Bolets solars: què fem?

Comencen a aparèixer projectes més o menys sòlids per instal·lar parcs solars a la Cerdanya, en diversos punts de la plana i la muntanya. Ja hi va haver, fa un cert temps, un intent al municipi de Guils de Cerdanya, que es va tirar enrere per la presència d’una flor protegida i a Llo, on això no va ser motiu per desenvolupar el projecte, que podem contemplar des de multitud de llocs de la comarca.

 

La qüestió és que això no s’ha debatut gens a la societat cerdana i no sembla que hi hagi una opinió mínimament definida sobre què cal fer.

 

En certs àmbits comarcals s’aposta per petites instal·lacions d’autoconsum. Això està bé, però té dos problemes: el primer és que això és insuficient per cobrir les necessitats globals marcades pels objectius ecològics i d’altra, que la xarxa elèctrica no crec que estigui preparada per assumir una incorporació massiva de petites instal·lacions d’autoconsum.

 

Així, doncs, cal plantejar-se projectes més grans, que poden ubicar-se dins o al costat de nuclis poblacionals o enmig del no-res. Els primers són millors, perquè beneficien directament els ciutadans i calen menys infraestructures de transport elèctric. Però potser tampoc seran suficients.

 

La pregunta que hem de respondre és: estem disposats a acceptar sacrificar una petita part del territori cerdà per projectes de centrals solars més o menys massius?

 

La primera pregunta que jo em faria és a qui beneficia això. Es tracta de projectes cooperatius que revertiran sobre la població local o només enriquirà a la multinacional xinesa de torn?

 

La segona pregunta és el tema paisatgístic. Estem disposats a deixar créixer aquests bolets, potser com a mal menor? En tot cas, no sé si això importa ja gaire, després de les megaurbanitzacions amb què hem omplert la comarca.

 

La tercera pregunta és si volem sacrificar terrenys cultivables o només hem de deixar fer aquests projectes en terrenys erms.

 

També està la qüestió dels NIMBY (Not In My Back Yard), és a dir, la gent que vol que les energies alternatives es desenvolupin, però no al costat de casa seva.

 

Realment, es pot parlar d’impacte paisatgístic? Suposo que sí, tot i que té l’avantatge que aquestes instal·lacions es poden combinar també amb cultius diversos, com s’està fent en altres llocs. Tanmateix, a diferència d’una pleta de cases cerdanes, això es pot desmuntar amb relativa facilitat amb un impacte relativament baix sobre el territori.

 

En tot cas, la qüestió és que d’això cal parlar-ne abans que ens apareguin els bolets per la força i no es pugui dir res. No crec que cap municipi cerdà tingui regulades aquestes qüestions i a l’opinió pública aquests temes no apareixen. Potser que ens hi posem abans que sigui massa tard, com sempre sol passar!

 

 

 

Wir Müssen Wissen, Wir Werden Wissen

Estem envoltats de fal·làcies, mentides, mitges veritats i estafes com una casa de pagès. De tot hi ha. Vivim en l’era de les fake news, de la postveritat, el que abans se’n deia “mentides podrides” i ara s’ha tenyit d’una mena de pàtina de respectabilitat, però que no deixa de ser un conjunt de mentides de merda.

 

És igual recórrer als mitjans de comunicació escrits o televisius, a internet o a les converses de bar tipus “cunyat”. Estem envoltats de superficialitat, de mentides i de coses pitjors.

 

Sempre ha estat així? Crec que no. Sempre hi ha hagut mentides i manipulació, és evident. Però Abraham Lincoln ho deixava clar amb una sentència cèlebre: “Es pot enganyar algú sempre o a tothom un cert temps, però no es pot enganyar tothom sempre”. Avui dia, no estic gaire segur que això continuï essent cert.

 

Ja no és qüestió de manipulació volguda o amb finalitats comercials o ideològiques. Directament, corren coses absurdes, sense cap ni peus, possiblement fruit de la ignorància i de la deformació, a les quals la gent els dona carta de veracitat. Per què? Doncs per manca de coneixements, de raciocini o per no voler fer l’esforç de comprovar la font, cosa ben senzilla de fer.

