Oques velles

L’altre dia comentava entristit la desaparició del mitjà “Ara Pirineus”, com a font d’informació i de creació d’opinió a la nostra serralada. El cert és que ja no ens cal patir: TV3 i altres diaris d’importància han agafat el relleu esperat. De què parlo? Doncs del terrible segrest de l’oca Gertrudis.

 

Fa uns dies, van veure com algú baixava d’un misteriós cotxe gris que passava per Martinet i segrestava/s’enduia la famosa oca Gertrudis, una mena de mascota popular de Martinet, que vagarejava pel poble tan tranquil·la.

 

Es tracta d’una oca que ja té una certa edat i que de fet, tot i el nom, sembla que és mascle. Tots aquests ingredients han estat massa pertorbadors per les mentalitats metropolitanes del nostre país i han sortit a les notícies com si haguessin tornat a segrestar la farmacèutica d’Olot (perdó per la comparació). És un dir.

 

Evidentment, la Cerdanya només surt a les notícies de TV3 per dos motius: perquè ha passat algun fet luctuós o folklòric (com és el cas) o bé perquè ha nevat i s’obre el pas a les hordes d’esquiadors de cap de setmana. Aquesta és la concepció gloriosa que tenen del món rural des de les ciutats: llocs on passen coses rares o indrets on anar a passar el cap de setmana.

 

Com em va dir una senyora molt intel·ligent un cop: “A mi m’encanta la Cerdanya entre setmana perquè no hi ha ningú”. Cert, molt cert. Els aborígens restem en hibernació entre setmana esperant el cap de setmana a despertar-nos per servir els nostres convidats de la ciutat, que venen i ens donen a menjar. Bé, alguns ni això. Una concepció encantadora de tot allò que hi ha més enllà de Collserola i dels vallesos.

 

Amb això no critico la gent de ciutat, perquè hi ha de tot i gent maquíssima també. Critico el concepte que tenen, sobretot, els mitjans de comunicació de les grans ciutats d’allò que no són grans ciutats.

 

Al camp, ja se sap, no segresten nens, segresten oques velles. Aquí, no marxa mai la llum, ni hi ha aiguats, ni passen coses interessants. En tot cas, de tant en tant, hi ha algun concurs de gossos d’atura: “Jau, Coloma, jau!!!”.

 

Aquest cap de setmana, a Puigcerdà, s’ha presentat la Història de la Cerdanya, un llibre cabdal, i monumental editat per la Diputació de Girona, feina de més de seixanta persones, a part de maquetadors i impressors, que marca un abans i un després en molts aspectes que es tenien sobre la història de la comarca. Heu vist alguna notícia a la secció de Cultura de TV3 o en algun gran diari?

 

La resposta és òbvia: NO. Rotundament, NO. Però fa poc van sortir unes fotografies precioses dels ànecs i dels cignes que havien nascut a l’estany de Puigcerdà en tots els mitjans (els locals, també, cosa més natural). Ja us dic, com deia aquella aristòcrata francesa prerevolucionària: “Ah, el camp! Aquell lloc horrible on els pollastres es passegen crus”. Canvieu pollastres per oques i ja hi som.

 

 

 

El soroll dels calés

A les xarxes es parla del nou festival de música de Cerdanya que tindrà lloc a Alp o rodalia, en un gran prat, on en teoria es faran concerts per a 1.500 persones (o potser més gent). Se suposa que respectant les distàncies de seguretat degudes a la pandèmia, amb protocols d’entrada i de sortida esgraonats, per evitar aglomeracions.

 

Bé, com era d’esperar aquesta iniciativa ha aixecat algunes susceptibilitats i també algunes veus donant suport a l’acte.

 

És evident que la major part de l’atractiu del festival serà la presència de determinats cantants o grups, però una altra part, gens negligible, serà el privilegiat entorn de la vall cerdana. Per tant, és natural que ens plantegem a qui beneficiarà aquest festival.

