Oh, benvinguts, passeu, passeu

Entrem a Puigcerdà pel pàrquing del Museu Cerdà. Impossible deixar el cotxe a cobert, perquè els veïns, molt espavilats ells, s’han apoderat del pàrquing i tenen els seus cotxes tot el dia i tota la nit ocupant les millors places. Per què pagar un pàrquing privat si tens un de municipal gratuït?

 

L’Ajuntament fa anys que diu que instal·larà un sistema de control d’accés. L’heu vist? Barreres? Lectors de matrícules? No han estat capaços de fer ni uns simples lavabos. Però no patiu, que si tens molta urgència sempre pots pixar en algun lateral. Total, els llums tampoc funcionen gaire bé…

 

Quan aconseguim deixar el cotxe (a fora, naturalment) intentem accedir als ascensors. El de la dreta sempre està a mig aire, espatllat. Aquest no cal que el crideu, perquè passa de vosaltres. L’altre, depèn del dia i de l’ús previ que se n’hagi fet. Molt probablement, si no entreu prou de pressa, la porta se us tancarà de cop i us fotreu de lloros.

 

Premeu el polsador. Probablement, deu estar ple d’escopinades. Teòricament, per evitar el vandalisme es van instal·lar unes càmeres que no han arribat mai a funcionar i que actualment ni tan sols són físicament a la cabina.

 

Gaudiu de les vistes. Això si veieu alguna cosa, perquè els vidres no els netegen des que Anníbal va passar per la Cerdanya amb els seus elefants. Potser podreu veure el bell mur de pedra del pati del Museu que fa un munt d’anys va caure per una esllavissada deguda a unes pluges molt fortes. Continua esllavissat. Això sí, discretament cobert de plantes i males herbes, que també cobreixen el pati on teòricament anava una de les plantes descobertes del pàrquing.

 

No patiu: és cosa general del Museu. També aquest porta anys sense director des que va morir l’Oriol Mercadal. És útil no tenir director, perquè així ens estalviem un sou, que tampoc era molt opulent, no us penseu.

 

Ja a dalt, sortiu de l’ascensor. La passarel·la de fusta és una trampa saducea i podeu entrebancar-vos i caure amb facilitat. Si és hivern, rellisca o està coberta de gel. Si és de nit, les llums van deixar de funcionar fa anys, així que teniu molts números també d’entrebancar-vos.

 

Arribem al pas de zebra, on de tant en tant posen algun pedaç de quitrà per tapar els sots mil·lenaris de la Vila. Travessem la carretera amb gran perill per les nostres vides. Arribem a la rampa de la plaça d’en Calva. Novament, si és hivern, podeu trobar clapes de gel. Això sí, llum no falta aquí.

 

Ja som a l’ascensor. El més probable és que no funcioni, tingui la porta oberta i no es tanqui o una combinació d’ambdues coses. Els vidres tampoc estan gens nets. Per sort, va una miqueta més de pressa que els del Museu.

 

Ja heu arribat a la plaça de l’Alguer. Si l’ascensor no funciona, podeu provar de pujar les gracioses escales o provar sort amb l’ascensor del pàrquing (suposo que ho endevineu: molts cops tampoc funciona), això si no xoqueu amb alguna columna i les llums de l’interior s’encenen.

 

El pàrquing municipal és una veritable obra d’enginyeria. La barrera i la màquina de llegir targetes no funcionen cada dos per tres. No es pot pagar amb targeta. Si teniu sort, podreu entrar i sortir gratuïtament. Si en teniu menys, de sort, només podreu entrar. Després haureu de trucar a un telèfon que mai no t’agafen, per provar que vingui algú a obrir-te manualment la barrera.

 

El terra és fosc, deixat, brut. Amb filtracions d’aigua per les parets. La il·luminació, escassa i deficient. Les columnes, molt ben posades i sense gaires proteccions. La maniobrabilitat dins del pàrquing és infernal. I com deia abans, l’ascensor és lent i molts cops no funciona. Això sí, les escales són d’allò més ergonòmiques: estan ideades perquè caiguis i et trenquis tots els ossos.

 

Això és una de les entrades de Puigcerdà, per on cada setmana passen milers de persones. Us feu una idea de la imatge que dona la Vila? No cal ser gaire intel·ligent. El pitjor de tot és que aquest escrit el podria haver publicat igualet fa quatre anys. Res no ha canviat. Almenys, no per a bé.

 

 

 

La covid-19, fum, fum, fum

Que això de la pandèmia està propiciant accions governamentals força ridícules ho podem veure amb el nou passi obligatori.