 

Ens ho empassem tot. Repetim com lloros el que sentim. Ho propaguem per les nostres xarxes socials o en converses amb els nostres coneguts i saludats. I ens quedem tan amples. Com si això no tingués cap repercussió, com si només fos un exercici de lleure per esbargir-nos una estoneta.

 

Però el cert és que propaguem aquest estat de putrefacció, de mentides, d’ignorància. I el pitjor: hi ha gent que es pren molt seriosament el que sent. Després ves a dir-los que no, que era mentida o que no era tan cert com semblava. Ho defensaran amb dents i ungles i t’acusaran de tota mena de malifetes o et col·locaran dins d’alguna teoria absurda de la conspiració o a sou d’alguna malvada multinacional.

 

Encara corren moltes persones que es creuen això dels chemtrails o que la vacuna de la covid-19 va ser una estafa de les farmacèutiques o quelcom de pitjor. És indiferent que l’evidència racional, el sentit comú o les proves apuntin totes en la direcció contrària: no importa. Quan hom ha tastat la “seva” veritat, ja no la deixa fàcilment. Els exèrcits de la nit, com els anomenava Isaac Asimov.

 

Ja ho deia Marc Twain: “És més fàcil enganyar algú que demostrar després que havia estat enganyat”. La gent no accepta fàcilment que s’ha equivocat. Només cal veure com molta gent vota en les eleccions democràtiques un cop i un altre opcions que l’han estafat descaradament, però que com que “són els seus”, els ha de continuar donant suport, peti qui peti.

 

Ho deia el genial matemàtic Hilbert: “Hem de saber, sabrem” (“Wir Müssen Wissen, Wir Werden Wissen”). Una cita molt potent i que tant de bo guiés les nostres passes, tot i que em temo que pertany a una altra època. Ara s’estila més el possibilisme, el relativisme i la postveritat. Tot és vàlid, tot és possible. I així ens va i així ens anirà!

 

 

Mutatis mutandi

Darrerament, cada cop que s’acosta la festivitat del Halloween / Nit dÀnimes / Difunts / Tots Sants / Castanyada / Samhain / Samain, que no deixa de ser el mateix, vestit de diferents maneres, es produeix un debat del qual, per dir-ho ras i curt, n’estic ben fart.

 

Sembla que els costums no puguin canviar i que tots siguem esclaus de la tradició, encara que aquesta esdevingui carrinclona i obsoleta.

 

Sobre la festa de finals d’octubre/començament novembre, per no posar-li nom, que cadascú la celebri com li surti de dins. Per a uns, seran dies de recolliment i record d’aquells que ja no hi són amb nosaltres; per altres, una excusa per afartar-se de panellets, moniatos i altres delícies; i per a altres, una manera de celebrar un Carnestoltes de tardor o un holocaust zombi. De tot hi ha d’haver. El curiós és que siguem capaços d’encabir en uns pocs dies tantes coses, tan diferents, si bé totes tenen un origen comú.

 

I després, és clar, els dies que precedeixen el Nadal. Darrerament, el Black Friday i la seva conseqüència, el Cyber Monday. Aquestes són “tradicions” realment importades, d’origen comercial i que -mira- cadascú que faci el que vulgui, però jo les trobo ridícules. Són un cant al consumisme exagerat a les portes d’un Nadal que ha esdevingut un altre cant a més consumisme exagerat.

 

Sort que encara a ningú se li ha acudit celebrar el Dia d’Acció de Gràcies, però també això hem de veure. Abans prefereixo celebrar el Cap d’Any jueu o el Ramadà, que tenen més sentit cultural a les nostres terres.

 

Ja no parlo del Nadal i dels dies que el precedeixen i el segueixen. Vinga a gastar, a consumir, a malbaratar. Malbaratem electricitat, menjar, alcohol, loteria, diners, arbres, regals, galindaines, productes de tot tipus… realment era aquest l’origen de la Festa? Això s’acosta més a les saturnals romanes que no al Nadal cristià.

