Amb la boca petita

He deixat passar uns dies abans de pronunciar-me sobre el tema del qual ara parlaré, perquè no m'agrada tocar segons què en calent. Em refereixo a la polèmica que hi ha hagut recentment respecte de dos blocs de polítics (un d'Iniciativa i un altre d'ERC) sobre la relació entre el finançament de Catalunya i Extremadura.

En el primer, es recomanava irònicament d'apadrinar un nen extremeny perquè sembla ser que amb l'espoli que pateix Catalunya no n'hi ha prou. El segon, basat en el primer, suggeria d'apadrinar directament l'expresident extremeny Juan Carlos Rodríguez Ibarra.

No entraré a comentar els lamentables casos d'encreuament d'insults i de reaccions exagerades per aquest assumpte. El que sí que trobo preocupant és que tan poca gent hagi sortit en defensa d'aquests dos polítics i tothom se'ls hagi tirat al coll.

Passa una mica com amb aquella paròdia que va fer la revista El Jueves sobre l'hereu de la Corona. Tothom va dir que era de molt mal gust, etc, etc, etc, però molt pocs van gosar obrir la boqueta per recordar que -en teoria- vivim en un estat on existeix una cosa anomenada llibertat d'expressió i que el segrest de publicacions recorda massa al vell franquisme.

Tornant al tema dels apadrinaments, jo ho vaig trobar graciós. Igual és que tinc el gust al cul, però ves, opino així. Algú es pot sentir ofès? I és clar! Tots els contribuents catalans que paguem com burros els impostos per tal que altres visquin bé i a sobre ens tractin de lladres i d'insolidaris. I de coses pitjors encara.

¿És mentida que tant Extremadura com Andalusia s'han beneficiat del progrès de Catalunya i que han pogut desenvolupar-se en bona mesura gràcies als doblons que els queien d'aquesta mal anomenada "solidaritat" interterritorial?

Si ells no ens tractessin de lladres o d'insolidaris, dubto que ningú d'aquest país, força covard i massa "assenyat", digués gaire cosa o aixequés la veu. Sembla que tenim massa por de molestar aquells que ens espolien. Ja se sap, mentalitat de colònia i de poble derrotat.

Només això explica que quan algú canta una mica les veritats, els seus conciutadans posin cara d'ensurt i els facin callar, no sigui que ens tornin a fer boicot dels productes catalans o que els donem excuses per què parlin malament de nosaltres. Com si en necessitessin cap, d'excusa!