El McGuffin del tren

Fa uns dies, tornava a publicar-se en un conegut diari un article sobre el “meravellós” projecte de tren entre Barcelona i Andorra, passant per Alp i la Seu d’Urgell.

 

Pensava que ja ho havien deixat estar, però no. Això em porta a suposar que estem davant d’un McGuffin promogut des del govern de la Generalitat per fer veure que l’Alt Pirineu els preocupa molt i que volen invertir-hi calés.

 

Llàstima que tot és el mateix de sempre. Des de la plataforma Stop Jocs Olímpics es denunciava que la Generalitat continua invertint molts diners a finançar les estacions d’esquí deficitàries del Pirineu, tant les públiques com les privades, amb l’excusa que això beneficia el territori.

 

Això beneficia les estacions d’esquí, unes quantes persones, la majoria de les quals s’estan al Pirineu durant els mesos d’hivern i després se’n van a altres llocs, i a uns pocs negocis. I naturalment, manté el nivell especulatiu del sòl a les nostres comarques, especialment a la Cerdanya, on la construcció de segones residències està disparada i no s’espera que s’aturi en força temps.

 

Mentrestant, la gent de la comarca, especialment la gent jove i la gent més gran, han de marxar a viure a fora perquè aquí no troben pisos assequibles, ni tan sols lloguers de tot l’any, perquè tot va a parar a segons residents que no tenen cap mania en pagar el que calgui per poder venir a pixar a la Cerdanya i fer-se la selfie corresponent: ja sabem que està de moda i mola moltíssim.

 

Tornem al tren. Continuen repetint la dada falsa que entre Alp i Andorra el trajecte durarà menys de mitja hora. Ja vaig dir al seu dia que com no posin coets de retropropulsió al tren, això serà força complicat.

 

A part de foradar unes quantes muntanyes, acabar de trinxar el territori i partir la plana cerdana per la meitat amb una línia fèrria que no fa cap falta, tot s’acaba reduint al mateix: aquest tren el volen els esquiadors per anar a Andorra.

 

Home, i què guanyem doncs nosaltres? Perquè està clar el que perdem, però guanyar? I no parlem ja del cost que tindria aquest esperpent.

 

Però és que per acabar de reblar el clau, ahir sortia la notícia de l’enèsima incidència a la línia Barcelona-Puigcerdà, que va convertir en un infern el trajecte, per als pobres passatgers que hi viatjaven.

 

De debò volem perllongar l’agonia fins a Andorra? Sense passar per Puigcerdà? Fent un viaducte des d’Alp que es veuria des de la Lluna? Seccionant la plana cerdana? Omplint de forats les nostres muntanyes per no res?

 

Perquè si algú es pensa que els esquiadors agafaran aquest tren per anar a esquiar, podent-hi anar en cotxe molt més de pressa i possiblement a menor cost, és que no hi guipa.

 

En fi, que deixem que ens continuïn prenent el pèl i ens venguin sopars de duro. Després, quan rebutgem aquestes bestieses encara tindran els nassos de dir-nos que no volem res i que les inversions se les emporten a on sempre les fan: a l’àrea metropolitana i que si volem progrés, res, home, doncs a fer centrals solars i eòliques per bastir la indústria metropolitana.

 

Vaja, que se’ls veu el llautó. El que m’empipa és que se’ns pixen a sobre i diuen que plou i ens prenen per enzes.

 

 

 

M’importa un/a rave

S’està parlant molt a la premsa del local de lleure nocturn que el cap de setmana passat van desallotjar els Mossos d’Esquadra, al terme municipal de Fontanals de Cerdanya. En canvi, no he sentit a parlar enlloc de la descomunal rave que va tenir lloc aquest mateix cap de setmana de pont, també al terme municipal de Fontanals, al pla de les Forques, a tocar i enmig del bosc.

 

Segons testimonis presencials, almenys dos-cents cotxes, estacionats enmig del camp i fins i tot dins del bosc, participaven d’una rave, amb música a tota pastilla aquest cap de setmana, a la Cerdanya, en una zona que ni està habilitada per aquestes coses ni crec que sigui el lloc més adient, des d’un punt de vista ambiental, per aquest tipus d’activitats.

 

Pel que m’han explicat aquests testimonis, van veure com baixaven dos cotxes de Mossos d’Esquadra per la pista forestal que menava a la rave. També s’hi van trobar amb un guàrdia civil de muntanya fent fotos a les matrícules. En canvi, no van veure cap agent rural.

 

No tinc constància de cap diligència, ni per part de la Guàrdia Civil -que no sé si té competències en aquestes qüestions- ni dels Mossos d’Esquadra. Això no vol dir que no n’hi hagi, però el cert és que la rave va continuar tranquil·lament fins dilluns o més enllà.

 

Ja sabeu que la política oficial o oficiosa en aquest país a l’hora d’actuar en aquests esdeveniments és… no actuar, no fer res, no molestar-los, no fos que algú prengués mal. Possiblement, algun fill de papà amb molt bons advocats.

 

Després, alguns s’exclamen quan “el” flamant primer ministre italià, Giorigia Meloni ha dit que en el seu país s’han acabat les raves i que hi legislarà en contra.

 

No és el primer cop que patim aquest espectacle a la comarca. L’any passat, una altra rave es va organitzar a Bellver de Cerdanya, a l’entrada de la vall de l’Ingla, molt a prop del Parc Natural del Cadí-Moixeró. La música només es va aturar quan sembla que se’n van assabentar que la televisió volia anar a filmar aquest despropòsit.