 

D’una banda, als organitzadors, és clar. Ells seran els que es jugaran els seus diners, ja que es tracta d’una iniciativa privada. D’altra, la gent de la Cerdanya, que podran beneficiar-se dels potencials visitants als restaurants, botigues i altres serveis.

 

Serà realment així? Bé, jo crec -i és una opinió personal- que no gaire. La major part del públic seran els segons residents o fins i tot els primers residents de la Cerdanya. Si aquella nit van al concert, possiblement no aniran a sopar a un restaurant, per tant crec que el guany directe per la comarca serà més aviat escàs.

 

Plantegem-ho des de l’altre costat: tindrà repercussions negatives per la comarca? Més enllà de la imatge que un espectacle massiu d’aquestes característiques pugui tenir, positiva o negativa, està la qüestió del soroll. Seran concerts a l’aire lliure i per tant es necessitarà una potent megafonia que podrà sentir-se molts quilòmetres enllà.

 

Això té conseqüències ecològiques i socials, ja que pot dificultar altres activitats o, senzillament, el repòs de la gent que ve a la Cerdanya cercant pau i tranquil·litat o dels seus habitants, que potser han de matinar l’endemà per anar a treballar i que tenen el mateix dret al descans.

 

En qualsevol cas, s’ha fet un estudi d’impacte al medi o ens ho passem pel forro en nom d’una pretesa bonança econòmica per uns pocs que, a més a més, són de fora i s’enduran els diners a fora?

 

Com a iniciativa, res a dir. Però crec que caldria aquest estudi d’impacte. Altres activitats similars es van haver de cancel·lar precisament per l’oposició veïnal i per motius de normativa, com el Doctor Music Festival o una megacarpa que en el seu dia es va instal·lar a Alp per fer concerts nocturns i que recordo que sentia des d’on vivia, a més de deu quilòmetres en línia recta.

 

 

 

Crònica d’una mort anunciada

Fa pocs dies, el periodista cerdà, actualment establert al Pallars Jussà, Guillem Lluch, responsable del projecte “Ara Pirineus”, ens informava que aquest arribava a la seva fi. Motius? Bàsicament dos: la incomprensió d’un model específic pel Pirineu des de la central de Barcelona i els pocs ingressos publicitaris, fruit de la crisi de la pandèmia i del poc suport per part d’alguns dels actors del territori.

 

Una veritable llàstima. Jo diria més: una molt mala notícia pel Pirineu.

 

L’ ”Ara Pirineus” va esdevenir en el poc temps que ha estat actiu un referent, un veritable “creador d’opinió” que és una de les coses que fa moltíssims anys vaig reivindicant, ja que és del tot necessari si volem que l’Alt Pirineu, el Pirineu en general, tingui una veu pròpia, clara i diferenciada d’altres terres que conformen el món rural i, per descomptat, de la Catalunya metropolitana.

 

Però sembla que aquest cop tampoc no podrà ser. No és un fracàs, perquè mentre ha funcionat, ho ha fet amb molta força i encert. Després d’una estèril polèmica inicial per si s’havia de dir “Ara Pirineu” o “Ara Pirineus”, el mitjà ha donat veu a un munt de persones, més o menys conegudes de la contrada, entre les quals em compto.

 

Això ha servit per articular una certa opinió general pirinenca, tot i que no tothom feia servir la finestra oberta amb aquesta finalitat. Alguns crec que van perdre l’oportunitat, tot parlant de coses que res tenien a veure amb el Pirineu, però en fi, sembla que també tenien el seu públic.

 

Altres, vam parlar de la realitat pirinenca, dels temes que de debò interessen als pirinencs, des de l’òptica dels pirinencs. Alguns, fins i tot, vam fer propostes concretes per tal de canviar diverses inèrcies.