 

Resulta que quan entro en un bar, m’han de controlar si estic doblement vacunat, però jo no puc saber si l’amo del local o els cambrers/eres estan vacunats. No els puc demanar el passi i si ho faig, no estan obligats a ensenyar-me’l. De fet, no estan obligats a estar vacunats.

 

Ja no entro en el simple fet que en un bar mitjanament ple, el responsable no s’estarà perdent el temps demanant els passis. La pela és la pela. I encara que l’amenacin amb escorcolls aleatoris dels mossos d’esquadra, tenint en compte els pocs efectius que hi ha a molts llocs i l’enorme quantitat de locals que hi ha al país, poden estar ben tranquils.

 

Després tenim el transport públic. Allà, amb gent atapeïda i un ambient molt tancat, no s’exigeix cap control de vacunació. Teòricament, s’ha de portar la mascareta i si algú no la porta, què? A garrotades?

 

Tinc temporalment la mare en una residència. Allà, em demanen el passi, em fan omplir un formulari i em miren la temperatura. Qui vigila els vigilants? Estan les infermeres i els infermers i els auxiliars vacunats? Algú ho controla? Tant se val: no és obligatori.

 

Si us plau, estimats governants de pa sucat amb oli: feu normes amb cap i peus o no us estranyi que la gent les passi pel forro. És la cosa més normal del món.

 

I pot ser que penseu menys en restringir les llibertats de les persones i us preocupeu que la gent d’Àfrica i Àsia tinguin vacunes i així el nombre de mutacions perilloses cauran en picat. Aquí poca cosa podem fer.

 

Ara toca vacunar els nens petits. Després ens vindreu amb la tercera dosi per a tothom. I llavors, què? La quarta dosi, la cinquena…? Si ens vacunem un cop l’any, d’acord, és com posar-se la vacuna contra la grip, però tot allò que passi d’això, crec que és excessiu.

 

Total, tampoc és que seguiu gaire els consells dels epidemiòlegs. Toqueu d’oïda i poca cosa més.

 

A Espanya, amb tot el que he patit, encara no han aprovat una llei de pandèmies que unifiqui una mica el caos en què vivim. A què estan esperant? A una altra pandèmia pitjor que aquesta?

 

En fi, com molta gent, començo a estar cansat de tanta restricció irracional. Vacuna i mascareta, fins que la cosa millori, d’acord. Però deixeu de fer reglaments estúpids que tenen una efectivitat molt limitada.

 

Finalment, ja que estic reflexionant sobre el tema, hem tingut a Cerdanya uns quants ponts en què ha pujat una marabunta de gent. S’han disparat els índexs per això? Doncs no. Almenys, no més que a la resta del país o de manera gaire diferencial. De fet, fins fa ben poc, érem de les comarques amb índexs més baixos.

 

Sembla que la gent que ens visita o no estan afectats (?) o que la vacuna funciona i estan vacunats. No cal que patim més del normal.

 

I ara, a veure si podem passar un Nadal una mica normal, que ja toca.

 

 

 

Jingle Bells

Avui ha anat a donar un volt per la Cerdanya. Aquest matí feia un dia esplèndid, assoleiat i fred i es podia gaudir d’un paisatge nevat com feia temps que no vèiem, fins i tot en cotes baixes.

 

No entraré en la incomoditat que em produeix la neu a dins de les poblacions, però el cert és que el pla i la muntanya estaven preciosos.

 

Llavors, he pogut observar un fenomen que darrerament ha passat de ser anecdòtic per convertir-se en massiu: munts i munts de famílies, amb trineus lliscant pels camps nevats de la comarca.

 

Em queixo? Sí, em queixo. A veure, si neva moltíssim i hi ha un metre de neu, per mi com si passeu amb una piconadora, que no passa res. Però quan la capa de neu no és excessiva, si passeu per sobre els camps els podeu fer malbé.

 

Ah sí? Doncs sí. Resulta que molts d’aquests camps tenen sota de la capa nival plantes que ja han començat a germinar. De fet, la neu els fa de capa protectora contra les glaçades i quan es desfà, les nodreix en forma d’aigua.

 

Però si comencen a passar un munt de persones amb trineus, una rere l’altra, com bojos, trepitjant també amb les botes els conreus, podeu fer malbé els sembrats.

 

Altrament, heu demanat permís als propietaris dels camps per fer el que esteu fent? Per molts de vosaltres que teniu caseta amb jardí, suposo que no us importarà que vagi al vostre jardinet a fer saltironets i ninots de neu, oi? Posem, a les sis de la matinada, amb música de mariatxis?

 

Disculpeu el sarcasme, però és que això de la propietat privada, que a la ciutat està claríssim -bé, veient el tema dels okupes, potser no tant- al camp sembla que tot és permès: trineus, collir bolets, anar a cercar molsa pel pessebre, etcètera.