 

Però com tot, les coses canvien. Ésc lar que no m’estranya que, segons les estadístiques, cada cop hi hagi més gent que odia el Nadal i que temen aquestes celebracions com una pedregada. Uns dies on qui no és feliç i no té dibuixat un somriure seràfic al seu rostre és poc menys que un empestat sociòpata.

 

Com deia: de tot hi ha d’haver. Possiblement, com a reacció a aquestes festes tan sobrecarregades, podria sorgir un corrent social que les celebri amb total austeritat i que reneguin de pessebres, arbres, decoracions, regals, tiberis, nadales i es limitin a fer una jornada de reflexió i de companyonia. Estaria bé i seria un interessant contrapunt contra aquests dies tan farcits d’hipocresia dolça i embafadora.

 

 

Botànica neorural

En temps reculats, anaves per la muntanya pirinenca i et podies trobar algun os amb males puces, o potser un llop famolenc. Però ara la cosa ha canviat. La muntanya s’ha antropitzat i a certes persones els hi ha entrat la fal·lera de cultivar plantes enmig del bosc.

 

Vas caminant i tot de sobte et trobes una extensió de bosc o una antiga feixa on hi han plantat unes curioses plantes molt verdes, amb unes fulles ben característiques que treuen uns capolls florals que sembla que es fumen. Ai las!

 

Per algun motiu, sembla ser que a les autoritats policials del país no els agrada que la gent es dediqui a la floricultura silvícola d’aquestes plantes i fins i tot tenen drons per controlar-les. Llavors, quan localitzen una “plantació”, hi van i se la carreguen, per gran disgust del neopagès neorural que amb tanta dedicació havia cuidat les plantetes a fi de treure’s, pel que diuen, un bon souet a final de mes.

 

En alguns casos, la dedicació per les plantes és tan extrema, que hi acampen allà mateix, en tendes de campanya i les vigilen amb avidesa, no sigui que algun cérvol agosarat decideixi fer una bona menja i acabi en alguna població de la vall fent coses rares amb els aborígens.

 

Ja se sap que darrerament els animals del bosc tenen una certa tendència a habitar entre nosaltres. Potser aquestes plantacions tenen alguna cosa a veure. No m’estranyaria gens.

 

En fi, que tot i que saludo de grat l’augment de l’interès per la botànica per part de molta gent de ciutat (i d’algun despistat rural, també), sembla que a les autoritats els agrada més que planteu petúnies al balcó de casa vostra i deixeu els boscos i els camps en pau.

 

Feu-los cas, no fos que acabéssiu emmanillats i processats per atemptat contra la salut pública, que sempre és una cosa que queda molt lletja als expedients per buscar feina. La botànica no està feta per a tothom.

 

 

Sang d’unicorn blau

D’un temps ençà, estic intentant fer-me amb una petita biblioteca de poetes catalans contemporanis. Mare meva en quin embolic que m’he ficat!!! En què devia estar pensant quan em vaig proposar això?!

 

En primer lloc, quins poetes trio? Perquè, per sort per la llengua catalana, n’hi ha moltíssims de publicats, però per desgràcia les guies no abunden. Hi ha algun llibre que en parla, però generalment ho fa sobre poetes del segle XX. Rara vegada dels de finals del segle XX i encara menys dels del XXI.

 

Es pot recórrer a articles, però tampoc són gaire freqüents i els que trobo són molt maximalistes: esmenten un munt de poetes i poetesses i no hi ha manera de treure l’aigua clara.

 

Si vols complementar-ho amb poetes que estiguin fora de l’àrea central del català estàndard, com l’àmbit de Ponent, les Terres de l’Ebre, el Pirineu, la Franja o la Catalunya Nord, per posar uns quants exemples, encara més difícil.

 

Bé, suposem que hem superat la primera prova i ens hem fet amb una llista de noms d’autors i d’obres que ens interessen. Segon suplici: aconseguir-les. És clar que podem recórrer a les biblioteques (encara sort!), però com deia al començament, vull fer-me amb una col·lecció de llibres, vaja: comprar-los, perquè robar-los és molt lleig i a més és il·legal.