 

Lamento que hàgim tingut tan poc temps. Potser algun altre mitjà agafarà el relleu de l’ “Ara Pirineus”, però veient el fracàs econòmic d’aquest, em temo que cada cop serà més difícil que cap empresari vulgui arriscar-se a enganxar-se els dits.

 

Un mitjà de comunicació pirinenc ha de tenir base privada per poder ser més o menys lliure, però també necessita suport econòmic de les institucions. L’Alt Pirineu no té, em temo, prou massa crítica econòmica per sostenir fermament un projecte com aquest. Però el territori el necessita i diria que el necessita cada cop més.

 

Crec que els polítics del territori han fallat ignominiosament. Alguns, és cert, han col·laborat, però la majoria no ho han fet o han fet el mínim del mínim. No creien en el projecte, fos per qüestions partidistes (vaja, perquè no controlaven la línia editorial) o perquè estaven més ocupats en altres coses.

 

Els mateixos que després ens parlaran del Pirineu, del pirineisme i de tota mena de garlandes i pirotècnies, però que quan han hagut d’apostar per un projecte seriós, no ho han fet.

 

En fi, el mal ja està fet i ja és massa tard. Com deia, l’única cosa que espero és que algú agafi el relleu, perquè el Pirineu, si vol ser quelcom més que un territori on ve la gent de l’àrea metropolitana a passar el cap de setmana, necessita projectes com el de l’ “Ara Pirineus”.

 

Gràcies, Guillem, pel teu esforç i dedicació i a tots els col·laboradors del mitjà, per haver-hi contribuït.

 

 

 

Òpera en temps de covid

És curiós com la pandèmia ens ha canviat la vida, fins a extrems que fa molt poc eren inimaginables.

 

Aquest cap de setmana vaig baixar a Sabadell per veure “Aida” al teatre de La Faràndula. El primer que vaig haver de fer és preparar un certificat d’autoresponsabilitat, perquè com que sortiríem tard, no respectaríem el toc de queda i calia un justificant.

 

De baixada, parem al Lleó, abans de Manresa. No ens serveixen a la barra i hem d’agafar una taula en un dels salons interiors. Podríem haver anat a la terrassa, que estava força plena tot i que feia força fresca.

 

Per dinar, prèvia reserva del local, separació de taules, gel hidroalcohòlic, retards en el servei a causa dels ERTE i de la gran afluència de gent, etcètera. Dubto que compleixin les restriccions d’aforament. En fi…

 

Després de dinar, solíem anar a passejar i després anàvem a una granja a fer el cafè a esperar que obrissin el teatre. Aquest cop, hem hagut d’esperar en un banc, perquè bars i terrasses ja estaven tancats.

 

Al teatre, hem hagut de fer una cua ordenada, respectant les distàncies, per poder entrar. Més gel hidroalcohòlic, barreres per establir circuits d’entrada i sortida, files buides i cadires de separació. Molt més còmode, és clar, ja que no estàvem tan atapeïts, però una mica estrany.

 

Quan m’he adonat que vivíem en una situació excepcional ha estat en una escena de l’òpera. La gent del cor portava mascareta per cantar. Ostres! L’increïble és que no m’he adonat fins al cap d’una estona, de tan interioritzada com tenim aquesta situació. Es fa una mica estrany veure uns senyors disfressats de sacerdots egipcis amb mascareta!

 

Per sortir, fila per fila, amb un circuit prefixat i res d’entretenir-se a parlar amb ningú, tot i que alguns ho feien. Després, un sandvitx a casa d’uns amics, en comptes de sopar fora i cap a casa, per unes carreteres força buides, ja que imperava el toc de queda.

 

L’important és que he pogut anar a l’òpera després d’un any de confinaments i retencions forçades. Espero no haver enganxat la covid-19, tot i que tenint en compte l’edat mitjana del públic de La Faràndula, la gran majoria devien estar ja més que vacunats.