 

Hi ha llocs on podeu practicar la noble art de lliscar per la neu. Se’n diu “pistes d’esquí”. Algunes tenen parcs de neu habilitats per trineus i coses d’aquestes. Rasqueu-vos una mica les butxaques i feu-los servir.

 

I si no teniu diners o no us agrada anar a les pistes, hi ha alguns pendents naturals innivats, que no són camps de conreu, que podeu fer servir per lliscar amb els trineus sense fer malbé gaire cosa i sense molestar gaire. Tot dependrà dels crits que foteu.

 

 

Català, català, quants crims es cometen en nom teu

Novament, els mitjans de comunicació i molts dels polítics d’aquest país ja tenen material per bombardejar-nos: el català està en perill, perquè el malvat Tribunal Supremo del Reino de las Españas ha decidit que s’han de fer el 25% de les classes en castellà (a Catalunya, s’entén). Se suposa que això posa en perill de mort el català i la sacrosanta immersió lingüística. I nosaltres, anem i ens ho empassem com leros.

 

A veure, ja m’agradaria a mi que només el 25% de les classes es fessin en castellà. Ja hem pogut veure segons les darreres estadístiques oficials (per tant, com serà de pitjor la realitat!) que a les classes de les nostres escoles, instituts, universitats i altres centres d’ensenyament, el català és cada cop més minoritari. En alguns llocs de la rodalia de Barcelona, de fet, és residual.

 

Ja veieu: fa uns dies, el problema era que els mestres s’adreçaven als seus alumnes en castellà. Ara, el boc expiatori és el Tribunal Supremo, que sempre queda millor, perquè es troba a Madrid i sona més a enemic exterior.

 

No trec importància al fet de la sentència ni a la croada que tenen moltes institucions per carregar-se el català, minimitzar-lo o fins i tot escarnir-lo. Per exemple, sense anar gaire lluny, podem veure com estan de cofois per la sentència a Societat Civil Catalana o a Ciudadanos, PP o Vox.

 

Però també és cert que el principal problema que té avui dia el català som els mateixos catalans. Una llengua no s’extingeix perquè la prohibeixin -non solum sed etiam-, sinó perquè els parlants deixen de parlar-la. Vaja, que fan cas de les prohibicions.

 

Quan algú s’adreça a nosaltres en castellà o molts cops quan tenim la sensació que així ho farà i ja ni esperem, ens passem ràpidament al castellà. Quan trobem algú que mira d’aprendre el català i fa l’esforç d’adreçar-se a nosaltres en català, què fem? Li contestem en castellà. Si a sobre té aspecte de no haver nascut aquí, encara més. Difícilment n’aprendrà mai el català, d’aquesta manera.

 

I no contents amb això, molts cops, a sobre, ens riem d’ell perquè no parla un català pur, com si nosaltres fóssim els portadors de les essències d’en Pompeu Fabra. I encara més: quan trobem un nadiu català que parla en català no central, també ens en fotem d’ell. Res d’acceptar el rossellonès, l’apitxat, el xipella, el tortosí o el pallarès. No home, no! Tots a parlar en barceloní, que és el que surt per TV3, quan no parlen castellà, és clar.

 

Els nens fan el que veuen i senten als pares. Per tant, és normal que al pati de l’escola parlin castellà i no català. Després de la Transició, el català era una llengua de prestigi. Molta gent castellanoparlant de classe baixa volia que els seus fills parlessin català perquè actués l’ascensor social.

 

Això, avui dia s’ha perdut. La immigració, especialment la que prové de Sud-amèrica, va descobrir ràpidament que es podia viure perfectament sense parlar un borrall de català. Per què fer l’esforç si els mateixos catalans semblaven avergonyits de la seva llengua?

 

En tot cas, no m’agradaria que penséssiu que això del Tribunal Supremo és casual o poca cosa. No opino pas això. Ens la tenen jurada i faran tot el que puguin per fotre’ns el dit a l’ull. Per no dir una altra part de l’anatomia.

 

Em molesta especialment que a algunes persones ben pensades, això no els molesti. Total, només és el 25%. A ses Illes, em sembla que es tracta del 50% i van contents com un gínjol. Bé, es comença per un 25%, es passa al 50% i al final acabarem com el bable, lluitant perquè se’ns reconegui l’oficialitat que, de fet, ja consagra la Santa Constitución Española del 1978, però mira, és d’aquells articles que es llegeixen en diagonal i mai no s’acaben d’aplicar.

 

En fi, aquí ho deixo. Se n’ha parlat molt i més que se’n parlarà. Però sisplau, si no us importa, parleu-lo en català.