 

Doncs ara a patir. La major part d’aquestes obres i poetes han estat editats per editorials petites, en petites tirades o ambdues coses, que sol ser el més habitual, ja que poques grans editorials publiquen poesia catalana i menys en tirades considerables.

 

Quin és el resultat? Que la major part de les obres estan exhaurides o són introbables. Algunes, cosa que em fa molta gràcia, si proves de comprar-les de segona mà -on tampoc no sovintegen- te les poden voler vendre a preus astronòmics. L’exemplar original no devia valdre més de 10 euros, possiblement fou saldat a un preu encara més ridícul i ara te’l volen encolomar a 200 euros. Sincerament, se’l poden ben confitar.

 

En fi, força lamentable. Ja sé que es llegeix poc i menys poesia, que les tirades de llibres són cada cop més minses i que els saldos estan a l’ordre del dia, per qüestions econòmiques i legals, però, vaja, estem arribant a uns extrems una mica delirants.

 

Tinc entès que la Generalitat de Catalunya es volia polir 10 milions d’euros en un xiringuito per promoure la igualtat de gènere en l’àmbit local. Em sembla perfecte. Però com que no servirà per res, proposo que destinin la meitat d’aquests calés a promocionar els nostres joves (i no tan joves) poetes catalans i la seva poesia. Potser no es podran omplir les butxaques quatre amiguets del polític o política de torn, però li faran un favor al país i a la seva llengua.

 

I dic això de “no tan joves” perquè he intentat aconseguir les obres -posem- del Jordi Pàmies, que té 85 anys ara mateix, i sembla que és més fàcil trobar sang d’un unicorn blau. Potser no he sabut cercar-les adequadament, però, en fi, tampoc m’estranya gaire, vist el panorama.

 

 

 

Vergonya a l’alta muntanya

Sento amb força sorpresa i potser un xic de vergonya aliena que a la Val d’Aran, alguns municipis han decidit que no volen les autocaravanes on pernocten i malviuen molts treballadors del sector turístic, col·lapsant els aparcaments de les pistes d’esquí i dels municipis en qüestió.

 

Amb tota la barra del món, els recomanen que marxin a un càmping i que paguin el lloguer d’espai, sabent que els mateixos càmpings no volen que els “treballadors es barregin amb els turistes” i que els pocs càmping que els admetrien, tanquen a l’hivern.

 

A sobre, fins i tot els amenacen amb importants sancions si estacionen les autocaravanes on no toca, no sigui que donin mala imatge a la comarca.

 

Es pot ser més roí? No faré servir els adjectius en què estic pensant perquè soc una persona educada, però si fos un treballador del sector, els engegaria a pastar fang i aniria a cercar feina a qualsevol altre lloc on no em tractessin com un empestat.

 

O sigui, que volen treballadors baratets, no els facilitem habitatge, perquè van molt cars i estan reservats als pijos i a sobre no volem que es vegin, no sigui que ens espantin la sensible clientela. Senzillament, gloriós! Apa, nanos, sou perquè algú escrigui sobre vosaltres una tesi antropològica!

 

 

Després no venen

Aquest cap de setmana passat, han tingut lloc unes jornades d’estudis transpirinencs a Puigcerdà. Un dels ponents, un amic meu, em va comentar que havia hagut d’anar a reservar hotel a Dorres, perquè a la resta de la comarca els preus eren prohibitius i, de fet, s’estranyava, ja que va venir fa només un parell d’anys a un altre acte i no va tenir aquests problemes de preu. En dos anys, tant ha canviat la cosa?

 

Això em va mosquejar una mica, però es va quedar aquí. Avui he sabut que aquest mateix cap de setmana hi ha hagut una carrera de bicicletes que ha portat a la comarca unes sis-centes persones. Cal afegir que, a la comarca veïna, s’ha celebrat la Salomon Ultra Pirineu, que ha omplert tots els hotels, pensions i fondes de Bagà fins a Balsareny.