 

No tinc res en contra que la gent es diverteixi. Fins i tot, si ho volen fer enmig del camp, mentre no molestin a ningú i no sigui una zona protegida o facin mal bé el medi ambient: que facin el que vulguin. Com si volen organitzar entre ells un holocaust zombi. No seré jo qui els ho hagi d’impedir.

 

Però molt em temo que la Cerdanya ja s’ha convertit en destinació preferent d’aquestes acampades al medi natural salvatges, sense que ningú ho controli i, pel que em temo, a ningú li importi un rave. O hauria de dir una rave?

ADDENDA: Segons expliquen els Mossos d'Esquadra, ells no podien actuar perquè la rave va ser en territori francès. Certament, la frontera passa per allà. El mateix amb els Agents Rurals. Disculpeu la confusió.

 

 

 

 

Donar la nota

Els concerts de música són esdeveniments molt interessants. Sovint, es produeixen anècdotes d’allò més divertides, àdhuc surrealistes, que només poden passar en un lloc com aquest. Com que m’agraden força els concerts, especialment els de música clàssica, tot i que no només aquests, he viscut unes quantes, d’anècdotes curioses.

 

Potser on més he sovintejat és als concerts de Llívia, actualment Festival de Cerdanya. Marxar la llum enmig del concert o el director haver d’esperar a començar un moviment quan acabin de sonar les campanes, ha passat més d’una vegada.

 

Ara, això de les campanes és més modern. És més habitual que soni un mòbil abans de començar el concert o, pitjor, durant el concert.

 

Després, hi ha músics que són gafes. Recordo que un cop, un nen prodigi va tocar a Llívia amb el seu violí. El pobre va tenir molt mala sort. Se li va trencar una corda i no va poder canviar-la. Va agafar el violí del primer violí, però com que no estava acostumat, ho va deixar córrer. Finalment, va marxar i després d’una estona va aconseguir canviar la corda i va poder tocar el concert. Suposo que ho devia passar tan malament que no hi va haver ni bisos, aquell cop, no fos cas que alguna calamitat més succeís.

 

També recordo un cop en què el gran flautista Jean-Pierre Rampal estava tocant a Llívia i un senyor del públic no parava de fer-li fotos amb flaix. Empipat, en Rampal va aturar el concert i va esbroncar el fotògraf afeccionat, que va desistir de l’intent d’immortalitzar tan egregi moment.

 

També hi ha aquelles situacions incòmodes en què tots els músics estan a lloc, han afinat els seus instruments, però el director o el solista no acaben de sortir. I tothom es pregunta si els hi haurà passat alguna cosa i per què triguen tant. Generalment, acaben sortint i tot s’oblida.

 

En alguns concerts més relaxats, com els de Cap d’Any, el director acaba interpel·lant el públic i fent-lo partícip del concert. Tots recordem com va allò de la Marxa Radetzky, amb el públic aplaudint i el director, dirigint-lo.

 

En un d’aquests concerts, es va interpretar el vall del ratpenat i, ho endevineu? A l’escenari hi havia un ratpenat desorientat, donant voltes. Molt oportú. Fins i tot el director va fer un comentari al respecte.

 

Un altre cop, també a Llívia, un jove crític musical, avui força reconegut, va fer una dissertació abans de començar el concert. Però es va fer tan llarga i pesada que va haver de fugir amb la cua entre les cames, quan el públic, emprenyat, va començar a xiular i a aplaudir perquè callés d’una vegada.

 

Fa molts anys, en un concert de recaptació de fons contra el càncer, una jove orquestra va interpretar a l’església de Puigcerdà les Quatre Estacions de Vivaldi. Bé, hauria de dir que més que interpretar-les les va perpetrar. Va ser horrorós. La semblança amb la música del genial Vivaldi era totalment accidental. Doncs, quan va acabar, tota la gent del públic es va posar dempeus i van començar a aplaudir enfervoritzats, amb bravos i vives a dojo. Jo no sabia on mirar i fins i tot em vaig qüestionar seriosament si no estaria somniant.

 

Però potser el cas més surrealista de tots em va passar fa només uns dies, en el Puigcerdà Music Festival. Estaven a l’escenari el Dmitri Yablonsky i la Jana Gandelman tocant una peça de Zóltan Kodály, quan de cop, se sent una estridència en forma de lladrucs de gos. El primer que penses és que s’ha colat accidentalment un gos al teatre. Però no va ser ben bé això. De cop i volta, veiem sortir per un costat de l’escenari un caniche enfurismat, que tira a terra el faristol amb les partitures i es dirigeix terroritzat cap a la Jana, on s’atura. Era el seu gos, que per algun motiu s’havia deslligat i el pobre s’havia espantat i s’havia dirigit a la seva mestressa. El públic aplaudint i el Dmitri dient sarcàsticament que el gos no era seu, que ell no tenia aquest tipus de gossos. Ja us dic: força surrealista.

 

I per acabar, una anècdota històrica, que naturalment no vaig viure jo, però que s’explica sovint en els cercles operístics. En una representació del Lohegrin, de Richard Wagner, a l’escenari passava una figura gegant d’un cigne i el tenor, el Leo Slezak, havia de pujar-se’n en ell. Amb tanta mala fortuna, que el cigne va passar tan de pressa que el tenor no va tenir temps d’enfilar-se. Lluny de quedar-se sense saber què fer, va exclamar:

 

-          I el pròxim cigne, quan passa?