallesos.

 

Amb això no critico la gent de ciutat, perquè hi ha de tot i gent maquíssima també. Critico el concepte que tenen, sobretot, els mitjans de comunicació de les grans ciutats d’allò que no són grans ciutats.

 

Al camp, ja se sap, no segresten nens, segresten oques velles. Aquí, no marxa mai la llum, ni hi ha aiguats, ni passen coses interessants. En tot cas, de tant en tant, hi ha algun concurs de gossos d’atura: “Jau, Coloma, jau!!!”.

 

Aquest cap de setmana, a Puigcerdà, s’ha presentat la Història de la Cerdanya, un llibre cabdal, i monumental editat per la Diputació de Girona, feina de més de seixanta persones, a part de maquetadors i impressors, que marca un abans i un després en molts aspectes que es tenien sobre la història de la comarca. Heu vist alguna notícia a la secció de Cultura de TV3 o en algun gran diari?

 

La resposta és òbvia: NO. Rotundament, NO. Però fa poc van sortir unes fotografies precioses dels ànecs i dels cignes que havien nascut a l’estany de Puigcerdà en tots els mitjans (els locals, també, cosa més natural). Ja us dic, com deia aquella aristòcrata francesa prerevolucionària: “Ah, el camp! Aquell lloc horrible on els pollastres es passegen crus”. Canvieu pollastres per oques i ja hi som.

 

 

 

El soroll dels calés

A les xarxes es parla del nou festival de música de Cerdanya que tindrà lloc a Alp o rodalia, en un gran prat, on en teoria es faran concerts per a 1.500 persones (o potser més gent). Se suposa que respectant les distàncies de seguretat degudes a la pandèmia, amb protocols d’entrada i de sortida esgraonats, per evitar aglomeracions.

 

Bé, com era d’esperar aquesta iniciativa ha aixecat algunes susceptibilitats i també algunes veus donant suport a l’acte.

 

És evident que la major part de l’atractiu del festival serà la presència de determinats cantants o grups, però una altra part, gens negligible, serà el privilegiat entorn de la vall cerdana. Per tant, és natural que ens plantegem a qui beneficiarà aquest festival.

 

D’una banda, als organitzadors, és clar. Ells seran els que es jugaran els seus diners, ja que es tracta d’una iniciativa privada. D’altra, la gent de la Cerdanya, que podran beneficiar-se dels potencials visitants als restaurants, botigues i altres serveis.

 

Serà realment així? Bé, jo crec -i és una opinió personal- que no gaire. La major part del públic seran els segons residents o fins i tot els primers residents de la Cerdanya. Si aquella nit van al concert, possiblement no aniran a sopar a un restaurant, per tant crec que el guany directe per la comarca serà més aviat escàs.

 

Plantegem-ho des de l’altre costat: tindrà repercussions negatives per la comarca? Més enllà de la imatge que un espectacle massiu d’aquestes característiques pugui tenir, positiva o negativa, està la qüestió del soroll. Seran concerts a l’aire lliure i per tant es necessitarà una potent megafonia que podrà sentir-se molts quilòmetres enllà.

 

Això té conseqüències ecològiques i socials, ja que pot dificultar altres activitats o, senzillament, el repòs de la gent que ve a la Cerdanya cercant pau i tranquil·litat o dels seus habitants, que potser han de matinar l’endemà per anar a treballar i que tenen el mateix dret al descans.

 

En qualsevol cas, s’ha fet un estudi d’impacte al medi o ens ho passem pel forro en nom d’una pretesa bonança econòmica per uns pocs que, a més a més, són de fora i s’enduran els diners a fora?

 

Com a iniciativa, res a dir. Però crec que caldria aquest estudi d’impacte. Altres activitats similars es van haver de cancel·lar precisament per l’oposició veïnal i per motius de normativa, com el Doctor Music Festival o una megacarpa que en el seu dia es va instal·lar a Alp per fer concerts nocturns i que recordo que sentia des d’on vivia, a més de deu quilòmetres en línia recta.

 

 

 

Crònica d’una mort anunciada

Fa pocs dies, el periodista cerdà, actualment establert al Pallars Jussà, Guillem Lluch, responsable del projecte “Ara Pirineus”, ens informava que aquest arribava a la seva fi. Motius? Bàsicament dos: la incomprensió d’un model específic pel Pirineu des de la central de Barcelona i els pocs ingressos publicitaris, fruit de la crisi de la pandèmia i del poc suport per part d’alguns dels actors del territori.

 

Una veritable llàstima. Jo diria més: una molt mala notícia pel Pirineu.

 

L’ ”Ara Pirineus” va esdevenir en el poc temps que ha estat actiu un referent, un veritable “creador d’opinió” que és una de les coses que fa moltíssims anys vaig reivindicant, ja que és del tot necessari si volem que l’Alt Pirineu, el Pirineu en general, tingui una veu pròpia, clara i diferenciada d’altres terres que conformen el món rural i, per descomptat, de la Catalunya metropolitana.

 

Però sembla que aquest cop tampoc no podrà ser. No és un fracàs, perquè mentre ha funcionat, ho ha fet amb molta força i encert. Després d’una estèril polèmica inicial per si s’havia de dir “Ara Pirineu” o “Ara Pirineus”, el mitjà ha donat veu a un munt de persones, més o menys conegudes de la contrada, entre les quals em compto.

 

Això ha servit per articular una certa opinió general pirinenca, tot i que no tothom feia servir la finestra oberta amb aquesta finalitat. Alguns crec que van perdre l’oportunitat, tot parlant de coses que res tenien a veure amb el Pirineu, però en fi, sembla que també tenien el seu públic.

 

Altres, vam parlar de la realitat pirinenca, dels temes que de debò interessen als pirinencs, des de l’òptica dels pirinencs. Alguns, fins i tot, vam fer propostes concretes per tal de canviar diverses inèrcies.

 

Lamento que hàgim tingut tan poc temps. Potser algun altre mitjà agafarà el relleu de l’ “Ara Pirineus”, però veient el fracàs econòmic d’aquest, em temo que cada cop serà més difícil que cap empresari vulgui arriscar-se a enganxar-se els dits.

 

Un mitjà de comunicació pirinenc ha de tenir base privada per poder ser més o menys lliure, però també necessita suport econòmic de les institucions. L’Alt Pirineu no té, em temo, prou massa crítica econòmica per sostenir fermament un projecte com aquest. Però el territori el necessita i diria que el necessita cada cop més.

 

Crec que els polítics del territori han fallat ignominiosament. Alguns, és cert, han col·laborat, però la majoria no ho han fet o han fet el mínim del mínim. No creien en el projecte, fos per qüestions partidistes (vaja, perquè no controlaven la línia editorial) o perquè estaven més ocupats en altres coses.

 

Els mateixos que després ens parlaran del Pirineu, del pirineisme i de tota mena de garlandes i pirotècnies, però que quan han hagut d’apostar per un projecte seriós, no ho han fet.

 

En fi, el mal ja està fet i ja és massa tard. Com deia, l’única cosa que espero és que algú agafi el relleu, perquè el Pirineu, si vol ser quelcom més que un territori on ve la gent de l’àrea metropolitana a passar el cap de setmana, necessita projectes com el de l’ “Ara Pirineus”.

 

Gràcies, Guillem, pel teu esforç i dedicació i a tots els col·laboradors del mitjà, per haver-hi contribuït.