 

El resultat és que, molt em temo, alguns hotelers llestos han decidit apujar els preus de la nit d’hotel i qui no vulgui pagar, que es foti. El mateix passa amb els menús de restaurant.

 

Suposo que no tothom ho ha fet, però em temo que ha estat una decisió majoritària que ja ha tingut repercussions: és bastant probable que la carrera de bicicletes no torni a la Cerdanya l’any vinent a causa dels preus soferts.

 

I, és clar, després tenim els empresaris queixant-se que en temporada baixa no ve ningú a la comarca i que cal desestacionalitzar el turisme, quan actuen d’aquesta manera tan intel·ligent, típica del pa per avui i gana per a demà. En fi, que ja us ho trobareu, amics meus, però després no digueu que no venen.

 

 

 

Mama, jo vull ser ‘influencer’

Llegeixo un titular de l’edició digital del diari “El País”, a 25 de setembre del 2023: “El grado de Periodismo languidece: ‘Los chicos prefieren oír a Ibai Llanos que el telediario’” i ho acompanya amb la dada segons la qual hi ha hagut una reducció dels alumnes sol·licitants del grau del 18,4% els darrers 7 anys.

 

Naturalment, això pot ser degut a molts motius, no només a l’acció cada cop més atractiva dels ‘influencers’. Però sí que és veritat que la gent jove (i no tan jove) s’informa cada cop més a través del mòbil i amb aquesta classe de formats. Bé, dic “informar” en un sentit molt ampli, és clar.

 

Sé que és fàcil criticar els ‘influencers’ com a poc seriosos, superficials i narcisistes, però el cert és que triomfen i per alguna cosa deu ser. Tampoc és que vulgui defensar aquest model de comunicació. Jo prefereixo un bon article periodístic o un bon reportatge d’investigació a la televisió o a internet.

 

Però el cert és que el bon periodista també escasseja cada cop més. La gent no és tonta. És conscient que el periodista treballa per una corporació amb uns interessos més o menys “foscos” o allunyats dels seus i té clar que el periodista, per molt independent que vulgui ser, no mossegarà la mà que li dona menjar.

 

Aquests ‘influencers’ són ànimes independents. Treballen per a si mateixos o per grans interessos publicitaris, molt més genèrics, als quals -naturalment- no atacaran, però no solen estar manipulats políticament. Almenys, molts no ho estan. Cadascú té la seva ideologia i això se sol notar, però no solen treballar per a partits polítics o lobbies d’interessos.

 

I això, el jove (i el no tan jove) ho detecta i ho compra. A més, està la qüestió del llenguatge i de la temàtica. Tots dos són diferents dels clàssics del periodisme i els joves s’hi identifiquen molt més.

 

El preu que es paga, naturalment, és la superficialitat, la vulgaritat i la poca serietat, però hem passat de voler informar-nos a voler entretenir-nos i ara tenim justament allò que hem demanat. Tampoc ens podem queixar.

 

Per exemple, tant els diaris escrits o per internet, com les ràdios i la televisió, ofereixen cada cop més espais molt poc seriosos que antigament haurien estat titllats com a premsa rosa, premsa groga o directament, com a brossa. Rumors, culebrots diversos, xafarderies i notícies molt ximples/simples, però que fan gràcia o et toquen el cor, sovint de manera molt demagògica.

 

En això s’ha convertit el periodisme? Suposo que no només, però també. Non solum sed etiam. El rigor i la professionalitat no estan de moda, per tant, per què perdre el temps en una carrera universitària si, mama, jo vull ser ‘influencer’? En fi…

 

 

Lili Marlene

En una de les versions espanyoles de la conegudíssima cançó “Lili Marlene”, apareix la frase: “Sálvese quien pueda, locos al poder”. Es tracta d’una molt antiga i arrelada creença segons la qual, la gent que ens governa està boja o té algun problema psicològic greu. I no parlem de l’Adolf Hitler o d’en Iós   sif Stalin. Estem parlant dels polítics de tota la vida, dels que coneixem, fins i tot d’aquells que ens trobem pel carrer i als quals confiem el govern dels nostres països i viles.

