Promocionant les cultures

Ens hem tornat tots plegats tan "fashion", tan moderns, tan universals, tan cosmopolites i tan multiculturals que fa una mica de basarda i tot. Darrerament, pertot arreu que mires veus anuncis de espectacles multiculturals, partits de fubtol multiculturals, festes multiculturals i tot acaba en multicultural com pa torrat.

Així, l'Aucer ens organitza un curs sobre cultura brasilera, tenim cursos de Tai-chi per donar i per vendre, Qui-gong, Feng-shui i qualsevol cosa que soni a oriental, tingui sentit o sigui una completa bajanada.

A Puigcerdà tenim una festa multiètnica, una lliga de futbol per nacions (???), cuines exòtiques i tot tipus d'activitats ben acolorides, ètniques i la mar de "cool", progres i de mestissatge.

Molt bé, molt bé, cap inconvenient. A la gent li agrada veure coses noves. Però és que amb tant de color, ens hem oblidat de la nostra pròpia cultura. Els llibres de poesia catalana es moren coberts de pols a les lleixes de les poques llibreries que resten obertes.

Gairebé ningú no va a ballar sardanes les nits d'estiu. De fet, amb el cost econòmic que representa portar una cobla, no m'estranya que molts ajuntaments s'ho pensin dues vegades abans de gastar-se uns bons calés per què ballin només quatre o cinc persones majors i algun turista despistat.

Fes una conferència sobre la història de Catalunya i podràs comptar amb els dits de la mà els assistents. En canvi, fes-ne una sobre vudú o sobre com llançar les cartes i faràs ple segur.

Ensenyar als nens a ballar sardanes a les escoles fa de rústic, però la dança del ventre o les sevillanes són d'allò més modernes. I així podria continuar força estona, però tampoc es tracta de deprimir-se, oi?

Ens hem aculturalitzat. Ens han fet creure que teníem una cultura provinciana, de segona o tercera divisió, que no estàvem a l'ona de la modernitat. És clar que els que ens ho volien fer creure, allò que volien de debò era vendre'ns la seva de cultura, que no és menys provinciana que qualsevol altra.

Potser algun dia m'hauré de plantejar canviar els castellers, les sardanes, Espriu, Gaudí, Ausiàs March, Dalí o Pau Casals per les 'marching bands', el fox-troth, Milton, Eiffel, Shakespeare, Rubens o Beethoven, però us asseguro que no ho canviaré pas mai de la vida per les curses de braus, los Morancos, la Conferència Episcopal, les folklòriques ni per "La Selección". Fins aquí podríem arribar!

Cadascú té la seva cultura i no s'enriqueix més per canviar-la per una altra. Això em recorda l'acudit que corria a l'època d'en Franco segons el qual, el dictador li oferia a Pau VI de canviar-li la cuixa de la Sofia Loren pel braç incorrupte de Santa Teresa i el Papa li responia: Em dic Montini, no Tontini. Doncs això.