 

Altrament, també m’ha fet gràcia veure gent jove entre el públic, cosa no gaire habitual. Ah, i els cantants, realment bons. Ha estat una gran vetllada musical.

 

 

 

Temes dels quals no se’n parla

Ara fa poc s’ha “commemorat” el 82è aniversari de la “Retirada”. Ho poso entre cometes (“”) perquè, ni s’ha commemorat ni va ser exactament una retirada. Em refereixo a la fugida de les tropes republicanes i d’un munt de persones que anaven cap a l’exili, fugint de les tropes franquistes que les encalçaven.

 

Dic que no s’ha commemorat, perquè llevat d’alguna notícia breu en algun mitjà de comunicació, és un tema que sembla no preocupar gaire a ningú. Fins i tot a França hi ha més interès. I això que els seus avantpassats no es van portar gaire bé amb els refugiats espanyols, llevat d’algunes honroses excepcions.

 

Sé de què parlo. El meu avi patern va ser un dels que van haver de fugir per la frontera de Puigcerdà. Va passar la nit en un camp d’Enveig. El pagès propietari, que veia els refugiats com una plaga de llagostes, no com un munt de persones mortes de gana i de fred, els va girar l’aigua del reg en ple hivern. Alguns van emmalaltir i no ho van poder explicar.

 

El meu avi, que va passar una temporadeta a Argelès, on va contraure les febres Maltes, sempre deia que per poc que pogués, no tornaria mai per aquí. Però coses del destí, va acabar trobant feina a la Cerdanya i aquí s’hi va establir fins al dia de la seva mort. La vida dona moltes voltes.

 

M’hi feia pensar l’article de la Sandra Adam a l’Ara Pirineus. Deia -i amb raó- que aquí aquestes coses no interessen. Suposo que la gent està massa enfeinada preocupant-se del darrer serial de telescombraria (no posaré noms, perquè em fa fins i tot fàstic).

 

Sempre s’ha dit que qui oblida la seva història, té molts números de tornar-la a repetir. A Espanya i a Catalunya anem per aquest camí. Si preguntem als nostres joves qui era en Franco, el més possible és que ens diguin que era un senyor que manava fa molts anys o que feia molts pantans. Res del cop d’estat, res de l’atroç dictadura, de la persecució, de la pau del cementiri, res de res.

 

Suposo que molts dels mateixos que ara voten certes formacions d’extrema dreta. Tampoc és que ho vulgui criminalitzar, però estaria bé que esbrinessin alguna cosa dels seus avis abans de votar a segons qui.

 

El llibre de referència de la retirada per Cerdanya està en francès. Això ja marca força qui hi té interès en el tema. Sí que s’han escrit algunes coses en català i en castellà, però poquetes.

 

L’altre dia en parlàvem a Ràdio Pirineus, de la guerra civil, però sempre dels mateixos tòpics de sempre: el Cojo de Málaga, els fets de Bellver, els anarquistes de la FAI, els assassinats, la destrucció de l’església de Santa Maria de Puigcerdà.

 

Està bé que se’n parli, però potser ja seria hora que parléssim també de la terrible dictadura franquista i de la repressió. De la postguerra, de la fam i de la misèria. D’aquells que es varen enriquir amb el primer franquisme i que eren els amos i senyors de la comarca.

 

D’això no se’n parla. Potser tocaríem el voraviu de gent que ara està molt ben situada i aquests arrufessin el nas. Però en fi, cadascú al seu lloc, no trobeu? Tampoc pretenc erigir-me en un moralista i jutjar ningú. Cadascú que faci el que consideri oportú. Però estaria bé que sabessin les coses i se’n pogués parlar lliurement.

 

Encara hi ha por. Terrible devia ser la guerra, la postguerra i la repressió si encara dura aquesta por. Té el costat positiu que serveix com a antídot per no repetir els mateixos errors, però també tapa els fets, i això mai no és bo, per allò de repetir els errors.