 

Naturalment, no tots estan sonats. Però molts d’ells, sí. De fet, no és que estiguin sonats, pròpiament. Realment, són psicòpates, en el sentit que no tenen empatia pels altres. No els importa gaire el sofriment dels seus semblants. Semblants? Generalment, ells es consideren per sobre dels altres i també pateixen d’un fort narcisisme.

 

Segur que identifiqueu a molts d’aquests individus. El poder els atrau com un llum nocturn atrau els borinots. Com una espelma. Però són prou hàbils per no acostar-se tant com per cremar-se ràpidament. Tot i que el poder els acaba consumint, perquè el poder té tendència a corrompre, i el poder absolut corromp absolutament.

 

Aquests individus són perillosos, perquè no els importem gens. O molt poc. Ells volen reconeixement. Possiblement, perquè a la seva vida personal no n’han tingut gaire, perquè a la seva família no en van trobar prou i ara en la seva vida pública, necessiten fer coses i dir coses perquè la gent els estimi.

 

Els hauríem d’odiar, però en el fons em fan pena. O me’n farien si no fos perquè les seves accions ens perjudiquen molt. Com dic, no tots els que manen són així. També hi ha gent bona i honesta que només vol el bé comú pels altres i que no cerquen aquest reconeixement malaltís que els psicòpates cerquen. Però molts cops costa força diferenciar-los.

 

Hi ha gent que proposa que els governs haurien d’estar formats per persones escollides a l’atzar. Com que el nombre total de psicòpates en una societat no pot ser massa gran, només per probabilitat, estaríem més segurs que no pas ara. Clar que això no seria molt democràtic i, precisament, no tothom pot o vol exercir una acció de govern.

 

El qualsevol cas, fixeu-vos al vostre voltant. Identifiqueu aquests individus i procureu allunyar-vos d’ells tant com pugueu. En sortireu guanyant. No només es troben a la política. Solen habitar la part superior de totes les jerarquies empresarials, religioses, socials, etc. A totes les organitzacions humanes.

 

Com us deia: el poder té tendència a corrompre i pocs se’n salven.

 

 

Xarop de garrot

A finals d’agost, algú -que de moment no sabem qui és i molt em temo que mai no se sabrà- va entrar a l’Ajuntament, on es custodiava el Kerresetcaps, la bèstia de foc i d’aigua que surt en diverses festes de la Vila i que és pròpia de Puigcerdà segons una antiga llegenda, i va fer malbé deliberadament un dels caps de la figura.

 

Vandalisme? Mala llet? Revenja per alguna picabaralla? És igual. En tot cas: total menyspreu pel patrimoni públic i pels sentiments de la gent. La colla d’amics del Kerresetcaps, a part d’estar indignats, estaven força decebuts.

 

No s’entén com algú que no sigui un psicòpata o un imbècil pot fer una cosa així. Quin mal havia fet el pobre Kerresetcaps a la persona o persones que li van destrossar un dels caps?

 

Per desgràcia, vivim en una societat en què la cosa pública no es valora. Ans al contrari, sembla que el patrimoni públic, en ser de tothom, pot ser emprat de qualsevol manera per tothom, i és just a l’inrevés: com que és de tothom, cal respectar-lo encara més. Però per desgràcia, això no està de moda, no és ensenyat als nens a casa seva i, després, és clar, tampoc ho apliquen a la vida real.

 

Així, tenim tota mena de mobiliari públic (i privat, també) ple de grafitis, arbres trencats, ous de cigne destrossats, bancs rebentats, contenidors cremats o llançats a l’estany, que per a molts sembla que és una mena de paperera gegantina, retrovisors de cotxes trencats o cotxes ratllats i així successivament.

 

No es respecta el privat, encara menys el públic. Té solució? En té, el que passa és que, de vegades, les solucions o són complicades o són pitjors que els remeis. A part de l’educació, que molt em temo, encara que necessària, és molt lenta, podem posar càmeres de vigilància en punts estratègics.

 

Però sorgeixen dos problemes: un, el dret a la intimitat. I dos: no es pot posar una càmera a cada cantonada, a cada banc, a cada arbre, a cada ascensor… Massa car i massa ineficient. A més, després cal controlar-les i jo tampoc em refio gaire de l’ús que facin de les imatges els controladors. Diguem que soc força malfiat. Quis custodiet ipsos custodes?

 

En fi, podem acontentar-nos tot dient que “és el signe dels temps”; podem mirar d’educar les noves generacions (cosa lenta i em temo que no sempre factible); i, podem posar càmeres i sancions per aquells que puguem enxampar fent una bretolada. Com sempre, solucions parcials i ineficients, però potser és millor això que no res, que no haver de sofrir una sensació perpètua d’impunitat.

 

Per això, demano a les autoritats públiques, especialment a les municipals, que dictin o modifiquin les ordenances pertinents per poder multar les conductes incíviques de manera adequada a la infracció i que, sobretot, les apliquin sense importar si els responsables són coneguts o gent de fora o si són fills de papà i de mamà.

 

 

Sobre la por

Contestaré aquí alguns dels comentaris que s’han fet al meu anterior escrit sobre els problemes de convivència i de delinqüència al centre urbà de Puigcerdà.

 

Per començar, hem de sumar un altre acte de violència al passeig 10 d’Abril l’altra nit. Una dona detinguda presumptament per atacar a una altra, amb una ampolla. Per desgràcia, un cas més. Aquest cop, però, la policia va intervenir.

 

El problema que patim no ve d’ara. Està molt bé això de llançar les culpes al govern municipal actual, però a veure, que la cosa ve de molt més lluny.

 

En primer lloc, el problema prové tant de la manca d’efectius de la policia local, com dels Mossos d’Esquadra. Personalment, vaig ser-hi present en una reunió en què al llavors conseller d’Interior, Miquel Buch, se li demanaven reforços per la Cerdanya. Ell s’hi va comprometre, però han passat anys des de llavors. Ara diuen que ens envien reforços, a veure si és veritat i serveix d‘alguna cosa. Pel que m’han dit, no són tants i venen a fer pràctiques. A veure quant duren, doncs.

 

A la policia municipal de Puigcerdà també hi ha hagut problemes amb el nombre d’efectius. No penso posar-m’hi al vesper de qui és la culpa, perquè la culpa és molt negra i no la vol ningú. Però està clar que l’administració municipal anterior, alguna en devia tenir.

 

Puigcerdà ha patit tant un procés de gentrificació com de degradació del centre urbà. Això no és culpa de cap govern. És la dinàmica actual una mica pertot arreu. Ara bé, això no vol dir que no es pugui fer res. Hi ha mesures econòmiques, fiscals i d’ordre per evitar certs problemes, que aquí han brillat per la seva absència. No s’ha fet gaire cosa, per no dir que res.

 

El meu patir és si, ara, amb el nou govern, es farà alguna cosa i si serà suficient. No crec que l’actuació del govern municipal, per ferma i decidida que sigui, arrangi tota la problemàtica: és massa profunda.

 

Per tant, crec que calen mesures molt més dràstiques. El primer que hauria de fer, segons el meu parer, el govern municipal és parlar amb els principals agents socials i econòmics del poble i demanar idees i la seva opinió sobre el problema, cosa que sempre va bé. Els veïns sempre tenen una idea més propera d’allò que passa a casa seva.

 

Després, elaborar sense presses, però sense demores innecessàries, un projecte sòlid i pactat, si cal, amb administracions superiors, perquè em temo que sols no ens en sortirem.

 

I naturalment, en acabat, tirar endavant, caigui qui caigui, peti qui peti.

 

Finalment, sobre les crítiques anònimes que he rebut perquè “milito en el partit que actualment ostenta l’alcaldia de Puigcerdà”, les trobo molt poc sòlides. En efecte, hi milito, però no tinc cap responsabilitat, poder, ni càrrec, així que em sembla que esteu llançant pedres a la persona equivocada.

 

En tot cas, parleu amb els regidors, que potser sí que us podran atendre i tenen alguna possibilitat real de canviar les coses. Jo em limito a dir el que opino i poca cosa més.